En un hotel, reunió de jurat d’un premi literari. La cambrera porta entrepans i demana tothom què vol beure. “Teniu vi a copes?”, li pregunto. “Sí”, fa ella. “Quin teniu?”, li demano jo llavors. “Blanc o negre?”, pregunta. “Depèn”, faig jo, “de les marques”. I llavors ella em diu: “Rioja i Ribera, de negre i de blanc un Verdejo”. Me la miro. “Però quines marques?”, insisteixo. Perquè és com si vaig a la biblioteca a demanar quines novel·les tenen i em contesten que en tenen de franceses i de belgues.
“No ho sé, li hauria de mirar”, respon la cambrera, acostumada a guiris. I llavors m’aixeco. “Ja l’acompanyo”, li dic. Anem fins la barra. Té tres negres imbevibles que m’imagino que van obrir pels volts del 1714. En canvi, a la nevera, hi tenen alguna ampolla de cava digne. Compro l’ampolla sencera (a preu d’or) i li demano que me la serveixi. El tipus de copa és un altre drama de lesa humanitat. El vidre és més gruixut que la lent d’un telescopi.
Torno a la sala on ens reuníem. L’escriptora de caràcter em mira amb reprovació. “Uf, jo vull vi, vi negre, eh?”, declama. I la cambrera li diu el mateix: que té Rioja i Ribera. I llavors ella declara: “Ribera! Ribera! Ribera és el bo”.
Per quins set sous la senyora aquesta deu trobar que Ribera és el bo? Per quina raó ella, que en sap tant de lletres, té aquesta poca curiositat pel vi? Per què Rioja no i Ribera sí? Que és com dir “francesos no i belgues sí” o al revés. Potser Rioja li sona més i, per tant, ja és “comercial”? La Conca de Barberà li sona? El Priorat li sona? Cap curiositat, cap cerimònia. Hi entén més de Coca-Cola (abans n’ha demanat una i sabia el que volia).
Al cap de no res arriba la cambrera amb la copa (més opaca que un compte a Lietchsenstein). L’engrapa de qualsevol manera. Xarrupa. I jo celebro que el vi sigui dolent. No suportaria que fos bo, perquè se l’estaria bevent de la mateixa manera.
