Retrat d’un instant de perfecció

Petit relat de confinament

Dia 54 de confinament. Estic asseguda a la taula del menjador, l’ordinador encès, sempre encès, i una copa de vi negre.

Potser no he estat la millor ciutadana del món en aquest moment de crisis, però en aquest instant tinc la sensació que realment fa 54 dies que estic aquí, asseguda a aquesta cadira lila a la taula del menjador. En aquesta habitació estic immòbil, amb les cames creuades, miro el món a través de la finestra però no tinc gens d’interès per sortir perquè ja no sé si el que trobaré m’agradarà o no.

En aquest confinament he descobert algunes coses. Fent la comparativa podria dir que he après per categories, com si es tractés de l’anàlisi de la capa d’un vi. Elements de capa lleugera, altres de capa mitja i molts de capa alta (molts). Però suposo que era fàcil aprendre coses, tenint en compte que de base només en sé dues o tres.

M’he acabat la copa de vi i entro a la cuina per l’ampolla, he decidit que faré una segona ronda, avui convido jo. El vi no té etiqueta, ni lloc de procedència, ni més detalls. No sé d’on va sortir, ni on el vaig comprar, ni tampoc recordo el que em va costar, però en aquest instant, en total simplicitat, ell i jo només ens estem fent companyia. Com a iguals. Ell no em pregunta quin paisatge m’ha vist néixer i jo tampoc tinc cap intenció de preguntar-li. No vol saber si he conviscut en companyia o sola, i, per tant, tampoc seré jo qui li pregunti com era la vinya a la qual pertanyia. No sap l’edat que tinc, jo tampoc li he preguntat la seva. Probablement ignora el color de la meva pell, i jo, a la vegada, no m’atreveixo a dir quina varietat li ha donat vida.

En aquests dies he estat més connectada que mai i a la vegada m’he sentit la persona més desconnectada. He estat davant l’ordinador més hores que mai i m’he sentit la persona menys profitosa. Per moments he sentit que tot deixava d’existir i que, en realitat, el món que coneixem es desfeia per moments mentre nosaltres, asseguts a cadires liles, veiem com queia.

Fa una setmana que vaig decidir tallar-me el cabell, mai abans ho havia intentat. El resultat “ni tan mal oiga”, trossos més llargs i altres més curts, amb unes tisores de joguina tampoc podia esperar massa. Suposo que va ser un intent d’anar traient pes i veure si podia començar de nou, amb un horitzó més clar. Crec que l’intent va ser fallit. No em queda una altra, doncs, que tornar-ho a intentar. No era de rendir-me fàcilment.

Les “tortites” d’arròs i xocolata han tornat a la meva vida per quedar-se per sempre, ja ho tinc decidit. Estic esperant que alguna marca em patrocini perquè sinó no hi ha manera d’entendre aquesta devoció. I continuo bevent la copa de vi ara amb la meva “tortita” però continuo tenint gana. Torno a entrar a la cuina, ara a per galetes, fibra i xocolata; pot ser bona opció. La copa continua esperant al mateix lloc, sembla que té paciència i tampoc té millors plans. Com un petit monstre fictici devora galetes acabo el paquet i em continua quedant vi. L’estómac encara em demana menjar i el salat es dibuixa com una bona opció. Agafo de la nevera un formatge que fa poc que he descobert però que ja s’ha convertit en un fix. Torno a fer un glop de vi i mastego una mica de formatge. Mai un vi havia estat tan “versàtil” que dirien alguns (jo inclosa en certs moments), avui ni tan sols m’atreveixo a ometre cap valor davant d’ell, en tot cas hauria de ser jo la que donés explicacions.

És en aquest moment que paro i me n’adono perquè està resultant aquest moment gairebé de magnífica perfecció. El vi i jo ens hem conegut d’igual a igual. Ell no esperava res de mi, però jo tampoc esperava res d’ell. Ell no volia que li expliqués la meva història però jo tampoc volia saber la seva. Ell no va jutjar si el meu pentinat era adient o no, però jo tampoc pretenia jutjar el seu origen. Ell no sabia que feia dies que no em mirava al mirall ni els motius, i jo tampoc sabia quins arguments l’havien portat a aquella ampolla.

Un cop he acabat amb totes les existències de la meva cuina, em pregunto: quantes històries més haurem d’escoltar per sentir-nos feliços? Quantes històries ens privaran d’uns silencis tan necessaris? Quantes pretensions més haurem d’afegir a petits plaers que només arriben amb la intenció de cercar un instant de perfecta sintonia? Potser aquesta seria la veritable reflexió, el petit retrat que ara mateix està passant.

I…abans de ficar-me de nou al llit, passo pel lavabo, i ara sí em miro el cabell curt i desigual, i sento (i després penso) que mai res tornarà a ser com abans.