A vegades escric algunes línies sobre els dies que vivim i la nostra realitat, i quan les regelleixo, les esborro i apago l’ordinador. Petites reflexions del dia a dia que em porten a qüestionar-me en quin mon estrany vivim.
Ja fa gairebé tres anys que vaig canviar la ciutat pel món rural. Sé que només fa tres anys, ni molt menys em voldria comparar a tots aquells els que ja porten una vida, però amb només tres anys, he pogut constatar que la vida al medi rural en aquests moments és molt dura.
“Esteu tranquils aquí eh?” ens pregunten els que venen de fora, i la resposta és directa “Sí, vivim tranquils quan ens deixen.”
Viure enmig de la natura no té preu, això és veritat. Una llista infinita de coses imperceptibles per la majoria, però, que omplen el teu dia amb coses d’incomparable bellesa per l’ànima. Una connexió amb el que t’envolta que és difícil de descriure si no ho sents per tu mateix.
El problema, però és que no vivim sols o aïllats, formem part del que anomenem “una societat”. Segons la definició seria un conjunt de persones que es relacionen entre si, d’acord amb unes determinades regles d’organització jurídiques, i que comparteixen una mateixa cultura o civilització en un espai. A la pràctica, aquesta definició es traduiria en saber que formem part d’un grup amb un govern al qual hem de pagar impostos pel que produïm, abans, però omplint un munt de papers perquè et deixin produir. No importa la teva mida, siguis petit o siguis enorme, els papers a omplir són els mateixos. Això deu ser el que anomenen igualtat, oi? Quina sort haver-la conegut com a mínim, en algun àmbit de la nostra vida. Encara que potser en aquests casos hauríem de parlar d’equitat i tenir en compte aquest principi segons el qual totes les persones haurien de tenir les mateixes oportunitats i no afavorir en el tracte a uns per perjudicar els altres.
Evidentment, viure aïllats no ens impedeix saltar-nos els tràmits burocràtics (noteu la ironia) perquè resulta que ara ho pots fer tot via web. Que vols tallar un pi per escalfar-te, demana permís. Que vols arrencar, demana permís. Que vols plantar, demana permís. Que vols fer un marc de plantació diferent, demana permís. No us desespereu, no resulta tan difícil, es comença per una instància genèrica, se segueix per una trucada (amb uns 8 minuts d’espera), continua amb una segona instància perquè la primera ha anat al departament equivocat, segueix una segona trucada (amb 10 minuts d’espera) i així, un llarg etcètera. Finalment i després de molts mails, arriba un desè mail del departament de comunicació de la generalitat, et diuen que revisaran el teu cas. Llavors ja pots respirar, ara només has d’esperar al fet que es faci el tràmit recordant que com la feina està a la seva teulada, no hi ha data màxima de resposta. Les ajudes del 2021, potser les cobreu el 2023, però només potser.
En aquests temps moderns que corren, s’han creat meravelloses aplicacions (un exemple és la magnífica Foto DUN). Grosso modo, l’aplicació et fa fer una foto des de la vinya des de la qual vols fer treballs i enregistrar-la per optar a uns ajuts (totalment mínims). El dia que em van enviar el manual per fer-la servir vaig riure i plorar a la vegada. 70 pàgines senyores, 70 pàgines. De veritat creieu que un pagès que viu al camp dedicarà dues hores a mirar aquest manual? Home, no et passis, que li han posat fotos i fletxetes i milers d’icones perquè sigui més fàcil. Vet aquí, que resulta, que a la majoria de terres endinsades als boscos i les valls, no hi ha cobertura i, per tant, l’aplicació de geolocalització no funciona. Sabeu aquella frase de: no hay manos, no hay galletas? Doncs aquí és el mateix: no hi ha foto,? No hi ha tràmit, no hi ha ajuda. Així de simple, no hi ha negociació possible. No es pot enviar la foto per correu, ni fer-ho de cap altra manera. No, vol dir no, i no cal tornar-ho a preguntar.
Però encara pot millorar el tema, molt més no us penseu. Es dona el cas, que en zones rurals hi ha poca cobertura (quina cosa més rara oi?). Cansats de pagar tarifes inhumanes sense servei, els tècnics et fan visites mensuals per dir-te que ho senten molt, però a la zona no hi ha cobertura. Per això directament li vaig dir al tècnic: ah d’acord, entenc doncs que no ens cobrareu la totalitat de la factura no? Donat que no hi ha cobertura, el servei que ens doneu no és el que oferiu, per tant ens cobrareu menys, oi? Quina gràcia li va fer al senyor, encara deu riure amb la seva dona mentre li explica l’acudit.
Espera, que mentre escric aquest text, m’acaba de trucar la cartera de Correus dient que té una carta per mi. Li demano que és urgent, que si me la pot portar, molt afligida em diu que ho sent molt, però que no pot. Resulta que tot i que paguem impostos, paguem despeses d’enviament i altres conceptes, les furgonetes no poden passar per un camí no asfaltat (és a dir de terra). Recordeu quan les mares ens prohibien les coses? Doncs pobra gent, a ells també els hi han prohibit trepitjar terra. Em queda clar que si vull la carta, hauré d’agafar el meu cotxe i dirigir-me a l’oficina de correus més propera i, sobretot que no m’oblidi, l’horari és de 9h a 13h.
Això simplement és l’atrezzo de tota la situació que ens envolta. Una pinzellada còmica per fer-vos arribar fins aquí. Em poso molt seriosa quan afirmo contundentment: la realitat és molt dura. La majoria de projectes agraris necessiten diferents vies de negoci per sobreviure. Aquesta reflexió per mi és totalment desoladora. La majoria de persones que produeixen aliments no poden viure amb el que guanyen amb la seva venda. Rememoro aquí un altre article que deia, no cal preocupar-se tant, els agricultors només fan menjar (torna a sortir una eloqüent ironia).
A més a més, ens sentim molt sols perquè els pocs projectes veïns van desapareixent. Per què va vendre les cabres el nostre veí pastor? Perquè amb el que guanyava en la venda de xais no podia ni tan sols pagar el menjar del bestiar. Va intentar sol·licitar una ajuda, però necessitava certificar-se amb ECO i per fer-ho al seu teulat li faltaven 20 centímetres. Tal qual, d’un pam depèn que estiguis dins o fora.
La gent es posa les mans al cap i diu: per què s’estan despoblant algunes zones? Per què la gent busca feines fora del camp? La resposta està molt clara, s’ha de ser molt fort i valent. Perquè viure al camp, viure al medi rural, no és com viure a la ciutat però tenir vistes des de la finestra. Viure al camp és sentir-se del camp d’ençà que t’aixeques fins que vas al llit. No és apujar la calefacció si fa fred, és fer més llenya per alimentar la llar de foc (és igual si fa fred o neva). No es treure a passejar el gos tres cops al dia, és entendre que el gos forma part de la teva vida i les gallines també. Cal estar a l’hora de donar-los el menjar i posar-los de beure. Al camp tot es veu i es mira diferent, moltes coses et comencen a semblar superficials i les prioritats van canviant sense adonar-te’n. Però per tot això, s’ha de viure al camp. Llàstima que molts desisteixen pel camí i amb la mà al cor, tampoc m’estranya. Quan la precarietat de les condicions i la remuneració no et donen per viure dignament mires de trobar sortida on sigui. Què estem fent tan malament?
Senyores i senyors que residiu a despatxos, afortunats que pareu a les 12h a fer el cafè al bar, senyors de vestits que estipuleu quants dies són hàbils per poder entregar un tràmit, si us plau, a tots vosaltres, deixeu-nos viure. Deixeu-nos respirar, deixeu-nos treballar, deixeu-nos continuar estimant el que fem i sobretot deixeu-nos ser petits i començar a viure, en comptes de sobreviure.
I m’agradaria poder dir…”Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat”…Però la veritat crec que al conte li queda molta estona més fins a acabar-se.
