L’altre dia mentre feia l’última reflexió abans d’anar al llit, pensava que a hores d’ara ja m’havia vist en múltiples papers dins del món del vi. M’he vist visitant cellers i escrivint sobre projectes, m’he vist tastant i valorant vins, m’he vist davant d’una barra d’un bar bevent i descobrint, però també al darrere, m’he vist organitzant actes per altres i ara mateix organitzant per nosaltres mateixos, m’he vist veremant i ajudant a fer vins i finalment elaborant vins per mi mateixa i, en aquests últims dies, m’he vist visitant restaurants i botigues perquè coneguin el que elaborem a la finca.
Sempre he intentat deixar clar el que penso referent als diferents mètodes d’elaboració. Especialment, hi ha dues coses a la vida que no m’agraden gens: els projectes que menteixen respecte al que fan i els que no diuen la veritat envers els vins que elaboren. Facis el que facis, has de ser honest amb el que fas i amb el que dius que fas. No tot s’hi val.
Des de la nostra petita saleta dels vins, hem intentat ser honestos al màxim possible. Si un vi no ha acabat bé el procés, perquè no havia de fer-ho, hem obert l’aixeta. Els defectes mai estan justificats. No som gaire partidaris a ficar-nos en cap grup que ens defineixi perquè s’ha dit tant de tots ells, que no sabem fins a quin punt les definicions han perdut el seu valor. Vins naturals, evidentment perquè no afegim res al procés (ni llevats, ni enzims, ni nutrients, ni clarificants, ni sulfits, etc.). Vins sense intervenció, potser si, però el “mimo” que posem cada dia el considerem molta intervenció encara que sigui poc invasiva. Vins nus, bé, si partim de la base de no additius, podria ser, però estant més que vestits amb el que són per ells mateixos.
Quan visito a les botigues i als restaurants, intento partir de la nostra base, que no és altre que la nostra vinya. Entendre el nostre origen i la transparència em semblen indispensables. Aquesta última setmana, vaig agafar la motxilla i vaig fer una mini-ruta per restaurants d’una zona per mi desconeguda. Em presento com el que som, un projecte familiar, però alguns ja t’han classificat abans d’entrar per la porta. Sóc bastant valenta, i les intimidacions em semblen una falta de valor i una inseguretat mal gestionada.
-Bon dia, sóc la Míriam i havíem quedat per tastar.
-Ah sí, buenos días. Ya te advertí que no soy demasiado fan de los vinos naturales.
Aquesta és la meva entradeta d’avui. Vinc preparada per tot, de fet vinc preparada pel que m’espera. No m’he presentat mai com elaboradora de vins naturals, de fet gairebé ni m’havia presentat. La conversa va pel camí que m’espero: una crítica a tot allò que es desconeix. Però el que més em preocupa, o el que fa escriure aquesta reflexió, és la doble cara d’aquesta anàlisi. I ara veureu el perquè.
-Efectivamente, nuestros vinos no tienen nada añadido. No clarificamos, y decidimos poner la botella transparente para no esconder nada. No añadimos levaduras, ni aditivos y tampoco sulfitos.
-Bueno, me parece muy bien, pero esto se aleja de todo lo que me han enseñado en mi formación como catador.
-Puede ser que haya una ligera diferencia evidentemente, pero seguro que la encontraríamos muy rápido si pudiéramos ver los ingredientes en las etiquetas de los vinos que consumimos. De hecho estoy impaciente porque esto pase. Si el vino es alimento, no entiendo porque no es necesario ponerlo.
-Debe ser eso, me gusta todo menos lo que es uva – evidentment capto la ironia, no sóc tan innocent, però la frase acaba amb un final curiós – Pero si tengo que ser sincero, esto no es ningún Centro de Salud. Aquí sirvo a mis clientes, y les ofrezco placer y que se emborrachen si hace falta. Que disfruten.
Touché! No tinc res més a dir. Com us he dit un final molt curiós, perquè tenint en compte que encara estic fent el tast amb mascareta, l’al·lusió als centres mèdics em sembla d’un mal gust impressionat, això per una part.
Com a segon punt important de la reflexió, em cau l’ànima als peus, literalment. Si un restaurant es defineix per tenir una cuina de proximitat, cuidar als seus proveïdors i triar aliments conscients, no entenc com és possible que no hi hagi un lleuger pensament reflexiu de què s’està servint a les copes. Hem escoltat fins a l’avorriment, que som el que mengem, però també som el que bevem.
Realment estem disposats a resumir-ho en el més pur hedonisme sense tenir en compte el que hi ha darrere? Ens dóna igual les possibles manipulacions del vi mentre encaixin en les descripcions clàssiques de tast? Fer-me aquestes preguntes a hores d’ara realment em sembla desconcertant. Pensava que encara que molt lentament, anàvem avançant cap a un futur més conscient, però ara m’adono que el camí a recórrer encara és llarg.
Recullo la meva bossa i els hi dono les gràcies pel seu temps i per dir-me que no volen els meus vins perquè en aquest tipus de restaurants ells tampoc se sentirien bé.
