Sóc pagesa, i n’estic molt orgullosa.
M’avorreix veure los carritos dels súpers plens fins a dalt, arrebossats de colesterol. Me disgusta que la gent vaigue de progre i menge tomates i aubergínies tot l’any, o tofu, que mola más.
M’escandalitza veure com es tracta d’inculta a les persones que ens dediquem al sector primari, i encara més, viure en una societat on el govern no aposta perquè la joventut vulgue fer del camp la seua professió… ja em perdonareu però no acabo de veure clar el futur d’un món on hi hagin més enginyers aeronàutics que pagesos.
M’indigna la PAC i la seua nefasta política agrària.
M’incomoda viure en un poble on les meues veïnes van a la capital a comprar al Mercadona. Que no coneguin a les petites agricultores que les podrien alimentar d’una forma més saludable, sostenible i justa.
Me poso les mans al cap quan veig gent comprant el pa a la gasolinera del poble. Els hi fotria la baguet pel… tubo d’escape.
Me fa ràbia veure terres de cultiu abandonades i les dificultats que tenim d’accés a la terra.
M’avergonyeix veure com els infants celebren els aniversaris al Mc.Donalds.
M’amoïna veure cada dia tractors més grans i menys mans que treballin la terra.
M’indignen les cadenes de distribució abusives, i que em continuïn liquidant la fruita a misers cèntims d’euro i veure-la quintuplicada al mercat: a això se li diu no tindre escrúpols.
M’enfado quan arribo al tros i em trobo que algú ha agafat de prestat part de la teua collita, per no dir, que te roben i marxen en los cabaços plens.
Em pertorba la quantitat de km que fan els aliments abans d’arribar a les taules del nostre país.
Me fa ràbia i no puc processar la idea de que una tercera part de tots els aliments produïts al món no arriben a ser consumits.
Me confon veure que sigue més important la nostra aparença externa que el nostra salut.
M’emprenya que el preu dels aliments que elaborem estigui determinat per la oferta i la demanda mundial i no per tota la feina que hi ha al darrere.
M’espanta, que en estat d’alerta, les llotges del estiguen mig buides. I les dones de la mar sense poder sortir a feinejar perquè en temps de pandèmia a la gent no li va el peix… veigues tu.
Em preocupa que, ara, els sindicats agraris s’ocupen per esperonar el consum de proximitat, i diguen recolzar fermament a l’agricultura de petita escala…, Hola?!
També m’irrita que les pastores, amb el sector de la restauració tancat, tinguen encara més dificultats per donar sortida als seus productes.
M’ofèn que, en temps de crisis, ens haguem de veure obligades a vendre els nostres productes a preus de derribo.
M’alucina, que en temps de pandèmia, s’hagui arribat a criminalitzar l’autosuficiència alimentària.
Em xoca veure famílies senceres aplaudint el sector sanitari i no qüestionar-se les retallades que dia a dia, any a any, han fet els responsables governamentals per omplir-se les butxaques, desmantellant els serveis públics de qualitat. Veurem algun dia un aplaudiment per aquelles persones que alimentem la VIDA?
Celebro que els boscos estiguin més vius que mai, que els animals hagin recuperat un espai fa massa temps arravatat pels humans. Que es sentin els moixons més forts i clars que mai, i que tinguem temps per escoltar-los. També que a la tele haiguen après a dir la paraula sobirania alimentària així com que la consciència de moltes semble canviar; i esperem que ho faci per sempre i no només ara, confinades i avorrides vivint entre piulades de twitter i els live d’instagram.
Confio que després d’aquesta crisi ens puguem desprendre de la paraula
despoblament.
I desitjo que l’agroecologia pugue ser un dels motors de desenvolupament econòmic de qualsevol territori.
Dignitat pagesa!
