Amb Joan Maria i Miquel Vilalta
A la zona nord-est de la comarca del Baix Camp i sota les muntanyes del terme municipal de l’Albiol s’alça la finca de Mas d’en Baiget, formada per un conjunt de plantacions de vinya, ametllers, avellaners, oliveres i un antic mas que defineixen la identitat d’una família dedicada al tros i a la música.
A primera hora del matí vam rodejar la finca per trepitjar les vinyes. Els dos germans, el Joan Maria i el Miquel, m’explicaven que des de sempre han treballat la vinya amb el què ara ho coneixem amb el nom d’ecològic, però que no va ser fins l’any 2020 que treien el primer vi etiquetat com a tal amb la corresponent certificació i amb el reconeixement de la Denominació d’Origen Tarragona.
La finca de Mas d’en Baiget compta amb un total de 4,4 ha de vinya arrelada en sòls de rocarell i saldó, o dit en altres paraules, en sòls de pissarra i d’argila vermella, respectivament, entre els 500 i 550 m d’alçada. La parcel·la de Vinya Vella està formada per ceps d’Ull de Llebre d’una edat de 21 anys, mentre que la parcel·la de Vinya Jove compta amb ceps de 7 anys de vida de Garnatxa Negra, Garnatxa Blanca, Moscatell, Macabeu i Parellada. “Aquí dalt es donen molt bones condicions per a plantar-hi aquestes varietats i que madurin a poc a poc i bé, doncs el vent bufa de Serè provinent de les Muntanyes de Prades mentre que als vespres tenim part d’influència marina marcada per la Marinada, i això ens refresca els ceps” comentava el Joan Maria.
Actualment, i parlant de les varietats de raïm, Mas d’en Baiget participa en un estudi amb INCAVI sobre la tipificació del Macabeu en alçada amb l’objectiu d’arribar a ser la veritat insigne de la DO Tarragona. “Ja portem dos anys col·laborant-hi, i la veritat és que estem molt contents de poder conèixer les característiques d’aquesta varietat que, en el nostre cas, es caracteritza per ser la vinya més jove de les estudiades, amb pHs més baixos i destacant per la seva elevada acidesa i bon grau”, deia el Miquel.
“A casa, el pare i el padrí sempre s’havien fet el seu vi del mas fins que el meu pare va tenir uns 10 anys. Llavors eren altres temps, i van prendre la decisió de portar tot el raïm a la Cooperativa de La Selva”, comentava el Joan Maria. Què passava? Els germans m’explicaven que tot i portar-hi el raïm hi havia una evidència clara, el temps de maduració: quan madura a la Selva del Camp, a l’Albiol encara és verd, i per tant, això repercutia al preu de venda del raïm.
Ara farà uns 30 anys la secció de vi de la Cooperativa de La Selva va tancar i com a conseqüència, els pagesos que hi portaven el raïm van començar a vendre’l a altres pobles de baix del pla o a Constantí, però de nou, la maduresa del raïm els jugava en contra. Així que la gent va començar a arrancar la vinya per a plantar-hi ametllers i avellaners que, en aquella època, el preu per kg es pagava millor. “Pensa que a la Cooperativa hi entraven 2 milions de kg de raïm, i jo ja no hi he vist entrar cap remolc”, deia el Joan Maria.
“L’any 2000 el nostre pare seguia amb l’espineta clavada de tornar a fer vi, i juntament amb el nostre avi, es van engrescar”, m’explicava el Miquel. Va ser llavors quan pare i fill van plantar Ull de Llebre al coster de Vinya Vella i emprenien, de nou, aquest projecte familiar.
La família Vilalta són treballadors incansables, de la feina del tros a casa, passant per l’ensenyament musical i treballant en altres terres que tenen arrendades. “El pare és pagès i músic. Ell va ser qui va iniciar el projecte d’Escola de Música a la Selva del Camp i a més, tocava en cobles i bandes de música. El nostre padrí ja havia tocat a una cobla-orquestra aquí a la Selva del Camp i d’aquí les ganes del meu pare a seguir aquesta tradició. Ells dos ensenyaven música al col·legi, després van començar a donar classes a l’Escola de Música i actualment jo i la nostra germana Núria som els qui hem agafat aquest relleu” m’explicava el Miquel. Per tant, d’una manera o altra, la família Vilalta viu en simbiosi entre la música i l’agricultura en certa manera, i tot i que el pare dels germans ja fa uns anys que està jubilat, els ajuda amb tot el que pot.
El Joan Maria té 34 anys i és enginyer mecànic amb un Post Grau de Gestió d’Empresa Vitivinícola. Combinava l’estudiar amb la feina al tros, doncs des de ben petit que ja hi anava amb el seu pare. “Cada vegada tenia més clar que volia seguir treballant a casa, i quan el Miquel ja va començar a estudiar, vaig decidir incorporar-me com a Jove Agricultor agafant un tros que era del padrí i també terres arrendades d’un home de La Selva del Camp. A més, també vaig plantar les 3 ha de vinya que hi ha actualment a casa i que hem anomenat Vinya Jove.” Els dos germans tenien una visió clara de futur, volien fer un celler propi a la finca de casa, aprofitant l’antic mas que, actualment, porta el nom del celler: Mas d’en Baiget i a més, treballar amb varietats de raïm blanques.
Amb 28 anys el Miquel és el petit dels tres germans. Des de jove tenia clar que volia dedicar-se al món del vi i de la música, i va marxar a Falset a estudiar el Grau Mig i Superior d’Enologia. Combinava la feina del tros amb els estudis i el treball a l’Escola de Música. L’any 2016 va acabar d’estudiar, havent realitzat les pràctiques al celler de la URV, a Mas d’en Botó, a Clos 93 i a Clos Aubaga mentre anava compaginant-ho amb la feina de casa. Els anys següents va treballar a De Muller i a Álvaro Palacios, fins que a finals del 2019 va prendre la decisió de tornar a casa i dedicar-se únicament a la finca familiar, també com a Jove Agricultor, i tot això, evidentment, sense deixar de banda la seva passió per la música.
Van començar produint únicament raïm i venent-lo, però ja cap al 2007 s’anaven guardant raïm per fer vi a casa. Va ser en aquest moment quan va néixer el vi negre Mas d’en Baiget, que el deixaven envellir a les botes del mas. El que inicialment va ser un vi per a consum propi i per amics, va esdevenir l’embranzida per tirar endavant aquest projecte i començar a elaborar els seus propis vins, de manera que a partir del 2009 ja van deixar de vendre el raïm per a vinificar-lo tot a casa.
“Els inicis sempre costen. L’any 2011 va ser un any complicat, es va morir l’avi, la vinya va agafar de tot, vam tenir molt poca producció i casa se’ns omplia de vi. Vam decidir demanar una subvenció per fer el celler i així seguir vinificant per poder, en un futur, vendre el nostre vi i seguir amb aquest relleu generacional” explicava el Miquel.
La filosofia dels germans és la de fer vins de mínima intervenció amb prèvia selecció de raïm a la vinya. Les varietats destinades a vi blanc i rosat les veremen a la matinada i entren el raïm a premsa directe per tal de mantenir-lo fresc i potenciar-ne l’extracció d’aromes. Actualment tenen dos gammes de vins, la de joves i la de semi-criança. Dins dels joves podem trobar-hi un blanc cupatge de moscatell i macabeu, el vi Nuri, un homenatge a la Núria, la seva germana gran que és mestra i els ajuda en època de verema; o bé el vi rosat Coster dels Rosers i el negre Rocarell, aquest últim marcant l’autenticitat dels sòls de la finca.
“Els Pilanots són la gamma de Garnatxes de casa. Vam decidir posar-li aquest nom per donar identitat als nostres vins i a les garnatxes d’aquesta zona, ja que ens trobem sota el Pilanot, una bonica agulla de pedra”, comentava el Miquel. D’aquests també tenen el blanc, el rosat i el negre.
A més, mentre els germans anaven tirant endavant aquest projecte familiar, van tenir la idea d’elaborar Vi de Garrafa per tal de poder treure litres, i durant un any i mig van vendre’n a Cooperatives, on cada vegada la gent en demanava més. “Al final era un altre tipus de producte que anava destinat a un públic determinat, doncs era perfecte per la gent gran que volia vi a granel o pels amics que en demanaven quan feien calçotades o retrobaments”, m’explicava el Miquel.
Els germans Vilalta s’entenen i es coordinen molt bé a l’hora de treballar al celler i de realitzar les feines de camp relacionades amb la vinya però també amb la dels altres cultius. Quan s’ha acabat l’anar a l’avellana, a l’ametlla i al veremar comença l’oliva, i així van rotant en funció de les tasques associades a cadascun d’ells. Tots fan de tot, treballant des de casa i en terres arrendades, i a les tardes el Miquel, a més, dona classes de música.
“Tenim la sort que en verema pugen els nostres amics a ajudar-nos, i és llavors, amb aquesta alegria acumulada quan encara dones més valor i dignitat a la feina ben feta i a les hores que hi dediques”, afirmava el Miquel. Mentrestant, el Joan Maria també em comentava que sempre s’ho han fet tot ells i per tant, arribar a tot arreu és difícil, però que poc a poc ho van portant, sobretot quan s’ha de vendre el vi a restaurants i/o locals i anar a presentar els vins a les fires.
Però a tot això, mentre els observava i m’absorbia de les seves maneres de fer, em deia a mi mateixa que de ben segur aconseguirien el que es proposessin, perquè amb tot el treball i les ganes que hi posen és molt complicat no voler saber més sobre ells i conèixer de ben a prop aquest projecte familiar tan bonic. Així que amb un Rocarell a la copa, avui brindo per vosaltres, per tota la il·lusió compartida i per continuar sent un dels cellers dirigits per gent jove i amb tanta espenta.
Salut!
