Espero que em disculpin el Leandre Romeu i el Josep Saperes, ànimes d’aquest gran projecte anomenat La Conca 5.1 que va molt més enllà del bloc on esteu ara. Cada cop que em demanen un article han de suportar que faci el lliurament sobre la campana i que sovint acabi canviant el tema al qual el dedico. De vegades, l’actualitat fa que la idea que tenia prevista se m’acumuli al calaix d’idees per a propers articles, i que els faci anar de bòlit presentant escrits sobre temes imprevistos. Espero que acceptin les disculpes aquí expressades.
El diumenge 8 de maig, el diari Ara portava a les pàgines centrals un suplement especial (clarament patrocinat) on es parla del concepte turisme d’interior. No entraré en el fet que per a res s’esmenta cap exemple de les comarques de Tarragona. No cauré en l’etern discurs victimista, ja que en aquest cas ho veig més per una raó comercial: qui patrocina té pàgines i es parla de qui ha ajudat a pagar l’especial. Em vull centrar en el tema que dóna títol a aquestes pàgines: Turisme d’interior. I discutir-lo.
En l’article fins i tot apareix un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya donant validesa a aquest concepte. Suposo que es tracta de contraposar turisme d’interior a turisme de litoral o de sol i platja. Parlant de turisme d’interior fa referència a un tipus de turista que aporta valor, es diu que no es busca la quantitat sinó la qualitat.
Aquesta afirmació, d’entrada i sense entrar en matisos, es pot interpretar com a contrapès del turisme de litoral? En el sol i platja, tot s’hi val? Sóc de l’opinió que no. De fet, penso que el turisme d’interior no hauria de ser un concepte turístic, una tipologia.
Des de l’Oficina de Turisme de Montblanc quan treballem estadístiques, intentem diferenciar els segments de visitants que tenim al municipi. Ho acostumem a fer per tipologia (individual, en parella, amb nens, en grup, escolar,…) o per motivació (cultura, festivals, natura, gastronomia, vi i cava, senderisme,…). Mai hem utilitzat el concepte interior, perquè no creiem que el turista o excursionista quan surti de casa seva es vegi motivat per un concepte anomenat interior. A més, a Montblanc el 100% de l’oferta és d’interior, ja que el tros de platja més proper està a uns 25 quilòmetres en línia recta des del punt més a l’est on acaba el terme municipal.
Però aquesta diferenciació també la poden fer els nostres companys gestors d’oficines de turisme del litoral. Digueu-me romàntic o ingenu (*), però m’agrada pensar que no tots els turistes allotjats en municipis costaners estan motivats exclusivament pel sol i la platja. Penso que la gastronomia, l’entorn natural, les activitats nàutiques, la cultura, el senderisme, etc. també hi deuen tenir alguna cosa a veure. Mireu-vos-ho des de l’òptica que han de tenir els meus companys i companyes del Delta de l’Ebre i penseu si han de definir-se de litoral o d’interior. Considero que de cap de les dues maneres. Amb tot això què vull dir? Doncs que la dicotomia interior-litoral és absolutament errònia, ja que sovint està donant per bona l’associació a qualitat-quantitat, cultural-acultural, actiu-passiu, etc.
Molt sovint quan es parla de models turístics mirant de definir-ne un per a Catalunya es parla de la Toscana, el País del Loira o la Provença. Quan es parla d’aquestes regions, totes elles amb gran extensions de litoral, es diu que són referents de turisme d’interior? O bé es fan servir altres conceptes que les han dut a ser posades com a model? Paisatge, cultura, gastronomia, senderisme, natura, enoturisme,…? Quan parlem de Suïssa, Àustria, Borgonya, Alsàcia, Navarra,etc. que no tenen ni un quilòmetre de costa ens en referim com a models de turisme d’interior? O prevalen els valors de marca ja expressats anteriorment?
La meva reflexió va en aquesta línia. A Catalunya, si algun dia volem tindre un model turístic propi hem de posar pel davant el què i no pas l’on. El turista es desplaça fins a una destinació motivat per fer alguna cosa, viure una experiència vital (turística). Per tant, són els recursos turístics finals els que compten, tot allò que he anat repetint al llarg de l’article (cultura, esports, gastronomia, paisatge,…). Hi haurà la necessitat d’utilitzar uns recursos intermedis (allotjaments, restauració, oficines de turisme,…) que no haurien de condicionar la segmentació del turista tan sols en funció d’on s’ubiquen aquests serveis imprescindibles per a que un territori sigui considerat destinació turística.
La meva modesta recomanació seria deixar-nos estar de la diferenciació de turisme de litoral i d’interior, com si el lloc on s’allotja el turista l’acabés definint i atorgant uns valors positius o uns prejudicis estigmatitzants. Segons la meva opinió els hem de segmentar segons motivació i no enviar a les escombraries els que no volen fer altra cosa que “no fer res”, ni elevar als altars els hipermotivats.
Una altra cosa serà si els ens encarregats de la promoció turística de les destinacions es veuen condicionats pels lobbies de l’allotjament i acabin tenint per missió omplir llits a qualsevol preu. Aleshores sí, tindrem un turisme on només importarà on dormi el turista i l’interior seguirà sent una mena d’excusa per singularitzar regions competidores, encara que en realitat al client final tant se li’n doni.
_______________________________________
(*) Fa poc s’ha publicat un estudi molt interessant elaborat pel Laboratori d’Innovació i Intel·ligència Turística del Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci de la URV titulat “La mobilitat dels turistes de l’àrea central de la Costa Daurada” on es confirma que el prop del 75% dels allotjats a La Pineda, Salou i Cambrils no tenen cap intenció de visitar l’interior, ja que la seva única motivació és venit al litoral.
