Manifestacions arreu l’Estat per defensar el món rural, les condicions del transport de mercaderies o els preus abusius que rep la pagesia. La gent del territori s’exclama per reclamar una vida digna i unes bones condicions laborals i de preus, en el seu treball primari. En la majoria de casos s’explicita un sentir molt més senzill: que els deixin fer tranquils allò que els hi agrada, allò on hi posen tanta dedicació i temps, sense tantes traves i impediments. És un clam per donar valor al que fan, a la seva funció, al que són. És un clam perquè no se’ls menyspreï, invisivilitzi, substitueixi, exploti i s’aprofitin més d’ells, del seu temps i dedicació. Fora de Catalunya, les manifestacions són seguides d’una manera molt important i, aquí, semblaria que no passa gairebé res. Que tots estem bé.
La realitat però ens mostra que la situació individual (i per tant col·lectiva) de la pagesia no és molt millor. No discuteixo si han d’estar a Madrid defensant lo propi o no. L’ítem nacional també desorganitza en aspectes que fins ara són gestionats, ens agradi o no, des de la centralitat de la península. Si no fos també per això, pot ser la pagesia hi seria d’una manera més important, perquè al final el que es defensa són els drets no només d’un col·lectiu sinó d’un territori que bastament ha estat modelat a beneplàcit d’un sistema econòmic que ha deslocalitzat les produccions i ha buscat el màxim benefici econòmic per la majoria d’actors de la cadena alimentària, exceptuant justament qui produeix els aliments, la pagesia.
La pagesia sent que no arriba, que no té el temps per organitzar-se, per generar una nova veu que els representi. Perquè molts cops tampoc s’entenen entre ells, perquè en lloc d’unir-se pel que signifiquen, pel que tenen en comú – que és molt – es menyspreen per les seves pràctiques, pel model que (no) han triat. Deliberadament, a través de les polítiques agràries, s’ha conduit al sector primari a l’atomització i per tant, a debilitar-lo com a col·lectiu que són.
El món rural ja es troba en la deriva del col·lapse, igual com ho estan fent la resta de sectors econòmics a escala planetària. Hauríem d’estar totes, massivament, al carrer per reclamar unes condicions dignes per a la nostra pagesia (que hauria de ser la que ens alimenta i no la de que ve de lluny i també se l’explota), per garantir la sobirania alimentària del nostre país, per proporcionar les condicions necessàries per a que tota la població tingui aliments de qualitat – no tòxics i de proximitat -. Hauríem d’estar plantejant paulatinament la transició agrària cap a models menys dependents dels combustibles fòssils i de les importacions de matèries primes. Hauríem d’establir els antics “cupos” del consum del gas-oil, i no és cap exageració, prioritzant el seu ús per la producció alimentària i el transport de béns bàsics. Ens hem de preparar vulguem o no, ens ho creiem o no, cap a un nou paradigma on la capacitat energètica mundial disminuirà entre un 30% i un 40% de l’actual i pel que sembla, per sempre més.
Aquests darrers dies he estat per Astúries per parlar al voltant de la governança dels territoris rurals i de les seves activitats. Per prendre consciència entorn a l’actitud colonitzadora de l’administració i el capital que fa dècades pateix el món rural; de la política de l’abandó que hi ha de les activitats arrelades a aquestes persones i del seu entorn. De com, vinculat això, es perden coses tant importants com coneixement, llengües i cultura, i també la capacitat de generar autonomia en els individus i la conseqüent pèrdua de llibertat.
Com sempre, quan torno d’allí vinc amb una pesantor gegantina. I podria parlar d’Astúries com de la majoria de territoris rurals del nostre país. El que passa és que allí el desmoronament es troba, si és possible, en un estadi més avançat. Territoris magnífics que l’administració i de retruc la societat renuncia i abandona per la seva funció més primària. Viure al camp i del camp és un acte de resistència sobrehumà, on allí també hi ha nombrosos projectes preciosos que generen la possibilitat de viure conscientment, autònomament, injectant amor i orgull per l’ofici, per la terra que treballen i maximitzant el valor i el respecte pels aliments que fan. Això hauria de ser el sentiment generalitzat de la nostra pagesia. A dia d’avui no em ve al cap una activitat que sigui tan digna i que alhora es trobi tan precaritzada.
Venint d’allí observo amb impotència com aquests processos es troben ja en estadis molt avançats que semblarien irreversibles. Això no ens ha de fer pensar que nosaltres estem millor, simplement ens trobem en un capítol anterior. El món rural viu processos d’inacció altament destructius tant pel teixit social com per l’econòmic, on no s’ha transmès d’una manera generalitzada els coneixements tradicionals vinculats a la generació d’autonomia, i en conseqüència a tenir un amor propi per la ruralitat.
Hem de veure clarament com les polítiques desconnectades d’aquest sistema ignorant/”il·lustre” han centrat tota la força en un progrés associat a l’especulació del capital i al menyspreu de l’activitat i de qui l’ha fet. Han donat l’esquena a allò essencial per a la vida, a allò primari, al medi que ens acull i que és casa nostra, centrant-se només en el rendiment màxim econòmic, industrialitzant la pagesia i transformant-la en un sector, simplement, productiu.
No entenc perquè davant d’una vaga com la dels petits transportistes, el nostre petit país no s’esbaloti. No entenc que des d’aquí s’acompanyi tant poc el món rural que es reuneix a Madrid i se’l titlla de ser, simplement, uns reductes radicals del PP o VOX.
M’enfada i molt, quan deliberadament s’associen aquestes queixes legítimes a un color polític que vol que les rebutgem; em molesta molt quan manipulem les raons del perquè aquests sectors es revolten, mostrant només la part que convé al sistema. El món rural se sent abandonat, no entès i no ajudat. Només cal fer un tomet per entendre que aquest malestar no respon a ideologies, sinó a les necessitats bàsiques no resoltes, a menysteniments i ignorància arrogant per part de qui s’asseu a les cadires de pell blava. Però ei! l’afectació de tot això apunta principalment a uns, al sector extensiu, a la pagesia de talla petita i mitja, al pastoralisme, al sector lleter familiar. Mentre la resta, de moment, viuen encara en una abundància que comença a escalabrar-se.
Pot ser ja és hora de dir “ja n’hi ha prou”. Què passa a dins nostre quan donem per fet que la nostra queixa no servirà de res? de pensar que no tenim força com a col·lectiu, no només la pagesia, sinó la pagesia unida a la societat, als consumidors, a les entitats socials, als ajuntaments?. Som moltes persones que defensen un altre model territorial, un altre model alimentari que tingui com a resultat una pagesia autònoma, enfortida i productora de lo local.
S’ha de repensar què s’ha fet fins ara. S’ha de mirar de tenir una mirada crítica del model que hem implantat i de les conseqüències que està generant. No és qüestió de criticar la feina individual, sinó de plantejar-nos amb perspectiva si el que estem fent era allò que volíem fer. Si és més pròxim a ser pagès o a produir menjar de la manera que sigui per poder sobreviure. S’ha perdut l’amor propi, per l’ofici, per la terra. I encara que ens sembli dificilíssim, hem de valorar si estem a temps, si volem canviar-ho.
Mirem les conseqüències que ja tenim a prop nostre o a milers de quilòmetres de distància. Models productius intensificats, altament contaminants i fàbriques de producció de tones d’aliments pagats a preu de saldo i completament dependents dels preus que marca la gran distribució, aquells que han agafat les regnes de comercialitzar amb el treball dels altres. Ens prenen el menjar de les mans.
Tot això està sent empès més fortament per l’enfonsament del sistema capitalista que estem presenciant. En molt poc temps la nostra manera de viure canviarà molt. Hem de preparar-nos com puguem per una carestia generalitzada vinculada als combustibles i a l’energia, per sempre. El canvi climàtic en procés accelerat farà que les coses es compliquin encara més. Necessitem d’unes accions de govern que no arriben i tenim els “governants” actuant en direcció totalment oposada ignorant i negligint les seves responsabilitats i perdent el temps en discussions al voltant d’uns Jocs Olímpics que no seran. Ja n’hi ha prou, de nou.
És d’urgència posar sobre la taula la garantia d’abastiments d’aliments, però no ja subratllat només la falta de cereals acusant el conflicte Rússia – Ucraïna, o la manca de fertilitzants a causa de l’augment del preu del gas. Es tracta d’un problema estructural, sistèmic. El sistema agonitza i crida molt fort i nosaltres tossudament ho ignorem i mirem cap a un altre costat perquè bàsicament “ningú” – suposadament els líders del nostre país- ens ho explica. Estem perdent un temps preciós per intentar fer una adaptació “més tranquil·la”, perquè no ens trobem que d’un dia per un altre no sapiguem d’on treure els aliments.
Els governants haurien d’acompanyar, fer política, preparar, conscienciar, tranquil·litzar. És per això que són allí, no?. Però sembla que aquest mantra tan repetitiu que ens recordem totes plegades i que ens infantilitza i ens idiotitza encara més, dóna per fet que no estem preparades per escoltar males notícies. I això és un crim.
Semblaria que ens trobem en una època molt antiga, on els governants es barallen només per mantenir el seu estatus i els seus privilegis dins de la seva frontera. Hem de ser nosaltres mateixes les que ens revoltem, les que construïm amb voluntat de incloure’ns, les que generem processos i accions de canvi radicals que ens garanteixi un benestar senzill i universal. Però també hem de tenir l’actitud integradora de pensar amb totes les persones.
Em preocupa, i molt, que en els temps que corren i que vindran, no tinguem un sector primari informat com cal. Que no estigui liderant el canvi tenint present com d’important serà el seu paper i les dificultats que pot arribar a passar. No entenc com no s’està parlant de protegir la terra agrària de l’acaparament, de paralitzar la contaminació dels aqüífers per garantir-nos l’accés a l’aigua que ja escasseja; de preveure com ho farem per entrar nous i noves pageses al camp perquè tinguem el menjar garantit. De protegir tota la terra agrària al voltant de les ciutats.
Aquest mes de març la Unió de Pagesos ha iniciat una campanya significativa “La pagesia diu prou”, molt centrada en la gran distribució, on es reivindiquen una amalgama de temes que principalment toquen als baixíssims preus en origen, als sobrecostos de producció, a la competència de les importacions, als danys de la fauna salvatge i a l’excessiva burocratització. Tot i estar molt d’acord perquè són temes ja recurrents i mai resolts, justament per això cal fer un pas més enllà. S’ha de canviar la manera d’actuar com s’ha fet fins ara, perquè clarament veiem que no té resultats.
Això són conseqüències d’un sistema que s’ha de capgirar i que el sector mateix ha de passar al davant amb accions més contundents que passin per la desobediència i l’organització més professionalitzada. Les concentracions i tractorades tenen un baix seguiment. Amb això no deixen de ser importants i legítimes tant els actes com les queixes, ja que per primer cop després de molt de temps tornen a estar en lluita i d’una manera permanent. Igualment no deixa de cridar l’atenció que temes tant importants per a tothom siguin poc recolzats. S’ha de canviar d’estratègia.
La pagesia s’hauria d’estar organitzant per ser un col·lectiu molt més fort, per teixir una comunitat que vagi de punta a punta del país, sense deixar cap racó. És necessari que s’uneixi a d’altres col·lectius que tot i no ser pagesos defensen la ruralitat i la pagesia com a elements essencials per a la vida.
És d’urgència pels temps que vindran combatre totes plegades, també, les dificultats de la gent que vol instal·lar-se al món rural i no troba ni habitatge, ni un prat per començar, convivint en paral·lel amb els pesats cants que ploren que el món rural està buit, i que no hi ha relleu. Hem de revisar-nos moltes coses.
No puc entendre com associat a això no hi ha línies polítiques que siguin eficients i ràpides per revertir aquesta situació, sense haver de fer tants plans i programes que costen anys d’aplicar. No puc entendre com no s’està formant la pagesia actual per com haurà d’enfrontar-se al canvi de temperatura i condicions climàtiques per a continuar amb el seu treball i continuem entestats en fer cursos perquè s’actualitzin tecnològicament, siguin més competitius o trobin el cultiu-panacea que sigui el nou “pelotazo” agrari.
Em costa entendre com no ens estem unint societat civil i pagesia, rural i urbana, organitzacions de tot tipus per promoure vagues indefinides, accions contundents per fer canviar aquesta realitat, generar discurs, alternatives, accions que virin cap a efectuar aquesta transició inevitable i d’aquesta manera reforçar la falta de temps per les reivindicacions tant necessàries que no poden dedicar les persones pageses que estan al camp. Per què no estem conjuntament construint aquesta nova realitat, proporcionant-nos les nostres pròpies eines i solucions per fer els territoris, a escala local més resistents i així afavorir un canvi de model territorial? No puc entendre com no s’està fent un treball en comú amb un cos important de tècnics, d’ajuntaments, científics, de mitjans crítics i d’activistes amb la pagesia existent per construir aquesta nova realitat, aquest nou nostre futur. Tenim tota la força.
Sóc conscient, molt, que d’una manera deliberada, en les darreres dècades, els governs s’han ocupat per desmembrar la xarxa humana i política a escala local. D’auto-explotar el sector per no tenir ni el temps de defensar els drets del col·lectiu proporcionant-los-hi la dependència als ajuts; de donar l’autonomia suficient perquè els municipis i comarques poguessin tirar endavant polítiques pròpies molt més arrelades a les necessitats i per últim, tenir el temps per decidir amb encert quina és la posició davant tots els oferiments externs que veuen els territoris rurals com espais d’explotació, conservació o sacrifici.
És necessari iniciar un procés de reversió que ha de passar no només per una rebel·lió als carrers sinó també als camps, als models, a les accions concretes que emprenguem des de la nostra finca, granja, poble, comarca i país. No només cal centrar la revolta en la queixa i la reclamació sinó construir alternatives, CREAR un nou model. Són temps de revolta. Cal que unim esforços i capacitats. Ja n’hi ha prou, de nou. Fem les coses que cal per garantir al màxim un benestar universal per a tota la societat i sobretot, si us plau, asseiem-nos i fem-ho juntes.
