Robayiat, reflexions i vi

Els dies 6 i 7 de juny d’enguany va tenir lloc a Bellprat la VIIIa edició de la Vila del Llibre. Jo hi era com a responsable d’un estand compartit amb dues altres editorials. Un senyor es va apropar a l’estand i mentre donava una ullada als llibres es va treure el mòbil de la butxaca i em va dir: “mira! això va ser ahir a Igualada”. A la fotografia es veia a Biel Barnils recitant poemes amb un llibre a les mans, dempeus davant la secció de vins d’un supermercat. Tot seguit em va explicar que Biel Barnils recitava poemes del llibre Robaiyat. Cançons de beure de Fernando Pessoa, traduït pel poeta mallorquí Gabriel de la S.T. Sampol i publicat l’any 2014 per les Edicions de la Ela Geminada. “Una petita joia poètica!” em va dir.

Així doncs, quan aquest estiu em van proposar que col·laborés a l’Espai Literari de La Conca 5.1, ho vaig tenir clar: el primer llibre del qual parlaria seria aquest recull de poemes. El fet m’havia cridat l’atenció. Vaig trobar que fer recitals poètics en llocs poc habituals era una forma diferent de promocionar la venda de vi.

RobaiyatAbans de començar, però, una puntualització per als qui no siguin lectors de poesia. Robaiyat, a més de ser el títol d’una obra és el nom d’una forma mètrica: “robai”, que podríem traduir al català com a “quartet”. Aquesta forma poètica es basa en estrofes formades per quatre versos decasíl·labs que segueixen la rima A-A-B-A. És una mena de rima molt utilitzada en la poesia persa. El seu precursor va ser Omar Khayyám, un poeta persa que va viure al tombant del segle XII.

Fernando Pessoa va ser el poeta que més bé va representar el modernisme portuguès en la literatura europea. Conreador d’estils i gèneres literaris diversos, va arribar a escriure cent vuitanta-dos “robaiyat” captivat pels quartets d’Omar Khayyám. Aquest és el robai que Pessoa dedica al seu inspirador:

La teva màgia, Khayyam, és tanta
que encara ara la teva veu encanta
en no dir-nos allò que vares dir.
Encara ara per tu el rossinyol canta.

Durant més de seixanta anys, aquests versos de Pessoa van restar inèdits fins que l’any 2008 els va publicar la investigadora Maria Aliete Galhoz. Però no va ser fins l’any 2014, gràcies a les Edicions de la Ela Geminada, que vam poder “assaborir” per primera vegada una vuitantena d’aquests “robaiyat” editats en català. En aquesta edició hi podem trobar les versions que Pessoa va fer dels poemes d’Omar Khayyám a partir de la traducció d’Edward Fitzgerald.

A semblança de la poesia de Khayyám, Pessoa, amb els seus versos, celebra l’existència i, alhora que ens mostra el seu neguit per la brevetat de la vida i el pas inexorable del temps, troba en el vi i el son un refugi a la duresa de viure.

A continuació podeu llegir una petita selecció dels “robaiyat” inclosos en aquesta obra i que ens permeten entreveure els temes predominants en el llibre de què us parlo.

La fi del llarg i inútil dia aombra.
Ja no n’obté, prolixa, més escombra
l’esperança… La vida és un captaire
ebri que estén la mà a la pròpia ombra.

Lluny del tumult inútil de pensar,
gaudeix d’aquest efímer benestar
i no de qualsevulla metafísica.
Gaudeix, que tu i l’instant sou un buf va.

Beu! Deixa un gust la vida al paladar
de cosa vaga ja per acabar.
Que el mati el vi, com si, en cantar, ens volguéssim
a nosaltres mateixos bressolar.

Al goig segueix tristor, i el goig a aquesta.
A voltes bevem vi perquè hi ha festa,
a voltes bevem vi per la tristor,
Però no res d’un vi o l’altre resta.

Fóra bo la infantesa conservar!
Fóra bo aquesta vida deturar!
Però bo sense fóra és vi que es beu
sense propòsit de tenir o estar.

Com diu Jaume Mateu i Martí en la ressenya d’aquest llibre, aquesta obra ens ofereix “Versos que entren dolcet, com les bones begudes, sense raspar; que mai no pugen al cap, sinó que recorren encuriosides i entenimentades les raconades del cos i les solanes de l’esperit.”

En definitiva, són versos que no ens deixen mai indiferents. Ben al contrari, si els llegim tot gaudint d’una bona copa de vi, ens inviten a pensar:

Bona és la vida, i millor encara el vi.