Salvem les receptes

Potser és l’edat i abans no em passava tant, però darrerament tinc dèria per salvar receptes. Per fer-les persistir. Els bunyols de carxofa de Mari Carmen, les mandonguilles de ma mare, els caragols a la llauna de ma tia Anna. I parlant de cuinar bé, ma iaia Maria Cinta. L’altre dia vaig somiar-hi, que en passar per davant de casa seva, pel carrer de les antigues escoles, apareixia obrint la porta del magatzem. I jo anava cap a ella a abraçar-la però ella no em volia abraçar. En el somni, no era conscient que feia tretze anys que era morta, ma iaia; més aviat era una sensació de culpa que ella em confirmava en mostrar-se aspriva per no haver-la anat a visitar en tot este temps (en estos tretze anys que fa que mos va deixar). Quins misteris, lo cervell.

Ma iaia cuinava molt bé, i no cuinava plats gens sofisticats, però tot lo que cuinava ho feia bo. Macarrons, bajoques amb pataca, pataques fregides. I dic que potser és l’edat perquè quan encara vivia, jo esta dèria de salvar receptes no la tenia. Em retrec per què no m’hi vaig passar més hores, mirant la parsimònia amb la qual cuinava. Alternava la parsimònia de cuinar amb la parsimònia de treure fulles seques dels geranis del balcó.

Per això ho faig amb mare, que sí que puc. Miro atentament com prepara la fideuada, quina quantitat de caldo exacta hi aboca, mal és que sempre ho fa a ull, igual que la sal. I puc dir molt orgullosa que he salvat les mandonguilles, que després d’uns dos anys d’intents ja em queden exactament igual que a ella. Persistiran, Núria!, li dic a ma germana i ella riu.

–Renta’t les mans amb este sabó que he comprat! –M’ordena ma mare l’altre dia. –Aulora-te-les, a què et recorda?

–A èpoques antigues.

–Sí! És lo que feia servir ma mare per rentar-me a mi, fixa-t’hi! I encara el venen! Em porta uns records!

M’adono que a mi també m’agraden les olor antigues. L’olor de sabó moll, la de geranis a la primavera, fins i tot l’olor de lleixiu a les mans perquè em recorda a ma mare. (A vegades jo mateixa ara, quan toco lleixiu, em dic: ja faig la mateixa olor que fa ma mare.) I penso que de com cuinava l’altra iaia no me’n recordo. No en conec cap recepta. Llavors ma mare m’explica que qui cuinava era sa iaia, a casa seva, és a dir ma revesiaia, que vivia amb ells i que a més va viure més anys que sa filla. Trenta, ni més ni menys. Es va morir amb noranta-dos anys i d’ella en recordo sobretot el que mos cuinava, perquè la resta del temps que vam compartir en este món sempre la veia plegant muntanyes de roba al sofà amb unes mans molt velletes. Mos feia plats antics: olla, fetge, ronyonets, amanida de l’hort que duia mon iaio i una recepta que vam recuperar fa poc ma mare i jo: carxofes bullides, amb patates bullides i ou bullit amb maionesa feta a casa, tot aixafat.

I mentre mos ho menjàvem vam tornar trenta anys enrere i em pregunto el perquè d’esta nostàlgia, esta sensació que abans les coses es feien millor, quan ara tenim millors estris, millors forns, millors extractors i més ingredients. Per tant, només pot ser una qüestió de temps. Abans, amb les nostres (les seves) vides menudes i una tribu en una mateixa casa amb tasques repartides, no hi havia aquestes presses que hi ha ara que t’impulsen a comprar la ceba ja tallada i congelada, el peix net fet a rodanxes perfectament exactes dins d’una bossa, o pitjor encara: truites de pataca sense gust que venen ja fetes i envasades en plàstics que acabaran al mar.

Quan, si t’atures a pensar, el millor de cuinar és l’estona que t’estàs preparant-lo: el ritual d’anar a comprar i saludar la verdulera, el vinet que t’obriràs, un rajolinet per fer xup-xup i mitja copeta per fer companyia, la ràdio que sonarà de fons, les fulles seques dels geranis que trauràs mentre tens el foc al mínim i la tranquil·litat de saber que allò que van ensenyar-te els avantpassats no es perdrà amb tu.