Tercer capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
Joaquim Maria Puyal és amic dels seus amics i de tant en tant ens convocava a algun desplaçament del Barça en la seva privilegiada companyia. Podria filmar una road movie de cada viatge, que era una suma de visites culturals, futbol, entranyables i interessants xerrades i cites gastronòmiques i enològiques de moltes estrelles Michelin i punts de la Guia Parker. Gols i vins de gran nivell.
El primer desplaçament, primers noranta, va ser a Euskadi, que vam freqüentar força perquè ens agrada el País Basc, hi tenim bons amics i és el lloc del món en el qual s’hi menja millor. Anàvem en cotxes i a l’àrea de servei d’un paratge inhòspit dels Monegros ens va obsequiar un pícnic de taula parada a base de llaunes –a en Quim i a mi ens agraden molt les conserves de peix i marisc—i Moet & Chandon. Comencem doncs, per aquest xampany que és el de millor relació qualitat-preu del mercat, el trobes a tot arreu i surt al noranta per cent de les pel·lícules en les què algú beu xampany: Bogart i Bergman a “Casablanca”, Marilyn Monroe a “Cómo casarse con un millonario”, Leonardo di Carpio a “Titanic”…
A Euskadi hem procurat fer coincidir algun Athletic Club o Real Sociedad amb la temporada de les sidreries. A vegades, tancaven la Zapiain d’Astigarraga per nosaltres o encara més perquè ens acompanyava en Juan Mari Arzak. El menú i el ritual sempre és el mateix però no cansa mai. Endrapes dret en mesas corridas: truita de bacallà, bacallà fregit amb pebrots del pikillo, txuletón i Idiazabal amb nous i codonyat, deliciosos sabors sense gens de química. Mentre es fan incursions al passadís de barriques del trull per tastar l’anyada nova de la sidra, que surt a pressió i l’has de caçar al vol amb el got ample perquè esclati contra el vidre i faci bromera, el txotx. Quan algú crida txtox!, tot deu s’arrenglera cap al cup en busca del seu rajolí daurat.
Al Porto-Barça de la Champions del 2000, ens vam passejar per algunes bodegues dels caldos de dolçor sedosa com el seu topònim, tan apreciat pels anglesos i tan assaborit a les novel·les d’Agatha Christie. Vam gaudir descobrint els Porto blancs, que es prenen d’aperitiu i resulten interessants, llargs i gormands. Però el cert és que ni vam beure massa be ni vam menjar massa be: els portuguesos passen per ser els reis del bacallà, però els veritables reis del bacallà són els bascos, que els pesquen a mars septentrionals des que navegaven a rem i a vela i que els cuinen amb les tres millors receptes: al pilpil, a la biscaïna i el Club Ranero. La quarta i la cinquena receptes del rànquing són catalanes: a la llauna i esqueixat amb romesco com a ingredient del xató.
El millor d’aquell desplaçament va ser un 0 a 2 i la classificació, amb gols d’Abelardo i Rivaldo, un parell d’aturades meritòries d’en Hesp i la direcció d’orquestra de Pep Guardiola al centre del camp, avançant ja el gran entrenador que seria perquè a la banqueta hi havia el poc afortunat Van Gaal. A l’alçada estètica d’aquell futbol, la visita al Museu Serralves d’Art Modern, un palau antic condicionat i enjardinat per Alvaro Siza, a punt d’estrenar la capitalitat cultural europea de Porto. Siza, un diví, és autor del Parc Esportiu de Cornellà i del conegut edifici cilíndric del Centre Meteorològic de la Vila Olímpica. Obra bellíssima i austera.
En un dels desplaçaments a Valladolid, vam anar a Bodegas Mauro. Una visita guiada i comentada pel seu creador i propietari, Mariano García, que tinc pel primer gran enòleg d’Espanya i d’entre els millors del món. Mariano García va fer el vi més important de la Península Ibèrica, el Vega Sicilia Único, en la bona companyia dels seus familiars Alión i Valbuena, i després va fundar la seva pròpia bodega a Tudela de Duero, que és la que vam visitar els expedicionaris culers. Vam degustar diverses anyades, en bota i en ampolla, pipeta i copa, del Mauro i de les grans marques Vendimia Seleccionada i Terreus. Mentre els dos primers encaixen en la tradició, vellutada i amorosida pel saber d’en Mariano, el Terreus és un vi de nova generació, un “gran cru” en una parcel·la de només tres hectàrees. Aporta textures i sabors de disseny, que són un dels secrets més ben guardats d’en Mariano, que esmenta el terreny, el sol i la plantació d’uns ceps que respiren en la distància, mai més de dos quilos per parra, una verema manual, fermentació al mil·límetre i roures nous francesos i americans de torrats mitjans… Però es guarda l’aportació de la seva genialitat, que ell, modest, anomena “la chispa”. El Terreus és un dels vins preferits d’en Quim.
A un desplaçament a Sevilla, al camp del Betis, que és pur cante jondo d’una afecció simpàtica i sempre respectuosa amb l’equip contrari, vam fer una tasta de Fino, Manzanilla, Palo Cortado, Oloroso… Els vins generosos de barriques velles i els tels de solera que catalitzen les reaccions químiques que es resolen en la gama dels blancs estilitzats d’aperitiu, que són també els millors acompanyants del bon pernil de gla tallat a ma al moment, i els negres untuosos per postres ben llardosos i ben fregits model pestiños i torrijas, que nosaltres anomenem més santament “torradetes de santa Teresa”.
L’últim desplaçament que vam fer va ser l’últim partit que el mestre Puyal retransmetia fora de casa. València, camp del Llevant, 13 de maig de 2018, hat trick del crac Emmanuel Boateng, partit perdut. Vam contrarestar la derrota amb un monumental all i pebre a tocar de l’Albufera, i vaig pensar perquè nassos hi ha restaurants on es menja meravellosament, però que tanmateix tenen cartes de vins que fan plorar. Això si és que en tenen i no et pregunten si vols vi blanc o vi negre i si el vols dols o sec, perquè només en tenen quatre que a vegades són cinc perquè un s’ha convertit en vinagre en un miracle invers de les bodes de Canà.
