Sara Cuentas: “ La colonialitat i la modernitat són dues cares de la mateixa moneda”

Sara Cuentas (Lima, 1974) és periodista, investigadora i coordinadora de l’Escola Feminista Descolonial de la col·lectiva Red de Migración, Género y Desarrollo. És docent del màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i col·labora en diversos mitjans, com El País. Nascuda al Perú, es va instal·lar a Catalunya fa més de 15 anys. Conversem amb ella sobre feminismes, colonialisme, modernitat i memòria històrica.

Com va ser l’arribada a Catalunya, l’any 2004?

Vaig decidir venir perquè volia estudiar i continuar aprofundint en la meva experiència vital. Al principi va ser desafiant, perquè en aquella època la població migrant representava un poc més del 6% del total de la població catalana i havia molt de control. També era difícil (com ara) ubicar-te laboralment i que, a través dels contractes, et poguessis quedar legalment. Al principi vaig estar cuidant criatures, però el meu objectiu era poder treballar del que jo havia estudiat perquè era el camí que volia recórrer.

I ho vas aconseguir?

Doncs va ser un desafiament permanent, perquè sentia que no es valoraven les meves capacitats, sinó que el judici era a través de la mirada: pel meu aspecte i color de pell. Vaig patir violència racista en diversos espais i em vaig sentir subjectivitzada durant molt temps, com si tingués tota la societat en contra. Afortunadament, vaig trobar un espai de cura en la col·lectivitat, ja que ens vam agrupar amb diverses dones migrants i de diferents orígens.

Venia de ser activista feminista del Movimiento Amplio de Mujeres de Perú, i a més a més, la meva mare era activista feminista indigenista. Ella sempre parlava de la importància de descolonitzar els espais tan de participació social com política i, des del seu anàlisi, em vaig apropar a la perspectiva descolonial.

Quan vaig arribar aquí, vaig veure com els moviments feministes occidentals no se solidaritzaven, per exemple, amb la denúncia de les esterilitzacions forçades de dones indígenes que es va produir al meu país. També vaig evidenciar moltes incoherències en la manera de liderar (que continua sent molt vertical) o en la concepció que tenien de les dones migrades (com a víctimes i dependents, sense protagonisme, ni sabers).

Per això es va crear l’Escola Feminista Descolonial, com un espai per compartir coneixements, anàlisis i capacitats en relació a la descolonialitat del saber, perquè les que venim d’altres latituds també tenim la capacitat de reflexionar sobre les nostres pròpies realitats.

D’on sorgeix el feminisme descolonial?

De fet, seria més acurat parlar de feminismes descolonials. Tenen diverses arrels: venen dels feminismes indígenes i dels feminismes comunitaris del centre i sud de l’Abya Yala (denominació originària del poble kuna per designar el continent, que significa “terra madura”, “terra viva”, “terra que floreix”). Va néixer d’un procés de desenvolupament de pensament i pràctiques polítiques de resistència per denunciar la desigualtat de raça, ètnia, classe, sexe i gènere, entre altres, que son conseqüència dels mecanismes d’opressió capitalista, racista, classista, antropocentrista, capacitista, terricida, genocida, epistemicida, que sostenen el procés global civilitzatori colonial. Proposa desmuntar la imposició occidentalocèntrica i eurocèntrica a tots els àmbits de la vida i evidenciar la pluriversalitat de sabers i modes de vida. La seva anàlisi té una dimensió global en connexió amb allò local per repensar i proposar possibles alternatives polítiques al patró global de poder colonial, així adquireix caràcter geopolític. És un pensament significativament estratègic perquè considera el valor d’altres epistemologies, ontologies, ètiques i estètiques per pensar el món fora dels discursos de dreta i esquerra.

El feminisme descolonial denuncia la imposició de l’heteropatriarcat durant la colonització, sobretot a través de la religió. L’espasa i la creu van anar de la mà per tal d’intentar suprimir els models de vida de les comunitats originàries. A més, considerem que no és l’únic mecanisme opressiu; també s’hi suma una economia depredadora, espoliadora i terricida que destrueix la xarxa de la vida (el que des d’una comprensió eurocèntrica del món es coneix com a “naturalesa”).

D’aquesta manera, el feminisme descolonial interpel·la al feminisme occidental, remarcant que no només denuncia l’heteropatriarcat, sinó totes les lògiques opressores que existeixen i que, juntament amb aquest heteropatriarcat, formen el que anomenem el sistema civilitzatori colonial, que està impregnant les estructures de poder de tots els estats del món.

La nostra reivindicació, doncs, és una transformació sistèmica, que no veiem en altres feminismes. Sembla una utopia i és desafiant, perquè es tracta d’un plantejament més holístic de transformació, que ens podria generar desànim per lo difícil que sembla, i també creiem que l’acceptació de la impossibilitat és precisament una socialització d’aquest sistema que ens fa creure que no hi ha altres alternatives possibles de canvi.

I tot això té una estreta relació amb la modernitat.

Exacte. La modernitat és un procés que s’inicia a partir del Renaixement, amb la industrialització, per millorar la productivitat econòmica i que comporta una manera determinada d’apropiació de recursos tan materials com humans, cosa que acaba generant una classificació de la humanitat en classes socials. Aquesta nova realitat necessita explotar, esclavitzar, oprimir i colonitzar. I l’Estat-nació que sorgeix en aquest marc de modernitat és un Estat que domina, que controla, que es vertical i eminentment androcèntric i heteropatriarcal. Nosaltres considerem que la colonialitat i la modernitat són les dues cares de la mateixa moneda.

I els feminismes occidentals, també l’accepten, aquesta modernitat?

Sí. Si fem un símil de referents (entre Anakaona a l’Abya Yala y Christine de Pizan a Europa, per exemple, a finals del segle XV), veiem que la primera lluitava per la defensa i protecció del territori cos i del territori terra, i la segona pels drets individuals. El feminisme occidental sempre ha defensat la posició i la condició de les dones dins de l’estructura de modernitat-colonialitat. En canvi, des de les comunitats originàries, hi ha una clara consciència que la construcció d’aquesta modernitat és perjudicial per a elles. La concepció dels feminismes descolonials (que beu precisament de les lluites ancestrals) és totalment diferent a la dels feminismes occidentals.

La modernitat és colonialitat: la Pinta, la Niña i la Santa Maria que van creuar el Mediterrani i després l’Atlàntic, continuen existint en les financeres, en les grans indústries extractivistes, hidroelèctriques…

Tot i els diferents orígens i plantejaments, creus que hi ha una conjugació possible entre aquests feminismes?

Penso que sí que hi ha una intencionalitat d’abraçar la perspectiva feminista descolonial. El tema és que a Europa està instal·lada la idea de que la única opció que la humanitat visqui bé és seguint els patrons de benestar que s’han creat precisament des de la modernitat (i als països considerats més desenvolupats segons la idea occidental de desenvolupament). És a dir, grans ciutats, feines remunerades, un mercat econòmic mundial, conciliació de la vida personal i laboral, tecnologies ecològiques… Això parteix d’una perspectiva colonial-androcèntrica, ja que es creu que la humanitat és el centre de tota la vida al planeta. Per a nosaltres, si aquesta perspectiva no canvia, no hi ha conjugació possible.

Un altre punt clau seria la lluita antiracista?

Totalment. La racialització parteix de la idea que existeix un arquetip i cultura hegemònica blanca, que és la única legitima i que té el coneixement. També hi ha la racialització apresa que s’està desenvolupant des d’altres continents, per exemple, les hegemonies asiàtiques que estan destruint i depredant els territoris d’Amèrica Llatina i del continent africà. Això parteix d’una idea racialitzadora de l’economia, i mentre persisteixin aquestes mirades racialitzadores, també dins dels feminismes, no podrem abraçar-nos.

Nosaltres no considerem que el feminisme descolonial sigui l’únic camí, però sí creiem que hi ha tot un procés històric que ha negat a la humanitat un coneixement del que significaven altres maneres de viure, de relacionar-se, de coexistir… S’han invisibilitzat totes aquestes alternatives i s’ha construït un model hegemònic i hegemoneïtzant de desenvolupament humà i econòmic.

Un gran exemple de la imposició d’aquest model únic a nivell mundial és l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible, que planteja els grans reptes de la humanitat i marca el full de ruta global de cara als pròxims anys.

Exacte. L’Agenda 2030 respon a unes estructures de poder totalment occidentals i occidentalitzades (perquè dins dels nostres territoris de l’Abya Yala, també hi ha gent que mira cap a Europa i considera que tot el que vingui d’allà és legítim i el millor).

I hi ha feministes donant suport a aquesta Agenda… Per a nosaltres és incoherent, ja que s’hauria d’incidir en la necessitat de deconstruir la forma com s’entén el concepte de desenvolupament i l’economia. Es planteja com un model únic, hegemònic i hegemoneïtzant, perquè defensa que cal passar per aquests 17 objectius concrets per arribar a un desenvolupament sostenible.

I no és així. És necessari fer tot un procés històric de recuperació de la memòria, de les arrels i una reestructuració de com reconeixem en coexistència la pluriversalitat de modes de vida i adonar-se que cal canviar les estructures de poder colonials que hi ha aquí a Europa.

Ens han fet creure que només hi ha una lògica, i hem estat socialitzades així. No es volen visibilitzar altres lògiques, i ens diuen que la comunitat humana porta en el seu adn el conflicte, la opressió depredadora… I nosaltres ens preguntem, com és que les comunitats que habiten l’Amazonia, per exemple, han pogut viure allà durant tant de temps i no l’han destrossada? Només a partir de l’entrada de grans empreses extractivistes de petroli i gas, és quan l’Amazonia comença a veure’s ferida. Però no per l’acció d’aquestes comunitats, que era simbiòtica. No estem demanant tornar a aquella forma de viure; només que cohabitem amb aquestes altres formes de viure. I que aprenguem sabers, coneixements, d’aquestes comunitats.

Un exemple: la NASA fa poc ha descobert que hi ha unes microgotes que generen les pluges. Son gotes petites que pugen cap a dalt, des dels aiguamolls de l’Amazones, i generen els núvols. Amb el vent es mouen i xoquen amb les serralades i produeixen tot un sistema de llacs, rius… Les comunitats indígenes de l’Amazones ja coneixien aquest fenomen des de fa molt de temps, només que l’anomenen “el gran esperit de la yacumama”, el que crea les aigües perquè la humanitat pugui viure. No utilitzaven noms científics, però ja ho sabien. Clar, ara ha hagut de venir la NASA per explicar de manera científica el que aquestes comunitats ja sabien i ja cuidaven, perquè nosaltres com a humanitat, des de la modernitat, ho acceptem com un coneixement vàlid.

Ens preguntem, llavors, com és possible que la saviesa ancestral, provinent de convivències simbiòtiques que sostenen la xarxa de la vida, no es reconegui fins que la modernitat científica no ve i la fa legítima.

Recordo una frase que se’m va quedar gravada al cap des que la vaig llegir. És de la periodista i activista política franco-brasilenya, Manuela Picq, i diu que “el que va ser importat d’Europa no és la marxa de l’orgull gay, sinó l’heterosexualitat”. Precisament, un clar exemple de la invisibilització d’altres maneres d’existir, és la concepció del gènere i la sexualitat que tenien les comunitats originàries de l’Abya Yala.

Sí, si fem un procés de recuperació de la memòria històrica de l’Abya Yala, veiem que les dones han liderat moltes comunitats abans de l’arribada dels colonitzadors. Tenien capacitat de lideratge econòmic, polític, social i espiritual. I, fins i tot, la vessant espiritual tenia més importància, perquè és on habita la complementarietat d’allò femení i masculí, que ens fa tenir una major connexió a la xarxa de la vida i a la mare terra. No era una complementarietat entesa des d’una perspectiva heteronormativa; sinó que tenia a veure amb l’energia dual que existeix en tot l’espectre que va des de lo femení a lo masculí. Entre un extrem i l’altre, hi ha diferents matisos i formes d’entendre com s’expressa aquesta identitat de l’energia en un cos determinat.

Llavors arriba la colonització, amb totes les seves idees judeocristianes del deu únic, home, castigador, a partir del qual neix la dona. Sempre sota un criteri de dependència: és l‘home el que mana, el que ordena, i la dona la que acata i és submisa. Aquesta forma d’entendre la relació entre homes i dones es va imposar arreu del continent, i això va perjudicar greument la diversitat genèrica existent i naturalitzada en les comunitats originàries.

Quan nosaltres fem aquesta reflexió, no estem dient que les comunitats lgtbi van ser una construcció occidental; estem evidenciant que dins d’aquelles comunitats ja hi havia una pràctica natural de reconèixer la diversitat de les persones que les integraven.

Sí coincideixo amb aquesta idea de Picq, que l’heteronormativitat va ser imposada a través del procés de colonització, i que va funcionar com un eix més de dominació.

Quina és la importància de conèixer aquesta part de la història?

Es summament clau. Quan no fem memòria, tendim a repetir la història. Això primer. Després, té a veure amb que, ara mateix, si reconeguéssim que això ja existia abans de manera natural, com a part del desenvolupament de la humanitat, ens evitaríem moltes confrontacions. Per exemple, que certs sectors feministes s’oposin a les persones trans. Ens aboquem a una gran pèrdua d’energia en estar discutint què vol dir ser home, ser dona… quan en realitat, hauríem de parlar de què significa construir en comunitat des de la diversitat i des de les diferències. Tenir la llibertat que cada persona pugui ser el que és, i expressar-se com una persona se sent. En les cultures ameríndies, per exemple, es parlava de la “gent de dos esperits”, ja que tenien energia de la masculinitat i de la feminitat, i entre aquestes dualitats hi havia diferents nivells d’expansió i representació. És el que avui diríem persones trans. Dins d’aquestes cultures, no les apartaven, sinó al contrari, eren considerades especials i se’ls consultava quan s’havien de prendre decisions, perquè estaven més connectades a la xarxa de la vida en tenir les dues energies habitant el seu cos.  

També és important conèixer-ho, perquè moltes d’aquestes pràctiques continuen existint. Per exemple, les muxes a Mèxic que en idioma zapoteca vol dir “un altre gènere”. La cultura zapoteca era matriarcal (les dones tenien el poder econòmic i espiritual) i dins d’aquesta matriarcalitat estaven naturalitzades les muxes. Nosaltres ens preguntem com és possible, que al llarg de la història hem invisibilitzat tot això. I després d’haver reflexionat sobre lo perjudicial que va ser la colonització, a sobre continuem sense visibilitzar-ho. Per a nosaltres, fer memòria històrica i reconèixer que aquestes pràctiques segueixen vives, significa transformar la societat en altres modes de vida que són no repressius i no opressius en la llibertat i l’autonomia.

Precisament a causa d’aquesta invisibilització, sembla que avui dia tot allò que se surt de la normativitat necessita ser nombrat, etiquetat, per després poder ser reivindicat i reconegut.

Sí, i això forma part d’una lògica capitalista perquè aquesta societat encara no està acostumada a naturalitzar la diversitat. Les etiquetes, que poden ser políticament correctes a l’hora d’anomenar-se, acaben generant fragmentació. No hauríem d’estar en aquest punt. Aquesta discussió és fruit del sistema civilitzatori colonial, que genera la divisió de la comunitat humana.

Hauríem de viure amb total naturalitat el que som i com som. Potser ara necessitem les etiquetes com una eina, però no hauria de sostenir-se en el temps. Hi ha antagonismes creats per aquest sistema colonial (homes-dones, blancs-negres), i el que hem de fer es veure com creem comunitat humana. Aquest sistema també es beneficia d’aquesta fragmentació, i aquí és on hem de reflexionar nosaltres. Com volem ser, com volem transformar? Cadascú lluitant des de la seva parcel·la, o construir una societat cohesionada, amb autonomia, que defensi la vida (en el seu sentit d’existència més àmplia).

Hi ha una frase d’Audre Lorde, feminista afroamericana, que interpel·la el feminisme blanc i diu: “Amb les mateixes eines de l’amo no destruirem la casa de l’amo”.

L’essència del plantejament dels feminismes descolonials, que cal canviar tot el sistema…  

Exacte. Pensar que dins d’aquesta modernitat colonial podrem transformar la realitat per ser persones lliures i viure des de la diversitat, és il·lús. Serà una lluita permanent. El que s’ha de fer és generar altres formes de ser, de construir. Segurament, la generació actual no veurem els canvis, però sí que som responsables de generar les llavors adequades. Nosaltres som ara mateix el punt d’inflexió: o tirem enrere, o avancem un pas. Des del feminisme descolonial el que estem dient és que tirem endavant, però unificades i amb una idea de transformació que sigui pluriversal i que accepti les diferències, no per convertir-les en desigualtats.

Per exemple, recordo quan les poblacions shuar (comunitats ancestrals que viuen a la selva amazònica del Perú i Equador) estaven defensant el territori enfront les transnacionals petroleres, i rebutjaven que els partits d’esquerres les consideressin proletàries perquè no volien entrar en el seu sistema. “Proletariat sereu vosaltres a les vostres ciutats”, els deien. Aquesta lògica és una altra…

És com quan ens diuen a nosaltres “persones racialitzades”. No. És que la racialització és una condició d’opressió, no una identitat. I a vegades es confon això, amb voluntat de reivindicar, però no. Si tu assumeixes que ets una persona racialitzada, ho asssumeixes com a part de la teva identitat. Quan no es així: vivíem en una condició de racialització, en tot cas.  És el mateix que l’analfabetisme: en les cultures originàries, la seva oralitat i memòria eren úniques, molt més poderosa que lo que tenim avui en dia. La oralitat, mai ha estat reconeguda com una capacitat humana. I des de la modernitat com se les llegeix? Com a persones analfabetes, que no tenen capacitats. En tot cas, serien persones en condició d’analfebetisme, perquè no són persones analfabetes com a tal (només des d’una interpretació occidental i moderna).

El primer que hem de fer, com deia el pensador Frantz Fanon, es trencar les fronteres mentals i emancipar la ment, per iniciar el canvi. Si nosaltres no ens ho creiem al cap, no podrem contribuir a res.