Es diu Íngrid Picanyol, la vaig conèixer a una sala d’espera, i a mesura que he anat esbrinant coses de la seva vida, m’ha anat despertant una gran admiració. És fotògrafa, dissenyadora gràfica, directora creativa i professora de màster i, a pesar del resum humil que fa ella mateixa del seu CV, acumula, només aquest 2021, set premis FAD de disseny i una plata en els ADCE Awards.
Amb ella començo aquesta sèrie d’entrevistes a dones que conec d’una manera o d’una altra i que, famoses o no, combinen una trajectòria malabàrica entre allò personal i professional.
-On vas néixer i a quin any?
Vaig néixer a Vic, l’any 1988.
-On vius i amb qui?
Visc amb la meva parella en un pis d’una finca amb només quatre habitatges al barri de Sant Andreu de Barcelona.
–A què et dediques?
Em dedico a la direcció creativa i al disseny gràfic.
–Vas estudiar res relacionat amb el que fas ara? Fes-me un resum del teu CV.
Sí! Vaig estudiar Batxillerat Artístic, Fotografia Artística, Ceràmica i Disseny gràfic (una carrera que vaig deixar a mitges perquè em va sortir una oportunitat laboral a un estudi que admirava moltíssim.) Actualment m’estic graduant a la UOC en disseny gràfic per a finalment obtenir el títol.
-Has estat de baixa (remunerada) en els darrers tres anys?
Sóc autònoma, he estat de baixa una setmana i no de forma remunerada.
-Què és el més ofenedor que t’han preguntat mai en una entrevista de feina?
Una vegada, després de fer una llarga presentació oral d’una proposta d’identitat corporativa a un client, aquest client va respondre tot mirant als seus treballadors que també m’havien escoltat: s’explica prou bé aquesta noia.
-Amb quines dificultats t’has trobat a la vida?
Dificultat trobada; la mort de la meva àvia i una malaltia autoimmune crònica. Dificultat buscada; sotmetre’m a una llarga teràpia psicoanalista per a conèixer-me en profunditat.
-Quina diries que és la gran crossa/dilema/problema de la teva vida?
Dedicar més temps a produir i a complaure als altres que a mi.
-La maternitat i una hipotètica conciliació és un tema que et preocupa?
No tinc clar si vull tenir fills i em preocupa que la decisió estigui determinada per la meva condició de dona. Quan penso que els vull sospito que els vull tenir per l’educació que com a dona he rebut, i quan penso que no els vull tenir em sento “mala dona”, o un bitxo raro.
Des que soc petita he donat per suposat que el que havia d’aspirar és, d’entre altres coses, a formar una família. Al pati de l’escola entre amigues ens preguntàvem mútuament quants fills voldríem tenir i no si voldríem ser mares o no, per exemple. Em preocupa que la meva decisió estigui condicionada per això i no per una voluntat lliure de voler dedicar-me a un projecte d’aquestes característiques. Si ho acabo fent, cosa que és probable. O no. Haha. Imagino que ho entendré com un projecte més de la meva carrera. I com a autònoma gestionant múltiples projectes i clients alhora, aquest projecte ocuparà també el seu espai. I no hauré de demanar permís a ningú.
-I el futur, com l’encares? Què t’agradaria assolir tan professionalment com personal, que al final són dos coses que van juntes, al meu parer; tot acaba convergint amb la vida. Com t’imagines que serà la teva vida d’aquí a deu anys?
Em mates! Ara mateix m’imagino portant una vida dual vivint entre Barcelona i una casa apartada de tot a la muntanya. Seguint treballant en projectes com els que rebo ara i no tenir pressa. Havent après coses noves i havent-me enfrontat a nous reptes que em facin una millor persona i sobretot més lliure.
