Quan arrenca la tardor mullada ja respirem tranquils. Ja estem salvats del malson d’estiu. Aquest any, tot i la sequera estructural i la calor generalitzada, no hi ha hagut grans incendis i hem tingut un estiu més tranquil de l’esperable. Cada any, la temporada d’alt risc s’allarga (comença abans i acaba més tard) i la resta de l’any no està exempta de factors de risc puntuals que podrien donar ensurts “fora de temporada”.
Els incendis a la mediterrània sempre hi han estat i sempre hi seran: ens toca conviure amb ells. Les estratègies per prevenir els grans incendis i fer menys vulnerables les masses forestals s’estan actualitzant dia a dia gràcies a les unitats GRAF, al cos de bombers i a una infinitat de professionals que col·laboren des de diferents posicions. Poc a poc es creen infraestructures, es mantenen i es generen oportunitats per a poder facilitar la tasca d’extinció de manera segura. Després estan els col·laboradors invisibles, els propietaris, pagesos o ramaders que, conscients del risc, fan un treball de neteja dels boscos i dels vials que després facilita els treballs d’extinció.
La societat ha canviat molt i es conscient de la vulnerabilitat a la que estem sotmesos. Tot i així, els processos de natururbanització posen el sistema al límit: la planificació urbanística d’alt consum de territori, que trinxa vessants i intenta integrar-se al bosc, genera sistemes altament vulnerables. Un veritable maldecap per als sistemes d’extinció, juntament amb la temuda simultaneïtat (diversos grans incendis al mateix temps en diferents massissos).
Els boscos mediterranis canvien sobtadament si els hi toca un incendi (la pertorbació més destructiva de totes les que ronden per aquesta regió) però, resilients com són, de seguida lluiten per refer-se utilitzant mil i un mecanismes fisiològics. La majoria moren, però la vida torna paset a paset. Ara bé, tenim algunes joies arbrades que quasi que serien irrecuperables, ja que ens tocaria esperar segles per tornar a gaudir-ne: els boscos madurs. Aquests boscos singulars, esquitxats d’arbres ancians i amb un alt valor ecològic, són un tresor patrimonial que mereixen una protecció activa. Com si d’una ermita es tractés, caldria establir-ne mesures de prevenció específiques i, alhora, que en les tasques d’extinció tinguessin prioritat. Una prioritat alta que en aquests moments no tenen. Aquests supervivents de la destral, el vent i el foc són una de les millors herències que podrem deixar a les generacions futures.
