L’abast i el ritme de les transformacions territorials de l’era global són d’una amplitud i intensitat poc semblants a les d’etapes històriques anteriors. I es materialitzen d’una forma profunda i complexa que afecta directament més de la meitat de la població mundial i que exerceix la seva influència al conjunt del planeta: formació de grans conurbacions; proliferació i difusió de les de les activitats econòmiques, augment de la mida de les grans metròpolis; construcció de xarxes de transport i equipaments logístics; bastiment de grans instal·lacions extractives, de producció energètica i industrial; rompudes de grans àrees de la Terra per a la producció agrària i ramadera; substitució de les cultures vernaculars per la cultura de masses, etc. Les transformacions territorials han comportat impactes forts impactes en el medi i en els ecosistemes, fins el punt de posar en risc l’equilibri ecològic del planeta, s’han difós arreu i han penetrat en totes les cultures modificant els modes de vida tradicionals.
La transformació del medi natural i de l’hàbitat humà semblen no tenir aturador ni limitacions insuperables, davant del progrés tecnològic. Aquesta circumstància ha contribuït a difondre la noció de desterritorialització com un dels tòpics associats a la globalització. El concepte defineix el procés de desarticulació del territori, com a marc de vital i de referència de les relacions socials, a causa de la importància que han assolit a la societat global la mobilitat de les persones, els fluxos de tota mena (capital, recursos, coneixement…) i el desenvolupament dels mitjans de comunicació en temps real.
La desterritorialització s’associa amb altres conceptes que tenen una clara dimensió geogràfica, com la deslocalització (facilitat de canvi de localització de les activitats econòmiques), la uniformització (pèrdua de diversitat promoguda per l’estandardització dels sistemes de producció i per les pautes de consum) i el desarrelament (afebliment de les relacions existencials entre les persones i les societats amb els llocs)[i].
Portada a un extrem, la desterritorialització significaria que la societat global ens aboca inexorablement un nou tipus de territori -com a mer contenidor espacial d’artefactes i de persones- sense atributs que puguin limitar o guiar les transformacions induïdes per les dinàmiques econòmiques, desproveït de cap rol destacat en l’organització i la vida de les persones i les societats. Tot i que és poc raonable sostenir amb un mínim de rigor una concepció tan simple com aquesta, les idees de desterritorialització i de final de la territorialitat[ii] formen part del relat hegemònic de les ideologies de la postmodernitat i de la fascinació acrítica envers procés de globalització.
Enfront de la territorialitat com concepte obsolet -superat per la globalització- diversos experts han defensat la importància del territori i del llocs en els processos de mundialització de l’economia. En aquest sentit, a finals de segle passat el geògraf Milton Santos argumentava que “com més avança el procés de mundialització, més singulars i específics esdevenen els llocs, és a dir únics”[iii] i posava de manifest l’existència dels factors externs i interns que caracteritzen la configuració territorial dels lloc i que ofereixen unes o altres oportunitats a la seva evolució.
Un altre geògraf, Paul Claval a principis d’aquest segle destacava que l’augment de la mobilitat i de les telecomunicacions han capgirat les relacions tradicionals del territori i han provocat unes transformacions tan ràpides i notòries dels llocs i els seus paisatges que han provocat un sentiment de desarrelament i una crisi d’identitat en les persones, que “se senten desemparades per la pèrdua de les referències materials en les quals reposaven les seves identitats.” [iv], alhora que s’ha desvetllat –com a reacció- l’interès pel coneixements de les cultures locals i els valors dels territoris.
En l’àmbit de la filosofia, mereixen una consideració especial els treballs de Gilles Deleuze i de Félix Guattari[v], que interpreten cada territori com una construcció social i cultural que comprèn tant dimensions materials com simbòliques, que viu un procés permanent de construcció-deconstrucció (territori«desterritorialització«reterritorialització) i que es troba sempre en un estat de tensió. Aquest concepte entronca amb els treballs d’altres filòsofs, com Michel Focault, amb els enfocaments de la geografia crítica, que han posat de relleu la importància de les relacions socials i de poder en la configuració territorial, i amb els treballs dels antropòlegs el territori i el seu rol simbòlic i organitzador de la vida comunitària.
Per Milton Santos a l’era global “l’home [la humanitat] utilitza el saber científic i els invents tecnològics sense el sentit de mesura que caracteritzaven les seves primeres accions envers l’entorn natural”. El geògraf David Harvey, senyala que la globalització, a part del seu impacte en la naturalesa, “posa en perill, a diverses escales territorials, a les institucions polítiques i jurídiques, així com a les configuracions culturals i els modes de vida complets i ho fa a diverses escales”[vi].
Segons aquestes interpretacions i d’altres en la mateixa línia, el territori és sempre una construcció social i una producció cultural, un reflex de les estructures de poder i alhora un instrument de reproducció social. La uniformització dels territoris, la degradació dels paisatges i el desarrelament no són, per tant, conseqüències fatals del progrés o processos contingents, sinó una part essencial del sistemes socials i d’exercici del poder[vii]. Precisament per aquesta raó, la reterritorialització pot ser, també, una eina important de transformació social en més d’una direcció.
La magnitud dels impactes de l’economia global a les últimes dècades i la seva pressió en el medi ha estat tal que els organismes internacionals s’han vist empesos a replantejar les pautes de creixement hegemòniques, sota els principis de la desenvolupament sostenible, principis i mesures que troben sovint grans resistències per a la seva implementació. En aquest punt, necessari assenyalar que, al costat dels impactes apuntats anteriorment, la globalització ha desplegat també un ventall d’oportunitats que tenen una indubtable dimensió territorial i que seria imprudent menystenir, entre aquestes podem destacar[viii]: l’accés a la d’informació i la facilitat de circulació de la mateixa; la possibilitat de contacte entre cultures i valors diferents; la viabilitat del treball en xarxa i la presència de les persones i els grups a la mateixa; les millores de les infraestructures de transports i l’augment de la mobilitat de les persones; la facilitat de circulació de les mercaderies de tota mena; la integració en un dels nodes urbans i logístics més importants de la Península i del sud d’Europa; el desenvolupament del sector terciari i la diversificació del turisme i de les formes de lleure, etc.
Els agents socials i la societat en el seu conjunt, com a subjectes actius dins les transformacions territorials i de la xarxa d’interaccions existents entre els factors interns (configuració territorial, activitats econòmiques, recursos naturals i culturals, coneixements, iniciatives innovadores..) i els externs (posicionament geogràfic, fluxos territorials, dinàmiques socioeconòmiques, idees emergents…) poden exercir la seva influència per tractar de dirigir els esdeveniments i les tensions manifestes o latents vers una reterritorialització basada la potenciació dels valors territorials i en l’establiment de vincles positius de les persones i de les activitats amb el seu entorn.
Diverses estratègies i pràctiques socio-espacials sorgides del territori a les darreres dècades es poden inscriure conceptualment en el marc de la reterritorialització: creació de xarxes relacionals, creació de sistemes de certificació i de distintius (d’indicació geogràfica, d’origen orgànic, de respecte al medi ambient, etc.), definició d’esquemes de traçabilitat de la producció local, intervencions de recuperació, millora o difusió del patrimoni, dinamització de les activitats culturals al voltant del patrimoni material o intangible, establiment d’organismes o acords per a l’autoregulació de la producció o els serveis, projectes d’innovació productiva amb valor afegit, diversificació de les activitats productives, experiències de cooperació entre els agents del territori per a la potenciació del capital territorial, impuls i participació en els instruments de planificació territorial, desenvolupament de plans o cartes de paisatge, promoció de l’educació ambiental, etc.
Davant les tendències totalitzadores de la globalització i la conformació de territoris deshumanitzats i entorns alienants, l’empoderament de les persones i les societats del territori i el seu paper actiu en el desplegament d’estratègies de reterritorialització com les que acabem de senyalar, semblen assenyalar un camí raonable cap a la construcció d’un entorn més habitable i d’unes formes de vida més harmòniques i sostenibles.
_______________________________________________________________________
[i] El desarrelament es pot interpretar com una alienació, en tant que pèrdua del sentit del lloc i allunyament de la realitat i els processos que la conformen.
[ii] Emprem deliberadament l’expressió final de la territorialitat per evidenciar les seves connotacions amb la tesi de final de la Història formulada per Francis Fukuyama.
[iii] SANTOS, Milton (1996); Metamorfosis del espacio habitado, Vilassar de Mar, Oikos-Tau.
[iv] CLAVAL, Paul (2003); La geographie du XXI siècle, París, L’Harmattan.
[v] DELEUZE, Gilles i GUATTARI, Felix F. (1997); Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia, Valencia, Pre-Textos.
[vi] HARVEY, David (2000); Espacios de esperanza, Madrid, Akal.
[vii] És en el sentit d’equipament del poder que, normalment, es relaciona la noció de territori amb l’espai d’exercici de sobirania o jurisdicció d’un país o d’una certa unitat administrativa (regió, província, municipi…).
[viii] No es pot fer un balanç de la globalització que no sigui polièdric, perquè afecta de manera molt desigual i asimètrica als territoris i a les societats, però lògicament no podem deixar de senyalar alguns dels seus principals efectes i potencials positius.
