Rodant per Argentina

Des de ben petita sempre m’ha agradat viatjar, veure coses noves i diferents, impregnar-me de la cultura i de les creences del lloc on vaig i sobretot provar els menjars i begudes del país. A l’Argentina una de les coses de les que vaig gaudir molt són els típics “asados”, el “pastel de papas”, las “tortitas”, el “choripán” i les “empanadas”, així com el vi i les cerveses artesanes que estant en alça en aquest moment, vaig tindre la gran sort, que tot això ho vaig poder provar a casa de la gent que anava coneixent i m’anaven acollint. Una de les coses a que no mi vaig poder acostumar és a beure mate a totes hores i a la costum que tenen de saludar-se, donant-se petons cada dia.

El món del vi sempre m’ha agradat però quan vaig  veure que aquest àmbit m’obria un gran ventall de possibilitats de viatjar a llocs molt diferents i llunyans, llavors ja ho vaig tindre clar, ja se’m va ficar al cap que tenia que fer almenys una campanya fora i degut a la diferència d’estacions amb altres països, que era possible fer dues veremes anuals. Tenia clar que volia fer un viatge així, però quan vaig decidir marxar, realment no m’ho vaig pensar massa, crec que les coses que et fan una mica de respecte no convé pensar-les molt, de fet no l’hi havia explicat a ningú que volia marxar. Un dia li vaig comentar a un bon amic, que durant anys havia anat a treballar d’enòleg fora i al dia següent em va dir, “noia ja tens  celler per marxar, te’n vas a l’Argentina a Catena Zapata”.

No tenia molt temps de marge així que ho vaig dir a la família, vaig agafar els vols d’avió i el 10 de març, em vaig carregar la motxilla a l’esquena i adéu. Després de fer més de 10.400 km per fi vaig arribar a la ciutat i província de  Mendoza, situada a l’oest del país i famosa per la varietat de raïm que s’hi conrea, la malbec. Als pocs dies ja vaig percebre que la impuntualitat era una cosa ben normal, i vaig començar a treballar uns dies més tard del previst, temps que vaig aprofitar per conèixer gent i fer una mica de turisme abans de posar-me a la feina.

Arribat el dia em van enviar a un lloc anomenat La Pirámide, i sí, realment és un celler en forma de piràmide inspirada en els centres cerimonials maies.

Aquest és el celler turístic de Catena i on també tenen un centre anomenat Catena Institute of Wine, on desenvolupen programes de recerca molt interessants i tenen en compte diferents paràmetres com el sòl, el clima, els microorganismes, la sostenibilitat i diferents maneres de vinificar la malbec. En aquest celler també s’hi produeix vi però la gent que porta anys treballant allí em deia a “pequeña escala”, estem parlant que el celler te capacitat per entrar uns 60.000 quintars que són 6 milions de kg de raïm aproximadament per verema, així que no acabava d’entendre perquè em deien que entraven poc fins que al cap d’uns dies em van portar a un altre celler de la mateixa empresa situat al Valle de Uco, una de les regions vitivinícoles sinó la més important d’Argentina. Ara entenia perquè la piràmide els hi semblava petita, allò era immens, més d’un cop vaig pensar que em perdria entre algun passadís de les quatre naus de dipòsits que tenen, el mateix em va passar a la sala de botes que semblaven no acabar-se mai.

El que realment he après al treballar en un celler amb tanta gent i tant gran és a gestionar el tema organització, tant de personal com de temps, les feines estan molt jerarquitzades i crec que es un fet que es repeteix a la majoria de cellers del país, em refereixo a que l’enòleg va a tastar cada mati, dona les ordres de treball i se’n torna a l’oficina, el cap de celler organitza al personal i supervisa i els operaris i dic literalment operaris perquè l’única noia que voltava pel celler era jo, és dediquen acatar les ordres donades. Aquesta manera de fer és necessària al tractar-se d’un lloc on hi ha un volum de feina i de gent tant gran. Jo crec que és molt necessari el contacte amb el celler, raïm, most, però en fi, son maneres de fer. Com ja he dit fa un moment era l’única noia que estava en la part d’elaboració de celler ja que allí això es cosa d’homes i es ben estrany per a ells veure una noia voltant tota plena de most saltant de dipòsit en dipòsit i aixecant galledes d’aquí cap allà, amb els dies ja s’hi van acostumar i vaig fer molts bons amics. En l’àmbit de laboratori vaig poder tornar a recordar i practicar les tècniques que fèiem a l’escola d’enologia, que potser són una mica més tradicionals que les que utilitzo normalment.

Tant a nivell personal com laboral  valoro aquest viatge com una experiència molt positiva, no descarto tornar a marxar algun dia, m’emporto bons amics i amigues, moltes anècdotes i sobretot haver tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà els grans vins que s’elaboren en aquell territori i les persones que els fan possibles.