Vora les deu del matí d’un començament d’octubre, els cinc quilòmetres que hi deuen haver entre Falset i el Mas Martinet es converteixen en un recorregut agraciat. Al passar Falset m’he creuat amb una flotilla d’autocars que porta el jovent a l’institut de la comarca el qual està construït al mig del no res. Bé, al mig del no res, no. Això seria inexacte. L’institut és al bell mig de vinya plana, que som al Priorat, cara DO Montsant encara si parlem de vi – que és del que es tracta -, però al Priorat. Faig la col·lecció de tombs i perdo de vista el món – si és que Falset pot considerar-se “el món”, entès amb el cosmopolitisme que voldria induir a la frase “perdre el món de vista”-.
Viatjo sol, en cotxe, direcció al celler Mas Martinet. Sona Far from any road de The Handsome Family, és la primera cançó d’un disc que em vaig gravar jo mateix emulant els temps dels cassets popurri. Alguns encara ho fem perquè és refotuduament complicat trobar un àlbum que no es mereixi la condemna a ser esquarterat per eliminar el clenbuterol d’engreix que hi sol tenir, cosa que abans costava més de fer i m’han explicat que, una mica més abans encara, era una tasca completament impossible.
Passat el tomball de Porrera, que porta al citat institut, i seguint en direcció a Gratallops s’eixampla una quietud que per a mi és casa. No recordo haver fet aquesta carretera i és com si fos meva, magne paisatge familiar. Ni que sembli estrany, el que us diré a continuació és cert: des de casa meva, a Montblanc (o a l’Espluga si voleu que sigui tècnic), fins a Mas Martinet, gairebé a Gratallops, només hi ha trenta cinc quilòmetres en línia recta, però en canvi, més d’una hora per carretera, transitant per cinc comarques, dues nacionals, dues autovies i una infinitat de camions. Uns vuitanta quilòmetres en total, més del doble. Les vies de comunicació, les carreteres i el temps que hi passem ens componen l’imaginari geogràfic fins al punt de que a la Conca de Barberà hem arribat a considerar erròniament al Priorat com una terra allunyada i per tant, diferent. Resulta finalment que Far from any road és una banda sonora apropiada pel viatge, depriment, potser sí, però apropiada perquè si aconseguíssim allunyar-nos de qualsevol carretera, si salvéssim un parell de sistemes muntanyosos i creuéssim en franca simetria el Monestir de Poblet primer i el pantà de Siurana després, podríem entendre que vivim a la mateixa casa però en estances diferents. Transitem dins l’aclaparament de la connexió viària, que aïlla i allunya allò proper mentre pretén posar-nos a l’abast allò llunyà. Conduint m’apodero d’aquest tros de terra i me’l faig orgullosament meu mentre em passa pel costat el cartell d’entrada a la DOQ Priorat. Tinc un tros de casa que no conec prou i, tot i que ara mateix encara no ho sé, estic a punt de conèixer a la persona que m’ajudarà a posar-hi remei.
He quedat amb la Sara Pérez. Arribo a Mas Martinet a les deu, puntualment. Hi veig uns quants cotxes, unes quantes vies d’accés practicables i una mena de plaça prou àmplia per aparcar-hi. No veig a ningú. Obro la porta del cotxe i el primer que sento és una sensible, però inconfusible, olor a fum. Però no una olor a fum originària d’un foc encès, com seria el fum agrícola de les cremes de rama habituals al Camp, i no tant a la Conca o al Priorat, crec. Tampoc seria una olor a fum de brasa, no hi ha arengada per a fer esmorzar als veremadors, la verema es va acabar justament ahir. Més aviat és una olor a fumat, inclús m’atreviria a dir que tendeix a una aroma de fumat noble, del que s’utilitza com a tècnica culinària, com si enlloc d’arribar a un celler estigués entrant a un obrador de Rauchkäseel, l’apreciat formatge fumat alemany. El nas se m’hi acostuma ràpid i acabo per deixar de donar-li importància.
A peu faig un parell de tombs per l’exterior inspeccionant el lloc, com aquell qui no sap on va – la veritat és que no sé on vaig-. Sembla un indret funcional, penso que podria ser una espai molt més atractiu a les visites. El lloc seria ideal per conspirar una rebuda amb la intenció d’impressionar al visitant, ja sigui un tècnic o un client. Vaja, que podria ser un celler induïdament distingit, una cucada refinada amb gespa, aigua, jardins i aquestes coses suposadament selectes, una escenografia feta per a emocionar amb un maquillatge pijo com a embolcall del producte. Però no ho és. Reitero, sembla funcional, està impol·lutament net i totalment integrat al lloc que ocupa. No està amagat però és fàcil no veure’l passant per la carretera de Gratallops. Davant d’un bosc de pins en pendent cap al que seria un barranc hi ha una vinya àmplia que acompanya l’accés al complex del mas amb poques edificacions fetes a diferents nivells. A la fondalada hi ha una gran bassa d’aigua amb un parell de pams de vapor per sobre – fa fresca encara -, més amunt un hort, més amunt un habitatge que no crida l’atenció i que resta més separat – entenc que deu ser el mas en sí -, una palmera amb tronc d’heura, parterres amb plantes, ginestes, un canyissar al fons… L’edifici que deu fer de celler està separat. Una bicicleta molt menuda tombada a terra m’indica que aquí, a part de fer vi, s’hi deu viure, o jugar almenys. Primera pista.
Potser no passa ni un minut que arriba la Sara en una pickup verda. Em crida amb un “Hola Albert!” com si ens coneguéssim de tota la vida. Segona pista, i només porto aquí tres minuts. Hem quedat només a partir de quatre DMs per twitter, res més. Salta literalment de la camioneta carregada amb bosses i corre cap a la casa a deixar-les per no fer-me esperar gens.
Ens saludem i entrem un moment als headquarters de Mas Martinet. En un costat hi ha l’administració. Al mig, en una sala vidriada, el laboratori, just davant uns llocs de treball centrals i al fons de l’espai, tot i que no hi entrem encara, una sala de tasts que s’utilitza també per a fer-hi reunions. El lloc està replet de treballs, notes, indicacions, etiquetes… projectes de tota mena. La Sara gestiona alguns temes només entrar, va de pressa perquè avui es prepara també un dinar de fi de verema amb tot l’equip. Em presenta la Gemma que m’acompanyarà a veure les vinyes.
Amb la Gemma i la mateixa pickup verda, enfilem camí a la vinya d’Els Escurçons. La Sara no ens acompanya, té unes reunions ineludibles, però em promet rebre’m de nou a la tornada. Sortim del mas, fem un no res de carretera i accedim a un camí que va tombejant pendent amunt. Sis cents metres de desnivell fins a on les vistes es converteixen en inapel·lables. La Gemma aprofita els quinze minuts de desplaçament i el negociat de les corbes de llicorella pedregosa per explicar-me coses. Em parla d’Els Pioners. Ho escric com un nom propi perquè crec que aquí ja se’n parla amb propietat, em refereixo als Palacios, Pérez, Barbier, Glorian… i a vint o trenta anys enrere. Em parla també de com es van recuperar les terrasses, em parla de les vinyes, del sòl, del clima i poc a poc, em situa dins els diverssos projectes de la Sara, que he de confessar que a priori em semblaven indesxifrables. M’explica l’ensurt d’aquest estiu, un incendi forestal que va afectar parcialment les vinyes. Se’n van perdre algunes, però a al final es va controlar, van ser quatre dies molt llargs.
La visita a les vinyes, completa i tècnica, deu durar una hora, viatge i preguntes tontes incloses. Me n’adono que involuntàriament vaig fent el contrapès del que m’explica la Gemma amb la Conca de Barberà, fins al punt de que potser ja m’estic fent pesadet. Però de fet, les parades de vinya més semblants a aquestes que hi havia a la Conca abans de la fil·loxera no s’han recuperat mai, com sí que es va fer al Priorat, feina titànica per cert, una de les apostes de Mas Martinet. Feina de dècades, rigorosament científica i meticulosa. A la Conca, després de la fil·loxera, aquelles vinyes i aquelles terrasses les va adquirir el bosc després d’un negociat per abandonament – igual que al Priorat, clar – però a la Conca aquest bosc és ara un potent contravalor sobre la recuperació d’antigues explotacions agrícoles, les quals haurien de fer una mena d’OPA ecològica de difícil resolució, i de difícil posicionament també, per a poder ser recuperades altre cop. A més, la Conca de Barberà, tret d’alguna excepció, té el seu desplegament vitivinícola sobre l’anomenada Conca estricta, orogràficament molt més assequible. La pugna subterrània amb el bosc ha estat sempre un tret agriculturalment aclaparador, “quan augmenta el conreu perquè el mas és més pròsper, s’artiga un tros de bosc, i quan el conreu es redueix, el bosc es recupera” afirma Perejaume en la disertació Agrarietat dita al CCCB el 2013.
El meu contrapès conquenc fa tornar-me a sentir a casa, i m’imagino com retronaria el poema Crepuscle de Joan Margarit pel barranc del Mas Martinet: El celler de la vida en els teus ulls / ha mirat cada estiu / les vinyes de raïm morat i ters / com la pell del crepuscle. / Van ser uns dies d’un cel fràgil / amb els crits dels ocells i les veus dels infants. / Cadascú anava canviant / com el most, en silenci, amb lentitud, / cap al coneixement. / El vi és temps, té el gust aspre del temps. / Una ampolla de vi pot ser casa. / Tant l’odi com l’amor hi són a dins. / Un cop buida, el solatge de l’oblit.
De tornada al mas ja m’espera la Sara, ha acabat els compromisos urgents i vol ensenyar-me personalment el celler. A partir d’aquí, efervescència. La Sara bull com el most que té a les engerres. Bull apassionadament per aquesta terra, aquestes vinyes i aquests vins -com a mínim-. I ho fa des del màxim coneixement científic, sí, és un tret que es fa evident quan parla, però també des d’un íntim minimalisme del sentir.
Em comença a parlar de vi i em recorda a les discussions de fotografia artística de les que no es parla de tècnica sinó de concepte. Em dóna la sensació de que parlo amb una artista. Ella ho negarà, gairebé n’estic segur, però fa servir conceptes artístics per desplegar el discurs sobre la seva feina. Parla de l’experiència, parla del projecte, del discurs, de l’autenticitat, parla del camí com a finalitat.
I bull. “-Va vine, mira, espera, agafem una copa, un parell de copes”. Es mou ràpid, jo al darrere. El celler en sí no és pas gran, ben distribuït, funcional. A l’entrada hi ha unes engerres de ceràmica amb most fermentant, més cap a dins hi ha també unes tines de formigó, bombes de trascolar repartides pels espais, tubs, el moviment de la verema en definitiva. Queda clar que aquí hi ha feina, i sento que faig nosa fins que la Sara, sense dir res, em treu aquesta sensació amb una expressió de bona amfitriona, difícil de descriure. En un moment de dubte, dos operaris consulten un parell de temes amb ella, decideix, canvia d’opinió, la justifica i tothom segueix treballant.
Es mou ràpid, i jo la segueixo darrere. Penso que amb aquesta energia que té anar-hi darrere deu ser habitual per aquí. S’atura davant una engerra de ceràmica, s’arremanga el jersei fins gairebé el colze i posa el braç a dins d’aquell most en fermentació, fins al límit de la roba. El toca, l’olora, torna a posar la mà a dins, “-És calent”, el remou, treu la mà plena, un grapat, tanca el puny, el domina, torna a posar-hi el braç, l’aixafa… s’hi acosta molt, gairebé abraçant l’engerra. No sé explicar-ho, però la Sara i aquesta engerra – i això deu passar amb totes – tenen una gran relació, gairebé maternal (ara especulo), la necessitaríeu a ella per a que us expliqués exactament quin tipus de relació és.
“-Espera, mira, olora, olora… Què sents?” em pregunta. No sé que dir, oloro i sento moltes coses i a més sóc un negat amb les descripcions del vi, o del most en fermentació en aquest cas. “-No sents el fum?”. El fumat!, collons si el sento el fumat, l’he sentit des de que he arribat aquí. “-L’incendi”, em diu. Els Escurçons 2015 està creixent a partir d’un most fumat. “-Van ser quatre dies amb les vinyes cobertes de fum”. Li pregunto si es notarà al vi, creu que sí, però evidentment ara mateix, a tot just començar la fermentació, no ho pot saber. El procés del fumat, a banda de ser un conservant natural, atorga aquella aroma característica. Un fumat alimentari es fa amb dos dies d’exposició al fum a trenta graus, i l’incendi en va durar quatre en ple estiu. Caldrà esperar almenys fins el 2017 per tenir una pista del que està passant aquí. Però serà alguna cosa possiblement irrepetible.
Està viu. Creixerà, en silenci, amb lentitud, cap al coneixement.
El poema de Margarit va encaixant vers a vers, marge a marge.
La filosofia del celler és clara. Ningú ha vingut a vendre-me-la, però es nota en cada racó, en cada pista trobada. Es nota en les etiquetes, en les caixes, en la cera dels caputxons de les ampolles, es nota en l’espai, en l’atmosfera i es nota en els ulls de la Sara.
Es tasta el raïm. Aquí es tasta molts cops abans de la verema, la Sara tasta i decideix. I després, durant la verema, fa una cosa que trobo extraordinària: piar el raïm. És una tècnica que per perduda és extraordinària. El fet de veure un piador -i ja no dic una piadora-, o només el fet de trobar algú amb la idea de piar avui en dia ho feia reservat només a exhibicions populars a les carrinclones festes de la verema.
Aixafar-lo amb els peus nus, piar-lo a la mateixa vinya, al mateix lloc on ha crescut, és connectar-se directament amb la cultura ancestral del vi i, a més, fent-ho conscientment, com a mètode i no com una mera escenificació folklòrica. Amb aquest sistema vetust la fermentació del most arrenca a la vinya i no al celler. És precisament aquí on comença a transfigurar-se aquesta criatura innocent que sembla un gra de raïm. Neix una mare. Una mare que treballarà amb els llevats natius d’un indret i que continuarà després al celler amb la resta de la collita.
La Sara fa aquestes piades en cada finca. M’explica que és un gest molt íntim, però no com si fos una cerimònia poètica o fins i tot mística, tot i que també ho podria llegir així, sinó que ho fa com a indicador directe del que està succeint amb el most en aquell precís moment. Els anàlisis enològics i la ciència acumulada sobre la vinya hi són ben presents a Mas Martinet, segur, però ella pia el raïm per recollir una informació que no li pot donar cap lectura decimal, una informació sensorial que només pot ser captada a través del contacte en un gest de respecte absolut.
Baixem sota el celler on hi ha el vi en criança en contacte amb una deliciosa varietat de materials, tots nobles, tots amb una potència visual enamoradissa. Tenim la fusta de les bótes, però també la ceràmica, en una meravella d’engerres encarregades expressament a un ceramista de Miravet. Les engerres que he vist abans a dalt, utilitzades per les fermentacions, són lleugerament diferents a les que coneixia, potser d’un estil més meridional, però les del celler en sí són clarament les engerres típiques d’aquí, una meravella que costa de trobar, fetes de bell nou per al treball de Mas Martinet que mai es cansa d’experimentar i proposar nous reptes al vi. Per exemple, en un espai prou destacat del celler, hi ha les grans damajoanes de vidre. No sé si semblaré massa ignorant al dir que no havia vist mai el vi fent una criança totalment aïllada amb vidre – tret de la criança en ampolla, clar -; el vi contingut en grans damajoanes transparents amb taps de silicona, cap contacte amb l’exterior durant el període en el que el vi hi sigui a dins.
La Sara segueix explicant-me multitud de coses que no puc retenir, fa servir un llenguatge planer, evitant ser massa tècnica i gesticula molt, fins i tot fa servir onomatopeies per explicar-me el que pensa d’aquell vi o de l’altre, cosa que li agraeixo enormement.
La producció de Mas Martinet és agroecològica – orgànica en diuen els nord-americans -, i així apareix a les etiquetes, però tan paradigmàticament ecològica que no es va fer públic que ho era fins que va ser normatiu en l’etiquetatge. Penso de nou amb les reflexions de Perejaume a Agrarietats i subscric plenament la seva defensa del principi de que “qui té el nom té la cosa”. Ell fa incís en la viciada adjectivació “ecològica” d’aquest tipus d’agricultura. Qui hauria de precisar la mena d’agricultrua que practica és qui presenta canvis respecte a la que més o menys s’ha fet secularment o pretén ser més respectuosa. Així, l’agricultura industrial és qui hauria de necessitar el logotip i el senyal mentre l’altra, la de sempre, hauria de ser agricultura i prou.
Cada vi que es crea aquí – i utilitzo el verb ‘crear’ deliberadament – respon al seu esdevenir i al de la seva finca, ni que aquest esdevenir pugui semblar a priori desastrós, com en el cas d’un incendi. I quan es parla de finca, s’hi engloba un “tot” imponent: la localització, el sol, el fred, la calor, el vent, la pluja, les vinyes, les altres plantes que hi creixen i una bona llista de factors que ara mateix no puc enumerar perquè se m’escaparien article avall… I la feina, la feina que es fa durant un cicle menys repetitiu del que se sol pensar, la feina que es fa a la planta, la feina que es fa al sòl, la feina que es fa al celler amb les inevitables diferències any a any, dècada rere dècada. Característiques potser habituals, o almenys no del tot insòlites en el món del vi, però que aquí compten amb la singularitat del lideratge de la Sara, amb el desplegament d’un sentit comú indiscutible, de procedència experiencial – provinent del temps, el vi és temps, té el gust aspre del temps – i amb aquell íntim minimalisme del sentir del que us parlava abans.
Estem una bona estona al celler, jo també perdo la noció del temps. A l’acabar li demano de fer-li un retrat, també he acabat fent el contrapès de les seves explicacions amb les meves aventures fotogràfiques. Es col·loca entre dos tines de fusta i somriu. Possiblement no s’adona que al retrat hi queda marcada la potent senyal del most sobre el seu braç, un contrast pujat dos tons, com la pell del crepuscle.
Acabo la visita. Al marxar, només pujar al cotxe i amb el record del fumat al nas i el Clos Martinet al paladar, salta en el meu disc popurri el Kensington blues del malaguanyat Jack Rose i el meu entusiasme creix suggestionat per aquella esperança en forma de cançó elemental filigranada fins a la perfecció per les mans i l’ànima d’un virtuós de les dotze cordes. La banda sonora espontània em torna a calçar a la perfecció. I és que qualsevol pot aprendre a tocar una guitarra o aprendre fer vi, però d’aquí a oferir-hi l’ànima com ho feia Jack Rose, o a creure de debò que una ampolla de vi pot ser casa, és un tema només reservat a virtuosos.
Arremangada abraça l’engerra, el most bull i li brillen els ulls.
