Quan tinc febre o quan he begut un vi que m’agrada m’imagino el Sant Sopar. Jesucrist diu als deixebles: “Beveu vi, que és la meva sang”. I tots obeeixen, perquè recorden el gloriós miracle de les bodes de Canà, on va convertir l’aigua en vi (empès per la mare, tot s’ha de dir). Llavors, Pere alça la gerra tot disgustat i diu: “Hauries pogut posar copes Riedel, no?”. Però Joan replica: “Deu ser un tast a cegues, burro. Això és la copa negra”. Ràpidament en Pere exclama: “I no hi ha res per picar?”. De manera que Jesucrist respon: “Preneu aquest pa que és el meu cos”. En Pere toca l’ase: “Home, hauria preferit uns “picos”… Van millor… No hi ha res més? No podries multiplicar uns peixos?”. Però Judes exclama: “Peixos? Si ens ha posat vi negre, blasfem!”. I és quan Mateu ensuma, centrifuga la gerra, tasta, es passa el vi pel paladar i declara: “Ni de broma. Això no és Sangre de Toro. No comencem amb les ampolles tapades, que no ho aguanto!”. Jesucrist torna a somriure: “No, no és Sangre de Toro. És la meva sang”.
Lluc, que no havia dit res, s’alça i demana la paraula. “Mestre, per què seiem d’aquesta manera tan rara? No ens podríem posar uns quants a l’altra banda per estar més amples? Sis en aquest cantó, sis a l’altre i tu de cap de taula?”. Però Jesucrist nega. “No va bé de cara a la iconografia”. I Lluc, resignat, tasta el vi, que ja es veu que no li fa el pes. “És vi natural?”, pregunta en Marc. “És la meva sang”, repeteix Jesús una mica escamnat. “Ah”, contesta ell. “I no tenim un decantador? És que trobo que s’ha d’obrir”. Judes fa que no amb el cap. “No és que s’hagi d’obrir. És que té tap”. I tots els altres, llavors, toquen l’ase. “És que ets eh? No t’està dient que és la seva sang? Com vols que tingui tap?”.
