No plou i tenim set. I això que ja hi estem avessades a caminar boscos assedegats, paisatges que crepiten i socarrals que costen de païr. Aquest és el nostre sud: la pols a les aurelles, les pedres dins les sabates i el feixuc silenci de qui se sap vençut, damunt les espatlles. Lo raïm que no pesa, les aulives a ramals, les aumetlles… qui les ha vistes les aumetlles? Un any més. No plou i tenim set.
I també tenim set de riu. D’un riu que vertebrava aquest territori tant deixat de la mà de déu i que sadollava boscos i cultius i que va ser robat, eixugat, assecat. El silenci feixuc també parla d’aquest espoli repugnant i d’aquesta gent del sud, que som nantros i que no cridem, no cridem prou o no cridem prou alt, perquè mos sabem vençudes, perquè quan alcem la veu, l’amo mos la roba, també. Un any més i seguim tenint set en silenci.
I també tenim set de foc. De foc, de justícia i de sobirania pagesa. Perquè qui mos aniria a dir que fins i tot ens robarien lo cremar!!? L’amo va fort o és imbècil. Per a la gent de camp, i d’orografies dramàtiques encara més, la crema de restes de poda és el gest d’hivern més emblemàtic, tanques cercles, elimines metxa per a l’estiu, saneges cultius, escampes la cendra i la retornes. Fas columnes de fum i esmorzes o dines calent. És tan emblemàtic com necessari, tan bell com purificador. Els incendis s’apaguen a l’hivern. Imbècils.
Un any més. No plou. I tenim set de pluja, de riu, de foc, de justícia i de sobirania pagesa, de cridar ben fort i dir Prou!, de cremar els silencis feixucs i la veu de l’amo, d’aprendre a perdre per a no donar-se per vençudes, com diu Luis García Montero. Senyors, aneu-se’n a fer la mar. Que és tard i vol ploure.
“Nuga al patró, plena el bidó, foc i fi de la faena” (Zoo).
____________________________________
Fotografia de portada de: Júlia Viejobueno
