“Si és que es pot anomenar allò que es mou i no es toca”

Potser la creença d’un raig
que es parteix en dos.
Potser saber-se doble perquè sí,
perquè hi ha intuïció.

Potser els grumolls d’una sang
que no és meva barrejats amb la meva
i tant se val de qui és quina,
si de la sang en fem festa.

Potser el moviment de l’invisible
trastocant parets de vísceres.

 Potser un nom.

Si és que es pot anomenar allò
que es mou i no es toca.

Qui sap
Ameba, Anna Gual

Desaprendre i aprendre de nou. Aparcar el tractor i confiar en la mula o el cavall. Saber que en el treball animal esforçat, hi ha una manera ancestral més civilitzada de donar dignitat i vida a la terra. També s’hi amaga la creença que en la recuperació de la tradició, hi ha un pòsit de gustos i aromes que després es manifestaran al vi.

La videoartista Sara Boldú ha gravat a vista de dron els costers de vinya vella del Priorat i ha retratat la simbiosi entre natura, animal i ésser humà. Entre ceps savis avesats al vertigen, que creixen sense pors ni vergonyes, amb més destresa i habilitat que mai entre un hivern plujós i una primavera exultant, va enlairar el dron que l’acompanya des de fa més d’un any per dignificar i homenatjar la feina pagesa. I la del viticultor.  

Al Priorat ha compartit hores de gravació amb dos joves talentosos que senten l’ofici a la pell, que el porten tatuat, que l’ensenyen amb orgull. No tenen gaire a veure l’un amb l’altre, però hi ha un fil que els enllaça, que és la seva devoció per una terra austera i privilegiada, coberta per un mantell de colors infinits de llicorella; la pissarra que dona valor diferencial als vins. La implicació de tots dos és decisiva en una comarca que després de revolucions enològiques i socials, ara presumeix d’una nova generació d’enòlegs i malauradament pocs pagesos, que s’enorgulleixen del que tenen entre mans i s’atreveixen a reivindicar “els noms de la terra”.

Sara Boldú fotografia i grava l’essència d’Albert Costa, enòleg del celler Vall Llach, i Egoitz Azkue, propietari d’una empresa de llaurar amb mules. Ambdós han incorporat la tracció animal a la vinya amb la voluntat d’enriquir el sòl, prestigiar-lo i perpetuar l’activitat agrària amb mètodes tradicionals al Priorat. Els uneix la determinació de viure amb i per a la terra, assegurant la viticultura heroica en turons de muntanya mediterrània, retornant a la terra petjades que són més ecològiques i naturals.  L’Associació Catalana de Tracció Animal, (ACTA), reconeix que amb la mula o el cavall la terra queda més airejada, l’efecte de compactació és més limitat, augmenta la vida al sòl, sobretot de la fauna aeròbia, i això fa que disminueixi el risc de patògens i s’afavoreixi la degradació de la matèria orgànica. A ACTA asseguren també que la tracció animal millora la gestió de l’aigua, l’assecament del sòl és més accelerat a estacions plujoses, hi ha un millor desenvolupament radicular i, en conseqüència, els cultius són més sans perquè l’ambient és benèfic: una microfauna rica, cap humitat excessiva i un bon escalfament del sòl al nivell de les arrels. 

Els beneficis són clars i el temps els fa evidents, a cada parcel·la, a cada vi… Però el que potser passa desapercebut és l’envergadura de l’aposta, que és titànica. Hi ha tota una litúrgia invisible com la cura de  l’animal, la seva adaptació al medi, la relació amb qui l’ha de conduir, en el cas de Vall Llach, Joan Miquel Sedó. Com sempre, la mirada al camp és encara massa bucòlica, però quan ens hi atansem amb lupa, veiem la complexitat del compromís i la cura.   

Amb la perspectiva del dron, el treball videografic de Sara Boldú permet sobrevolar fragments d’un Priorat net, endreçat, equilibrat, harmònic, autèntic… Senzill i arquitectònicament bell. No se sent el renillar del cavall com tampoc l’esbufec de l’home que l’acompanya, però sí que ressona el lament de l’Egoitz:  “Lo pagès, pagès, s’ha perdut. Ara el que hi ha són jornalers. I és una llàstima”.  I si som a temps de revertir-ho?

Albert Costa

Egoitz Azkue

*Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni el 2019 amb el poemari “Ameba” que aquest any ha publicat l’editorial Llibres del Segle, amb il·lustracions de Gala Pont. “Allò que es mou i no toca” escriu la poetessa vilafranquina a Qui sap; podria ser una metàfora del vincle entre home, animal i terra?