És moment de parlar de sequera… i de pedregades. De les conseqüències econòmiques, alimentàries, ambientals i també emocionals. És moment de parlar de canvis i de repensar les coses. De prendre posicions davant d’aquest “nou” escenari que se’ns mostra tossudament i del que no obtenim informació clara, i sobretot coherent, per part de qui governa i legisla.
Aquesta setmana l’Organització Mundial de Meteorologia, afirmava que Europa és el continent que s’escalfa més ràpidament del planeta, amb el mediterrani i la Península Ibèrica al capdavant. Tenim al cap la fita de no ultrapassar el 1,5 ºC de temperatura respecte l’era preindustrial, mentre que Europa ja es troba als 2,2 º C.
Tot i que sembla que ja sigui generalitzada la idea d’acceptar aquest canvi climàtic, i de fins i tot tenir en compte altres externalitats que afecten a aguditzar aquest temps cada cop més extrem, ens és difícil creure-ho fins a tal punt que ens provoqui prendre decisions que ens faci avançar-nos i sobretot adaptar-nos amb aquests nous temps més enllà de les accions portades a terme amb extrema urgència.
La sequera i la crisis climàtica afecta a tota la pagesia (quan parlo de pagesia, també incloc a ramaders i ramaderes) i en conseqüència a la producció alimentària fins a un punt que esgarrifa. Aquí ara no és qüestió de comparar les avantatges i els perjudicis dels uns i els altres, aquí el que toca és analitzar no només el present que tenim a sobre de la taula, sinó les conseqüències en els anys que venen.
Això em fa pensar amb tota la cascada de conseqüències que genera, per exemple, un tancament d’un canal de reg: la competència que es pot generar entre territoris per l’aigua i la pressió entre ells posant de tela de fons la supervivència mútua; la competència, també, entre els sectors i les activitats: intensius/extensius; ramaderia/agricultura. Una guerra per l’aigua, pels recursos, que acaba sent de carn i ossos, entre veïns i veïnes, pageses que miren de viure amb un ofici que en principi s’estimen i que ve espoletada per interessos que estan molt més lluny de les seves vides, dels seus pobles. Es converteixen en els soldats enmig d’un camp de batalla que dirigeixen altres sense esquitxar-se gens, llençant-los als lleons i testimoniant com s’arranquen els ulls entre els uns i els altres.
Em fa pensar també en el mercat especulatiu de l’aigua que treballa sota mà per part de les grans empreses per acabar comprant drets dels regs per vendre una aigua que és de totes; en l’acaparament de terres que ja fa temps que s’està produint i que s’aguditzarà encara més per part de capitals privats provinents de la banca, la construcció, les assegurances i altres grans del sector alimentari aprofitant la fallida de la zona fructícola i cerealista de la plana de Lleida produint la desaparició definitiva de la pagesia familiar.
Alhora es despertarà la competència de les indemnitzacions entre uns sectors afectats directament i d’altres que reben de retruc les conseqüències d’aquesta sequera, com la ramaderia que s’alimenta d’aquests minsos farratges i aquest escàs cereal que els provoca un augment exponencial dels costos sense posar-los a la borsa dels damnificats. Un seguit de guerres que inevitablement es produiran si no es posa ordre i si no es treballa amb un objectiu de cooperació i de bé comú. Si ens posen davant la tessitura de ser competència entre els uns i els altres, estem encetant el camí de l’autodestrucció, mentre d’altres s’aprofitaran d’aquest escenari per fer-se encara més rics. “Hem de pensar si volem un territori ric o un ric al territori”, dèia un jove pagès de la zona de ponent al documental “Alcarràs, l’altra collita” emès fa poc temps al programa 30 minuts. La idea de la pèrdua del domini de les terres ja és al cap de molta gent del sector. La deriva cap a la integració en l’activitat agrícola s’evidencia cada cop més.
Si les coses no canvien aquest any, es manté la sequera i la inestabilitat del clima (gelades acusades, fortes pedregades), el sector fructícola de Lleida que és, no tan sols el sector de fruita dolça més important de tot l’Estat, sinó el que té la superfície de reg més important d’Europa, disminuirà la seva producció de milions de tones de fruita a quantitats difícils de preveure. Les comunitats de regants i el sector ja treballen per aconseguir la declaració de “zona catastròfica” (zona d’emergència climàtica). A l’abril de 2023 el 27% d’Espanya ja es troba en alerta o emergència per escassetat d’aigua, tenint com a comunitats més afectades amb sequera prolongada Catalunya, i algunes àrees del sud de l’Estat.
Per altra banda no s’està pensant en les conseqüències econòmiques i també materials en les zones de ramaderia extensiva de tot el país, a causa d’aquesta falta de farratge. Això voldrà dir treure’s caps de bestiar, sacrificis i la pèrdua de la viabilitat econòmica també de molts d’aquests projectes.
Però a la vegada el que no es preveu són les conseqüències emocionals que són gravíssimes i mai ateses. El desànim, la desafecció, les depressions i en alguns casos els suïcidis són el resultat d’aquesta política agrària intensiva i irracional que ofega als primers de la cadena productiva alimentària a tot el món. No resolem només pagant els danys i les pèrdues, resolem quan la dignitat és garantida.
Tenint en compte tot això és moment de parar i endreçar. De planificar i decidir cap a on es vol anar garantint al màxim el bé comú, la protecció de la terra i la dignitat humana. Hem de treballar com si fóssim un, ajudant-nos entre totes, tenint present el model que volem que perduri. Mentre s’esperen els acords pels pagaments milionaris que el govern i l’estat hauran de fer front aquest nou cop pel sector, en aquests moments les comunitats de regants, els sindicats, la pagesia – organitzada o no – hauria d’estar fent reunions en comú per replantejar-s’ho tot. És moment de trencar els models establerts que s’han erigit al voltant de la producció agroalimentària moderna, evidenciant-se ja com a ruïnosos en tots els sentits. Tot i que es continua guiant cap al mateix camí, orientant a una encara més modernització tecnològica, és un model que “no ha complert les esperances contingudes en el principi del progrés” com deia John Berger. Aquest està arruïnant la pagesia en el marc d’una crisis climàtica de la que no es pot preveure cap patró climàtic segur.
El paper del govern només ataca els fronts que se li presenten, sense treballar amb prou antelació. No només hem de saber apagar els focs, resoldre la catàstrofe del moment (sequera, pedra o geopolítica) per abaixar la tensió a través d’ajuts urgents per salvar tot just aquest any, sinó que ens demana plantejar-nos la refundació del model agroalimentari amb la màxima radicalitat que ens demana la conjuntura actual. Cal planificar l’ús de la terra, els cultius, el sistema productiu que ha de passar per la regeneració, per la producció agroecològica vinculada no només a l’aliment sinó al sistema social que l’envolta. Cal millorar els sistemes de reg, però també com regenerar els cicles curts de l’aigua a cada tros, a cada partida. Ens trobem, un altre cop, davant d’un nou col·lapse de la pagesia familiar versus un sistema industrialitzat que vol acaparar el mercat i fer-se amb el poder del que a partir d’ara serà l’actiu més important del nostre segle: el capital natural.
La solució la tenim al davant. La pagesia el treballa cada dia: el sòl. Hem de reaprendre a treballar i tractar la terra. El model vigent d’alta producció que genera molts costos i uns guanys més aviat escassos no només ha empitjorat la situació del sector, sinó que alhora ha empobrit d’una manera accelerada la qualitat del sòl. Això que ja comencem a tenir coneixement del què significa, implica una pobresa o absència de microorganismes a milions d’hectàrees del nostre planeta (es calcula que el 70% de la terra agrària ja no és fèrtil). Aquesta mort de la terra impedeix que aquest miracle natural que és afavorir el cicle curt de l’aigua i generar de forma natural pluges, s’hagi perdut accelerant encara més la sequera. Aproximadament, el 40% de la pluja que cau en un territori es produeix a través d’aquest cicle d’evaporació i transpiració que fan les plantes generant pluges localitzades. És a dir una terra sana, produeix l’aigua que necessita, en un marc de precipitacions més regular i menys agressives. Els territoris més intensificats són els que pateixen en primer terme els efectes del canvi climàtic. Com més intensius són els nostres sistemes menys resistents són a la vida. Un sòl més esponjós i viu reté fins a 10 vegades més aigua que un degradat que s’erosiona amb el vent i la pluja.
La terra ens demana a crits que la regenerem, que li tornem la vida que ha tingut. Això implica canviar mentalitats, incorporar coneixements vinculats a la regeneració del sòl i iniciar un procés que es replantegi a l’hora la desintensificació de l’activitat. Vol dir diversificar les activitats i que col·laborin el sector agrícola i el sector ramader nodrint-se mútuament.
En paral·lel apareixen projectes en aquestes mateixes terres afectades per la sequera que replantegen la regeneració de 50.000 ha. amb el suport d’inversors com la Caixa, Agbar o Ciments Molins, entre d’altres grans capitals. És necessari mirar-los amb lupa. Per un costat costa creure que empreses d’aquest tipus tinguin com a prioritat un benefici comú i que de la mateixa manera sigui ètic. Tot i la importància que suposa regenerar aquestes quantitats, el que no comprenc és com es posen les catifes vermelles a aquests projectes (tant de moda darrerament) i no es fa en petits projectes familiars que volen iniciar una activitat, amb objectius similars, i a les que no se’ls hi posa cap atenció i sí moltes objeccions. Hem de canviar aquesta mentalitat que premia els macroprojectes tenint com a argument la gran inversió que es realitza i penalitzar alhora altres que són petits, més coherents i conseqüents en quan a valors, i que acaben tenint una importància cabdal per revitalitzar de veritat aquestes zones rurals. Seran aquests els que compraran a les botigues dels pobles, portaran els seus fills a les escoles i tindran la seva vivenda allí. Hem de fixar-nos amb aquests moviments per veure cap a on van i aniran les tendències, que de nou, marquen les grans empreses. La qüestió: per què no iniciar-ho des de la política pública, des de la mateixa pagesia familiar i les cooperatives?
És moment, sense perdre ni un minut més, de repensar-ho tot. És moment de plantejar-se desintensificar les activitats, decréixer en volum i treure més rendiment del que es produeix. Fer més curts els cicles de distribució, treballar per una sobirania alimentària real al nostre país aturant les importacions de productes que es produeixen en excés aquí.
Recentment el president del govern espanyol durant la trobada bilateral amb Brasil, anunciava oficialment via la Moncloa “un acord que ha de donar un nou impuls a la seva relació a nivell científic i d’innovació entre els dos països i plasma la voluntat que aquesta coordinació estigui al servei de les nostres societats presents i futures i es produeixi en àrees prioritàries com ara la investigació en salut, el canvi climàtic o la transició energètica”. En paral·lel, es reactivava unes polítiques que representen una discordança absurda d’aquest primer pacte. Es tracta de l’acord comercial establert entre la UE i el Mercosur, que permet la supressió de les barreres del comerç, augmentant els fluxos comercials entre Europa i els països del Sud. En aquest acord es va establir la continuïtat de les exportacions de Brasil cap a Espanya d’aliments, en aquest cas soja, blat de moro, petroli i carn a canvi d’exportar cotxes, productes químics, ciment i gas. Aprofitaven també per eixamplar un gran acord entorn al turisme on es congratulaven de la recuperació dels nivells de flux turístic que tenien abans de la pandèmia.
Aquestes decisions ens transmeten uns missatges totalment contradictoris respecte a les directrius d’emetre menys emissions de CO2 o rebaixar els nivells de consum dels combustibles fòssils que són els principals causants d’aquesta mateixa crisis climàtica que fa que plogui cada cop menys. No es compleix l’acord de París, no es segueixen les febles directrius de les cimeres internacionals. El govern català, per qui tingui la temptació, no està lluny d’aquest model, afavorint una indústria alimentària que ha empès a la pagesia a aquest model exportador sense sentit.
Davant de tot això no ens hem de permetre pensar que no podem canviar com a mínim el nostre context. Tot i que la macropolítica va cap a vies totalment oposades al que cal fer, hem de treballar per transformar el que tenim a prop de nosaltres. És l’únic que ens queda. Com diu en Daniel Christian Walh: “Potser, en comptes de perdre’ns per solucionar problemes aïllats o buscar respostes i solucions per resoldre la problemàtica mundial d’una manera abstracta, hauríem de centrar-nos a revelar com la vida mateixa, a través nostre, té el potencial de curar lloc a lloc, comunitat a comunitat, bioregió a bioregió”.
Ja tenim el resultat del que es recull seguint el model vigent. Només hem de preguntar-nos a on ens ha portat aquest sistema tan intensificat de l’alimentació tant pel que fa a la fruita, als vegetals o a la carn? no tindria més sentit que les inversions que es fessin a partir d’ara, per part dels governs, estiguessin orientades a fer possible un acompanyament cap a aquest decreixement en positiu? a fer més viables aquest projectes sense fer tants quilos de carn, fruita o verdura i ser venuts d’una manera més eficient en un entorn més pròxim? El sistema exportador té els dies comptats a causa de l’increment dels costos dels combustibles. La pagesia ha de treballar en finques de talla humana per tal d’arribar còmodament a la feina, per portar a terme una producció ecològica per regenerar la terra, per evitar el malbaratament en origen, per tenir mà d’obra que treballi dignament i per poder ser respectuós amb els animals i amb tot el que passa entre les mans que acabarà sent una part de la nostra alimentació.
El procés de desintensificació és possible i ha d’estar acompanyat per unes polítiques públiques que iniciïn aquest procés fent els deures, comptant el què s’hi guanya i el què s’hi perd, passant també pel convenciment de totes. Hem de tornar a recuperar tècniques agràries que simplement volen restaurar el cicle natural que és inherent a la terra. Com recull el divulgador ambiental Javier Peña “És passar de degradar el sòl fèrtil i sembrar sequera a un altre que sembra pluja. Això implica deixar de llaurar, de comprar fertilitzants i biocides per retornar l’equilibri de la natura evitant així les plagues i alimentant els cultius. D’aquesta manera la productivitat i la resistència a la sequera es dispara. El pagès passa de pagar factures a la agroindústria, a emetre factures pels seus productes”.
Aquest model té cada cop més exemples arreu de l’estat. Projectes tant en secà com en climes més humits, tant amb grans com amb petites superfícies, que tot i la sequera present són resistents en agricultura, fruita, cereal, oliveres, ramaderia. La xarxa ibèrica d’agricultura regenerativa recull moltíssims exemples i és un sistema que s’aplica a tot el món beneficiant milions d’hectàrees. És hora de passar del victimisme a l’acció creadora. Encoratjo a aquelles persones pageses que encara els hi queda esma, als fills i filles de les mateixes – s’hi dediquin o no-, a les cooperatives que encara són dels pagesos i de les pageses, a explorar cap aquí. Mirem i escoltem altres opcions que són reals, viables i que els hi retornaran la il·lusió de fer aquests ofici que tant s’estimen. La solució no està en tapar els forats d’aquest sistema que ja sabem que no ens funciona sinó deixar-se assessorar per altres models i iniciar així el camí invers.
