Ses comunes a Mallorca

Aquests dies passats vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una ponència de Gladys Tzul Tzul sobre el treball comunal a les comunitats indigenes a Guatemala. El treball comunal és un treball no remunerat però que té com a benefici l’accés i ús dels bens comuns. En aquest sentit i en paraules de Gladys en l’article ” La forma comunal de la resistencia” es concep allò comunal “com una forma de govern que produeix institucions per autoregular-se cap endis  (de les comunitats) i que al mateix temps no perd de vista i es fa càrrec de tots els canvis i les regulacions que l’Estat i el capital realitzen a les comunitats.”.

És una estructura, organització política de la vida comunitària i valors socials, que subverteix i confronta directament amb el nostre model d’organització de la societat. Lluny de poder extrapolar  en el nostre context la manera d’organitzar-se d’aquests societats, l’aproximació a la concepció i gestió dels bens comunals em va portar a recordar el concepte de “comunes” que, a dia d’avui ,es conserva gràcies a alguns topònims a Mallorca per designar el que, temps endarrere, havien estat terres comunals als diferents municipis i que proveïen de pastures per al bestiar, de llenya i de caça als seus veïns. També trobam referències a elements concrets de propietat i gestió comunal: es pou comú, es bosc comú,  sa pleta comuna, sa garriga comuna, etc. Sembla que les maneres de gestionar aquestes terres comunals eren diferents en cada cas. En alguns casos  i pel que he pogut llegir, es subhastava anualment l’explotació forestal, la caça i les pastures i amb aquestes rendes es podien fer obres públiques i disminuir la pressió fiscal sobre els habitants de la vila o municipi. Malgrat és lluny del concepte de gestió comunal de les terres i recursos de les comunitats indígenes de Guatemala a les que fèia referència a l’inici de l’article – que no es basen en rendes sinó en gestió i treball comunal de terres i recursos per a garantir la reproducció de la vida –  aquí també, aquestes terres comunals varen tenir una important funció social i econòmica des de la perspectiva de gestió col·lectiva dels bens comuns.

Malauradament, la necessitat d’ingressos va estimular la seva parcel·lació i venda i la majoria d’aquestes antigues terres comunals només les podem recordar avui gràcies a la pervivença dels topònims que els identificaven. Avui dia alguns d’aquests espais encara són per al gaudi públic, gestionades ara però, com àrees recreatives més que no pas a la producció per al sustent veinal. Són el cas de la comuna de Bunyola, la comuna de Lloret, sa comuna de Caimari o sa comuna d’Orient, per esmentar les que jo tenc recorregudes i conegudes.

Però i si, de qualque manera, es recuperés la idea de l’adquisició i gestió de terres comunals a cada municipi? i si ho féssim des de la perspectiva de resiliència i justícia ecosocial davant la incertesa d’un futur que ens aboca a uns canvis que posen en perill la seguretat alimentària, la biodiversitat, els recursos hídrics i en definitiva tot allò que garanteix la reproducció de la vida?

Sabem que la manera de sostenir les nostres societats al nord global respòn a un sistema o model en crisi. La pandèmia ha posat en evidència les vulnerabilitat d’un sistema enfocat a l’acumulació de riquesa i producció de beneficis. Un sistema que es sosté en la sobreexplotació dels recursos naturals i que genera desigualtats socials, exclusió, violència, pobresa i precarització de les condicions de vida de les majories socials arreu del planeta, i també desequilibris en les regles del joc ecosistèmic que sí o sí, haurem d’afrontar en les properes dècades. La crisi climàtica, l’escassessa de recursos o la pèrdua de biodiversitat ens obliguen a revertir la mirada i simplificar la lògica de les escales globals de producció, cures i consum.

Cal relocalitzar les mirades, reruralitzar-les i enfocar els sistemes de producció al proveïments dels recursos essencials per a la reproducció de la vida. I tot això, des d’una perspectiva col·lectiva, universalitzable i amb responsabilitat vers les futures generacions que també han de poder tenir garantides les bases necessàries per a la reproducció de la vida a futur en el marc de les incerteses que vendran. Per això, cal repensar les nostres estructures socials i les prioritats de les nostres polítiques de gestió del territori, prioritzant la recuperació de sòls fèrtils, preferiblement d’ús i gestió públiques i perquè no, comunals. L’objectiu principal: la sobirania i la seguretat alimentària per a totes i tots en el marc d’unes pràctiques de gestió comunal que ofereixin a tothom les mateixes oportunitats de proveïment de recursos, i que permetin recuperar i respectar els cicles ecosistèmics de regeneració natural  dels recursos i perquè no, es gestionin en funció del treball comunal i no l’intercanvi monetari.

Nous paradigmes i nous marcs mentals requereixen ser pensats per emancipar-nos d’aquesta situació actual de vulnerabilitat i dependència que ens aboca a un col·lapse segur: social, econòmic i ambiental, a casa nostra i a escala global. Cal pensar noves fórmules inspirades en maneres diferents d’articular l’accés als bens comuns i la propietat, sustentades en la responsabilitat social i política de garantir el dret a la vida digna per a totes les persones i per damunt dels interessos privats i mercantils. Les polítiques enfocades a garantir la reproducció de la vida han de ser possibles i les fórmules, inventables, millorant sempre el present i el passat perquè vull creure que, com espècie, com a persones, com a col·lectiu, som capaços d’això i de més. 

1 reply to Ses comunes a Mallorca

Comments are closed.