Rosat Vinyes de l’Albà

Tenim davant un altre exemple de vi sorgit de l’excepcional iniciativa del viver de Celleristes: Vinyes de l’Albà, amb el vallenc Carles Figueres al darrere del projecte que s’aixopluga sota aquesta marca. D’entre tots els celleristes, aquest presenta una singularitat, i és que els seus vins s’emparen sota la Denominació d’Origen Catalunya, i no la de la Conca de Barberà, com és el cas de tota la resta de celleristes. I això és degut a que el raïm d’origen prové del llogarret conegut com a l’Albà, a l’Alt Camp, prop del monestir cistercenc de Santes Creus, quan el terreny comença a enfilar-se cap a la zona de mitja muntanya mediterrània formada, per exemple, pel Montmell i el Montagut, molt propers ambdós.

10393729_637172719748569_1387033877277938983_nL’altra singularitat del vi que us comento avui, Rosat de Vinyes de l’Albà, és la varietat de raïm de la qual prové: el Sumoll. I això ens enllaça, de tan enllà com la transició muntanyenca entre l’Alt Camp i el Penedès, amb la nostra comarca, però només amb un trosset diminut de la mateixa, una part dels termes municipals de l’Espluga de Francolí  i Vimbodí, on després de la fil·loxera, per raons que algú podria mirar d’escatir, aquest raïm es va fer dominant entre les varietats negres, agafant un paper com el que tindria el trepat a tota la resta de la Conca. A dia d’avui el raïm té encara alguna presència, però ja del tot residual. Per posar un exemple, la vinya que van plantar els monjos repobladors de Poblet als anys quaranta, dins del clos del cenobi, va ser de Macabeu i Sumoll.

Alguns anys després i com a paradigma dels envitricolls i contrasentits burocràtics, direm que quan es va formar la Denominació d’Origen Conca de Barberà, el seu reglament no va incloure el Sumoll entre les varietats recomanades ni autoritzades. O sigui, avui dia, tenir sumoll plantat i fer-ne vi, dins de la nostra Denominació, és il·legal.

10947280_605682866230888_3086999655754541221_nPerò deixem els temes legals, tan densos i abundants, per cert, en el món del vi, i passem a comentar el tast, veritable gaudi del preuat líquid. Aquest rosat presenta un color més vermellós del que esperem habitualment d’un rosat, s’allunya del pètal de rosa o malva i se’n va cap a un vermell de roella, fins i tot carmí, atractiu i particular.

El nas és subtil, amb un punt d’exòtic tropical i certs aspectes herbacis (garriga, infusió) i especiats, per acabar mostrant, amb l’aireació a la copa, la nota dominant de maduixa, anant, doncs, al territori més conegut dels rosats, mantenint-se, però, dins l’elegància i lluny del simplisme embafador de tants rosats a l’ús.

A la boca mostra un bon equilibri entre l’acidesa i l’alcohol, més aviat en la banda baixa de tots dos, coformant un pas de boca suau i delicat per acabar mostrant major personalitat al final de boca, amb una percepció de nervi i certa tibantor en llavis i paladar, que el prepararà per a maridatges interessants.

La sensació global del vi l’emparenta, al meu parer, amb tota una sèrie de vins de varietats autòctones i, per tant, de vins clàssics i rústics, però que avui mateix són molt moderns: parlo dels trepats, les parellades, els macabeus, etc… Són vins sobris, austers, seriosos,… no tenen ni un buquet espaterrant ni una potència descomunal, però són enormement coherents, compactes i complets, i la feina de viticultors com el Carles de redescobrir-los, impagable, i el nostre agraïment de consumidors encuriosits, etern.