Tinc una imatge clavada al meu cap. Resseguíem les corbes amb l’autobús escolar que ens conduïa des de l’institut de Gandesa al poble i durant una època, el recorregut es feia interminable. L’Àngel, el conductor, s’enfadava i jo sentia per dins una impotència molt gran. Cada dia hi havia uns tràilers enormes que envaïen tota la carretera per pujar els aerogeneradors que van anar posant arreu de les nostres vistes quotidianes. Créixer veient com ens robaven el paisatge.
El nostre era un “no lloc” on hi havia una comarca verge, plena de barrancs, marges i pedra seca, amb Pàndols i Cavalls resguardant-nos i els Ports majestuosament alçats. Una terra de pagesia i de secà. L’escenari dels combats més crus de la Batalla de l’Ebre, un “no lloc” anomenat la Terra Alta.
Tot i el caràcter fort que ens caracteritza al conjunt dels habitants, ens mancava una cosa: l’autoestima. Durant generacions ens havien criat amb la mentalitat de marxar del lloc on havíem nascut per garantir-mos un futur millor, pensant que aquella “prosperitat” de les ciutats duraria per sempre. Esta visió va anar calant ben endins, els nostres pobles i el no futur. I quan creus que ja ho has perdut tot, et vens a qualsevol preu i sempre hi ha algú que se n’aprofita.
En este cas qui se’n va aprofitar va ser el lobby energètic, que després de l’engany de la fàbrica de xocolata va arribar l’especulació amb l’energia eòlica. Vam créixer veient com persones impotents es negaven a signar contractes que convertien la nostra terra en una zona de producció energètica. Vam créixer entre silencis, pors i “millor que d’això no en parlem massa”.
El resultat no podia ser bo i tot això va provocar i accentuar la desunió comarcal, la fractura social dins de molts pobles i una hipoteca que durarà moltes dècades. Els arguments d’afectació al paisatge, a la biodiversitat, als espais d’interès cultural i històric no van servir de res. No es va voler veure que esta implantació contribuiria a l’abandonament de les terres i en cap cas revertiria els problemes d’envelliment, despoblació, manca de recursos i infraestructures.
Malgrat l’escenari desesperançador, van seguir creixent projectes arrelats al territori i que creien amb la nostra comarca. La defensa del territori és molt més que defensar un espai natural. Amb ella defensem una societat, una manera de fer i de viure. La mesura del desastre un no el comprèn fins que no el veu, i no l’entén fins que no el viu.
Després de l’experiència hauríem de tenir més clar que mai quin és el camí que no volem repetir per no veure morir la nostra comarca. I això implica dir prou, demanar responsabilitat als polítics locals i exigir al govern de la Generalitat que no decideixi per naltres.
Créixer enmig d’una derrota m’ha ajudat a adonar-me’n que malgrat que hi ha moments que pensem que ho hem perdut tot, ens cal seguir. No deixarem que les urpes del capital se’n surtin en la seua i conservarem un bri d’esperança per seguir fent de la Terra Alta una Terra Digna i amb vida.
