Som era el títol de l’espectacle que va inaugurar les Festes Extraordinàries de la Serra a Montblanc el passat setembre. L’espectacle, que saltava de metàfora en metàfora per intentar explicar què són els montblanquins, es lligava a un sentiment de pertinença. Un sentiment no pas establert categòricament segons condicionants definits per una espècie de màster montblanquí, com podrien ser el naixement, la involucració més o menys intensa en la societat montblanquina, el hooliganisme (o postureig diríem ara) cap als símbols del poble, també més o menys sobreactuat moltes vegades val a dir, o el fet de lligar-lo al fet de viure o treballar-hi (com deia aquell impresentable), sinó que desplegava un sentit de pertinença molt més ampli i modern, enllaçat inseparablement amb la voluntat individual de ser de Montblanc, de sentir-s’hi i punt.
I per arribar a això s’utilitzaven una sèrie de figures retòriques indispensables algunes lligades explícitament amb les essències històriques de Montblanc. Una d’elles: el vi.
En una de les escenes més celebrades, la del guia turístic (es pot recuperar aquí) el protagonista enumerava el que suposadament semblaria estar implícit en l‘ADN montblanquí com pot ser, per exemple, el conjunt monumental de la vila o el seu folklore, fins al punt de convertir-ho en una obvietat simplista per obrir-ho posteriorment cap a un tot on s’hi incloïen “els carrers per on no hi passem mai” o antítesis com un “som Sant Jordi i som el Drac” i convertir, finalment, en cap de camí al mateix vi elevat a la potència de la metàfora transversal, “nosaltres som el vi”.
I perquè el vi és essència primigènia de la nostra cultura esdevenia també protagonista a l’escena del pregoner (es pot recuperar aquí) on una reflexió paral·lelitzava amb la terra, la collita, l’esforç, el treball, la qualitat… “el vi es fa a la vinya; tan cert com que Montblanc es fa al carrer”, perquè el bon “vi també s’obté triant els millors raïms i fent que donin el millor de si mateixos: el most. ¿Quin deu ser, doncs, el most dels montblanquins?” es preguntava el protagonista per acabar afirmant que per “obtenir una bona collita cal plantar bé la vinya… i ser pacient, pacient i constant i saber empeltar amb branques noves (…)”.
Són, som, sou vi. Sentim-nos-el nostre i esdevindrà etern.
______________________________________
Fotografia de portada: Joan López (La Conca Diari)
