Els productes locals, singularment els agroalimentaris, tenen un interès particular pels territoris atès que els donen personalitat, generen economia directa, contribueixen a estructurar els paisatges, i conformen el substrat per moltes altres activitats econòmiques i culturals.
Sembla clara l’oportunitat de vincular, per exemple, els productes agroalimentaris i el turisme, pel guany compartit que representa aquesta simbiosi: s’amplia el mercat per als productors/elaboradors i alhora s’afavoreix la diferenciació dels establiments turístics i la destinació. És per això que, des de fa uns mesos, a la comarca de la Selva tirem endavant la iniciativa “LOCALITZA” (subvencionada pel Servei Públic d’Ocupació de Catalunya en el marc del Programa de projectes innovadors i experimentals) i que està dirigida precisament a connectar els productes agroalimentaris locals amb el turisme. Ja us parlàvem fa uns mesos en aquest mateix espai del repte que això representa a la nostra comarca com, de ben segur, passa en altres territoris.
En el marc del projecte hem elaborat un “Manual per a la incorporació del producte agroalimentari al mercat turístic” que conté pistes i recomanacions per facilitar la comercialització dels productes locals als establiments turístics. Això ens ha donat l’oportunitat de reflexionar sobre les característiques de cadascun dels productes i dels mercats i, sobretot, sobre les barreres que cal tenir en compte quan es vol acostar el producte al turisme.
Com ha de ser un producte local que vol connectar i donar valor al mercat turístic?
Permeteu-me la frivolitat d’intentar resumir algunes idees en forma d’un retrat robot del producte local “ideal” per a un context turístic:
- És local i autèntic. I això no pas per una definició fronterera (que ben poc preocuparà el visitant) ni per una determinada distància concreta entre la producció i el visitant. Si no més aviat per un vincle sòlid amb el territori, de proximitat. El producte local és preexistent i transcendeix el fet turístic, de la mateixa manera que passa amb el paisatge, el patrimoni, la cultura o qualsevol altre dels elements propis que, no havent nascut per al turisme, en resulten atractius de primer ordre.
- Explica alguna cosa del territori. Per bé que sovint de manera indirecta, n’exposa la història, les pràctiques quotidianes, l’empremta del clima, la relació entre l’home i el paisatge, el creuament cultural… És un producte que té un sentit particular en aquell territori, que en justifica l’interès turístic i la necessitat de desplaçament del visitant per a la seva descoberta in situ. I no només té aquests valors sinó que, a més, té un relat capaç d’explicar-los al visitant.
- És (re)conegut. Quants productes extraordinaris passen totalment desapercebuts per a locals i visitants? Cal un esforç de reconeixement i de comunicació dels seus valors a uns i altres. La promoció, la comunicació i la comercialització s’han de treballar amb la mateixa qualitat que el mateix producte. I això és especialment rellevant si volem accedir al mercat turístic, a un visitant que ve de lluny, que ens visita uns pocs dies, que té accés a infinitat d’oferta i d’informació…
- És tangible i comercialitzable. Si el volem connectar amb el turisme no n’hi ha prou que el producte es faci al territori o que pertanyi a la tradició local. S’ha de poder comprar, tastar, manipular, incorporar en una experiència… Tant és de quina manera, però el visitant se l’ha d’apropiar com a seu si no volem córrer el risc de generar frustració.
- Arriba fins al visitant. En la majoria dels casos el visitant no tindrà un coneixement previ del producte ni dels indrets del territori on es produeix, de manera que caldrà que els descobreixi dins el seu entorn immediat. De manera que els establiments turístics (hotels, cases rurals, càmpings, restaurants, comerços…) seran la carta de presentació dels productes i, amb ells, del territori. I aquí apareix el taló d’Aquil·les dels productes locals: la distribució, que no és gens senzilla (produccions petites i freqüents, productes frescos, explotacions aïllades, etc.).
- Encaixa en el mercat turístic. És a dir, que conserva tot el seu valor singular però alhora s’ajusta a les necessitats dels actors turístics. Pensem, per exemple en un visitant estranger i veurem que ens caldrà treballar en un etiquetatge en idiomes, en envasats que permetin el transport segur, en processos que perllonguin el temps de conservació… O imaginem el cas d’un hotel que ofereix aquests productes en una aposta per la diferenciació: li caldrà una certa garantia de subministrament, facilitat de conservació, porcionats adequats, format obsequi.
I, com sol passar amb això dels retrats robot, de primeres no s’hi reconeix a ningú, però amb un cert treball de millora i sumant les aportacions de diferents testimonis, el resultat s’hi pot assemblar força!
És evident que aquest és un retrat ridículament simple i que no hi ha una fórmula única perquè un producte tingui èxit en el mercat turístic (com també és evident que no tots els productes podran entrar en aquest mercat, o simplement no ho voldran!). Però sí que cal una intencionalitat de fer aquest camí, d’innovar i de professionalitzar aquesta branca de negoci.
I, al meu entendre, això és molt complicat de fer de manera individual, especialment en aquests àmbits professionals (producte local, turisme) que es sustenten sobre un teixit de microempreses i PIME. Difícilment cadascuna pot ser experta i trobar totes les solucions en elaboració de productes, comunicació, innovació, comercialització, distribució, internacionalització, etc. Però en canvi la suma d’especialitzacions de cadascuna genera un valor afegit que cal posar a treballar. Crec, doncs, que l’èxit de la connexió entre productes locals i mercats turístics passa, necessàriament, per generar una col·laboració efectiva entre els diferents agents territorials.
