La Sílvia Aldavert és la coordinadora de l’Associació pels Drets Sexuals i Reproductius i ha dedicat la seva trajectòria a vetllar per aquests drets, darrere dels quals hi ha anys de lluita en la clandestinitat. Ara, tot i que tenim lleis que els defensen, seguim veient titulars que posen en dubte que a Catalunya l’educació sexual sigui fiable, la contracepció accessible i l’avortament un dret garantit. Parlem amb ella de com hem arribat fins aquí.
Com arribes a l’activisme pels drets sexuals i reproductius?
Jo sempre he estat activista, des de molt jove he fet activisme feminista i pels drets socials. Venia de l’àmbit de l’activisme juvenil fins que vaig arribar a l’Associació pels Drets Sexuals i Reproductius i vaig començar a treballar allà. És important entendre que els drets sexuals i reproductius vertebren moviments socials i defensar-los és fer activisme en molts nivells: no són uns drets aïllats sinó que van molt lligats no només al feminisme sinó que també creen aliances amb altres moviments.
Com quins?
La interseccionalitat fa que ens plantegem per què les dones vivim discriminacions i desigualtat i això implica entendre que l’estructura heteropatriarcal genera una aliança claríssima amb el sistema capitalista al servei dels privilegiats. Els drets sexuals i reproductius estan lligats, per exemple, a la divisió sexual del treball i al fet que les feines de dones siguin menys valorades i més precàries. Si tu no tens els drets sexuals garantits, no pots accedir a l’àmbit laboral amb les mateixes condicions d’igualtat. També tenen un clar vincle amb la classe social que ocupes! Quan es vulneren els drets sexuals i reproductius de les dones es contribueix a la feminització de la pobresa.
Actualment, s’estan garantint els drets sexuals i reproductius de les persones?
Enguany farà quaranta anys del naixement de l’Associació pels Drets Sexuals i Reproductius. Les activistes que en formem part som hereves de dones que van lluitar per aquests drets en la clandestinitat i, de fet, mantenim aquesta lluita perquè els drets no estan garantits del tot. Els Drets Sexuals i Reproductius sorgeixen dels èxits del moviment feminista en cimeres internacionals durant els anys noranta. Aleshores, les feministes van intentar impactar les legislacions de diversos Estats perquè aquests drets es poguessin garantir, però no són un paradigma de drets establert des d’un inici, sinó que actuen com a “pegats” i, per tant, costen més de garantir.
Quins són els que es vulneren més?
Avui en dia, les grans vulneracions a Catalunya són tres. En primer lloc, l’educació sexual, que hauria de ser feminista i en perspectiva de drets: tot i que s’ha fet un pas endavant per remeiar el sistema d’educació sexual que tenim, també és cert que no s’hi estan dedicant els recursos necessaris perquè s’implanti bé. El segon eix és la contracepció, la gran oblidada. Hem de recordar que al nostre país no és gratuïta, no és accessible, ni va a acompanyada de la informació essencial perquè els individus puguem decidir! La responsabilitat d’aquesta decisió continua recaient sobre les dones i això segueix sent un problema… I fins i tot l’anticoncepció d’emergència, que es pot aconseguir al CAP, moltes vegades les dones l’acaben comprant a la farmàcia. I l’última gran vulneració l’avortament. No s’ha pensat un model d’acompanyament, intervenció i accés a l’avortament que se centri en el que necessiten les dones. Tot el que es fa al sistema sanitari actualment és per respondre a titulars de diaris, però el sistema no funciona perquè el model no té una base feminista. Les estructures institucionals són generadores de violència situacional: ens toca a nosaltres anar denunciant cas per cas les vulneracions al dret a l’avortament.
Es diu l’Estat Espanyol té una de les lleis de l’avortament més progressistes del món.
Sí, això és cert! Però hi ha un problema de base que és la manca de voluntat política per posar l’avortament al centre. L’avortament no dona rèdit polític; al contrari, en resta! I, per tant, s’intenta soluciona la problemàtica perquè no se’n parli, però no es defensa aquest dret activament.
Per què?
Hem de tenir memòria històrica. Sabem d’on venim i s’ha d’entendre que l’Església catòlica i la moral religiosa imperen impunement en la nostra societat. Les institucions no són laiques i l’avortament arrossega un estigma devastador: per a les dones que avorten i pels professionals que practiquen avortaments. La llei és progressista, sí. Però encara conté obstacles molt importants.
Quins?
Els tres dies de reflexió que cal deixar passar obligatòriament abans d’avortar, per exemple. Jo vaig viure el procés de negociació per la Llei de l’Avortament actual i aquesta va ser una de les batalles més dures. En un principi se’n volien posar set! Al congrés hi ha molts partits polítics profundament religiosos. No parlo de VOX perquè en aquell moment no existia, però sí del PP, del PNB, d’Unió Democràtica… No ens oblidem de qui ha fet les lleis! Els tres dies de reflexió obligatoris són una imposició moral de càstig per les dones i sobretot són un tractament de ciutadanes de segona. És infantilització: l’Estat t’està dient que no t’ho has pensat bé, que te’n vagis a casa i ho reflexionis durant tres dies més. No hi ha cap altra llei de tot el marc legal de l’Estat Espanyol que imposi aquest període de reflexió. Cap altre, en cap tema. Només aquest.
Els tres dies de reflexió afecten l’accés a l’avortament? És a dir, hi ha dones que no tornen a l’hospital després dels tres dies?
Tot són obstacles. I si n’hi ha diversos, malgrat que tinguem una de les suposades lleis més progressistes del món, a la pràctica l’accés a aquest dret segueix sent limitat. Però també hi ha altres obstacles legislatius que ens hem dedicat a documentar perquè si mai es fa una reforma del dret a l’avortament, es faci en funció de les experiències de les dones que l’han exercit.
Com quins?
Més enllà de la barrera dels tres dies, hi ha la qüestió de la targeta sanitària. Moltes dones a Catalunya no en tenen i això les porta a fer avortaments clandestins, perquè les dones han avortat i avortaran sempre. També hi ha les menors de 16 i 17 anys. Això va ser un retrocés molt gran, tot i que va quedar amagat en el seu moment. La llei va ser un èxit del moviment feminista, sí, però el ministre Gallardon ens va deixar aquesta perleta: les noies de 16 i 17 anys no poden avortar si no és amb l’autorització dels seus tutors legals. Això no té en compte les noies que es troben en situació de desarrelament, les que viuen una situació de violència familiar o les que es troben en confrontacions ideològiques amb la seva família. I també provoca avortaments clandestins! Sí, tenim una llei molt maca. Però l’avortament continua al Codi Penal. Això no ho poden oblidar.
Si és legal avortar, per què surt al Codi Penal?
Tots els avortaments que no es facin dins les condicions que marqui la llei passen al Codi Penal.
Com si fossin assassinats?
Efectivament. Un professional que realitza un avortament a una noia de 16 anys sense autorització, pot anar a la presó. El Codi Penal sanciona a les dones, tot i que elles no poden acabar a la presó… però els professionals sí que hi poden acabar i se’ls pot inhabilitar. L’únic avortament que hauria d’aparèixer al Codi Penal és el que es fa en contra de la voluntat de la dona. Tota la resta no poden sortir-hi! Perquè això és un posicionament concret, tu estàs penalitzant la decisió de les dones. Això s’hauria de canviar! I hi ha un altre tema molt invisibilitzat: els avortaments d’embarassos de més de vint-i-dues setmanes de gestació.
També estan prohibits?
Són casos excepcionals on normalment es parteix d’un embaràs desitjat, però amb un diagnòstic posterior de malformació o malaltia greu, que sovint fa canviar a la gestant d’opinió. A part de l’impacte emocional que un diagnòstic així té sobre la dona, aquest avortament ha de passar per un comitè clínic que depèn de cada comunitat autònoma i on la decisió de la dona queda a la mercè de diversos professionals. Moltes d’aquestes dones no aconsegueixen l’autorització per avortar i es veuen obligades a tirar endavant amb l’embaràs o provar sort en un altre país.
Aquest estiu, la periodista Paula Ericsson explicava que, una de cada tres dones es paga el seu avortament a Catalunya tot i que és gratuït. Com és que passa això?
Tots els obstacles que hem comentat fins ara són els legals. Però l’impediment principal per avortar és la manca d’informació. El dia que jo vegi sortir a l’Helena Melero a TV3 dient “si vols avortar, truca al 012”, pensaré que anem bé! Des que existeix aquesta llei, no s’ha fet ni una sola campanya institucional explicant a les dones que tenen dret a avortar, que és gratuït, com fer-ho i on anar. S’ha fet des de l’activisme i les entitats, però no hi ha hagut campanyes públiques!
Per què?
Fixa’t que sí que se n’ha fet per la llei LGBTI o la llei de Violències Masclistes. Ara bé, l’estigma de l’avortament és brutal. També es veu en les webs dels centres de salut: no s’entén res. I penses que trucaràs al 061, el telèfon de Salut, perquè t’informin, no? Però nosaltres vam fer trucades als serveis de salut de diversos llocs de l’Estat i ni un ens va donar la informació correctament. Era gravíssim. A més, les dades sobre el tema no són gens transparents. No serveixen per informar a les dones, sinó perquè els avortaments siguin més barats pel sistema i menys tediosos pels professionals de la salut.
Què vols dir amb això?
Quan es parla d’avortament farmacològic o quirúrgic, no es dona tota la informació. Sembla que puguis escollir entre fer servir una pastilla, ràpid i fàcil, o passar per quiròfan, i això és una simplificació molt gran. La realitat és que l’avortament farmacològic té un impacte determinat durant uns dies i un sagnat expulsiu que es prolonga en el temps. Per dur-lo a terme, cal que la dona disposi d’un espai segur i un acompanyament, no es pot fer a qualsevol lloc, això. I no totes les dones tenen aquestes condicions! L’avortament quirúrgic, tot i que implica passar per quiròfan, és una intervenció útil per aquelles dones que no tenen un espai de seguretat. Quan parlem que a Lleida no es pot avortar quirúrgicament, per exemple, estem dient que hi ha dones que no podran escollir quin tipus d’avortament volen en funció de les seves necessitats. Per exemple, les noies que viuen en un CRAE no tenen un espai segur on fer l’expulsió farmacològica i potser prefereixen una intervenció quirúrgica. Però és més fàcil, més còmode i més barat pel sistema de salut donar-li les pastilles. Sobretot si la majoria dels professionals són objectors de consciència. Tu te’n vas, t’ho fas a casa.
Per què hi ha tants professionals que són objectors?
És l’estigma. I si volem que aquest estigma de l’avortament desaparegui, no només cal fer campanyes de sensibilització per a les dones. Hem de prestigiar la pràctica professional de l’avortament. Perquè, avui en dia, ningú vol fer avortaments.
I com prestigiem l’avortament?
Prestigiar l’avortament ha d’anar bastant més enllà d’obligar professionals a fer una cosa que no volen fer. Perquè per a les dones això també pot ser un perill! Jo no voldria que m’atengués un professional a qui l’estan obligant a fer un avortament en contra de la seva voluntat… segur que l’atenció no seria la millor possible. Jo vull tenir davant meu professionals ben formats, que es creguin activistes i sentin que estan fent un servei públic basat en un dret comú. Si no tinc un professional així al davant, difícilment tindré una bona atenció, no només durant l’avortament sinó al llarg de tot el procés: el tracte que rebré, la informació que em donaran, l’atenció posterior… tot això quedarà afectat.
Però com es pot fer canviar a algú d’opinió?
No cal canviar l’opinió de ningú, cal canviar de discurs. Transformar l’imaginari social. Ha de ser un canvi col·lectiu. Nosaltres fa uns mesos vam treure un informe que explicava que dues de cada tres dones catalanes avortaran un cop a la seva vida. Dades així són necessàries per evidenciar que necessitem professionals que realment es creguin que estan garantint els drets humans. Hem de recordar que a Catalunya i a l’Estat Espanyol venim d’èpoques on l’avortament estava prohibit i era clandestí o no era gratuït. La formació per practicar avortaments no era dins de les carreres universitàries! Molts professionals que treballen a clíniques han anat a altres països del món a formar-se. Com a professional, ho fas si realment t’ho creus. Hem de recuperar una mica aquest esperit de servei públic i de garantir els drets humans.
Però els metges haurien de poder objectar?
No soc massa partidària de l’objecció de consciència al sistema de salut públic, no. Però és un dret reconegut en la Constitució Espanyola. El que sí que no pot ser és que no es garanteixi el servei, i això està passant. La llei diu que tu pots objectar individualment com a professional, però el servei s’ha de mantenir: si objectes, has d’informar el sistema perquè hi hagi algun altre professional que ho faci.
L’auge de l’extrema dreta que veiem avui en dia és una amenaça pels drets sexuals i reproductius?
Ja fa dècades que la dreta fa servir estratègies d’aquesta mena. Si ens fixem en el panorama internacional, veurem que els anys noranta van ser una època daurada d’assoliment de drets de les dones, però que no s’ha evolucionat gaire més. L’empenta de finals de segle va ser un revulsiu per aquests moviments religiosos i d’ultradreta, que van entendre que calia orquestrar estratègies en l’àmbit local per tenir un impacte a tots els països, sobretots en aquells amb un recorregut de tradició moral tradicional. Als 2000 hem vist com Amèrica Llatina ha estat el laboratori de l’extrema dreta i com Trump arribava a la Casa Blanca i immediatament signava una llei per acabar amb els fons públics per a organitzacions dels drets sexuals i reproductius. Després hem vist com es produïa a Polònia i a Hongria.
Com és que l’avortament és una de les preocupacions més grans de la dreta?
Saben que un dels temes que els aconsegueix més vots i els obre espais institucionals és el dret a l’avortament. Per aquests grups és determinant poder controlar els cossos de les dones. Quan veiem els programes electorals de VOX, quan veiem el que passa a altres països com Polònia, sempre es treu el tema de l’avortament en primer lloc, tenen molt clar on ha d’anar. El dret de les dones a avortar fa trontollar més el seu sistema patriarcal. Juntament amb els drets LGTBI i les lleis de la violència de gènere, l’avortament és el punt clau per obtenir vots perquè atempta contra la família nuclear i les tradicions més arrelades.
Creus que estem a prop de millorar la Llei de l’Avortament que tenim actualment?
Vull pensar que sí. El govern actual de l’Estat Espanyol ha dit en diverses ocasions que la llei de l’avortament es reformarà i fa poc va iniciar un procés de participació perquè les entitats poguessin enviar propostes. Però dubto molt, per exemple, que les reformes siguin les necessàries. Vull pensar en positiu que els tres dies de reflexió i la norma de les joves de 16 i 17 anys, desapareixeran. Però molt em temo que continuem patint la dificultat d’accés a l’avortament per a les persones que no tenen targeta sanitària i les situacions duríssimes que viuen les dones que volen avortar més tard de les vint-i-dues setmanes de gestació. També crec que estem lluny de despenalitzar l’avortament i fer que surti del Codi Penal. Sé que anirem millorant a poc a poc. Ara, sabria greu fer una reforma d’una llei tan important com aquesta i deixar-la a mitges, sobretot perquè no se sap mai si es podrà reformar de nou.
