Sense connexió

De ben segur que molts de vosaltres heu estat testimonis de la tragèdia que suposa arribar al capdamunt d’un cim, caminar enmig d’un bosc frondós, descobrir un avenc profund o navegar a cinc milles del litoral català, i no tenir cobertura de mòbil i, per tant, no poder penjar la imatge corresponent a les xarxes socials. Un greu problema de connexió de dimensions desorbitades i que sol provocar atacs d’angoixa, marejos, actituds malhumorades permanents i altres símptomes descrits pels més prestigiosos psicòlegs. Tenim al davant l’espècie humana en un dels seus estadis evolutius més interessants.

El problema de la connexió de l’ésser humà amb l’exterior, quan està immers en la natura, el podríem analitzar des d’una altra perspectiva. Per què no parlem de la connexió dels humans directament amb la natura, sense la necessitat d’intermediaris tecnològics? També estem sense cobertura des d’aquest enfocament? Recentment vaig ser testimoni d’un atac d’agorafòbia d’una persona molt urbanita i que gairebé mai havia sortit d’un context de ciutat, que al visitar Siurana i contemplar el paisatge, va patir un fort atac d’ansietat. La seva ment no tenia espai pels grans espais oberts, acostumada al bullici d’una ciutat no tenia cap punt de connexió amb paisatges diferents, immensos i sense les artificialitats de la ciutat. També estem veient darrerament que la interpretació de la natura sembla que només pugui venir acompanyada d’aplicacions mòbils, codis QR o rutes marcades i digitalitzades fins a l’últim metre. Sense entrar en una crítica ferotge a aquestes tecnologies que tenen certament grans avantatges, sí que voldria criticar la desconnexió natural que ens porta aquesta connexió artificial (valgui aquesta contradicció semàntica). No ens nodriria molt més caminar, per exemple, la Ruta del Cister i anar rebent informació a través de centres d’interpretació a cada poble, de guies especialitzats, de plafons informatius al llarg del recorregut, de llibres que ens puguin acompanyar o de preguntes fetes directament al forner de cada poble? O és millor disposar d’una aplicació que es podria dir WhatsCister que ens informés de tot i més sense la necessitat d’interconnectar humanament amb ningú? Potser una combinació de les dues visions seria l’òptima. Entre l’ús i l’abús.

Finalment, si avui parlem de connexió amb la natura, deixem d’una banda l’ésser humà per parlar de connectivitat ecològica. La natura entesa com a espai, com a matriu, com a context on es dóna tot, o la natura entesa com a paratges, com a indrets, com a elements a protegir pel gaudi humà? Ja aniria sent hora de tractar el medi natural com un espai que ha d’estar forçosament connectat entre sí i comprendre que de poc o res ens servirà tenir un territori amb un elevadíssim percentatge de protecció, però que no està interconnectat. Garantir la connectivitat ecològica ha de ser un dels reptes més importants als quals haurem de fer front en els propers anys, el rastre del desenvolupament econòmic ferotge dels darrers temps, en forma de talls esguerrats sobre el territori, ha deixat una natura parcel·lada que lluita per ocupar l’espai central que li pertoca.

I ara, quan acabeu de llegir aquest article, agafeu el mòbil i compartiu-lo a les xarxes. Tot seguit, el guardeu al fons de la motxilla i sortiu a caminar per l’Anella Verda de Tarragona, un espai que si alguna cosa necessita és connexió.