Sota l’ombra dels vells plataners de la Font d’en Quico recordo els temps en els que solia venir a jugar a la font i als seus llindars. Jocs que només aturàvem per refrescar-nos amb l’aigua i berenar. No hi havia temps, ni preocupacions; la Font i el seu bosc era el nostre món del que gaudíem com si no existís res més.
La font continua igual, l’olor de la terra i el silenci només trencat pel petit rajolí d’aigua de la font i els ocells. Diria que res ha canviat si no fos per que el camí que utilitzava per arribar-hi es desdibuixa ara per l’augment del sotabosc i a l’altra banda del bosc els camps mostren el color de la terra no conreada des de fa anys.
Ara a la Font, tot queda tant lluny… com si s’hagués obert una porta a un petit raconet en el que el temps s’ha aturat i que ens permet trobar-nos front a front amb nosaltres mateixos… i ens trobem amb uns desconeguts que caminen com autòmats entre el soroll permanent del dia a dia. Errant per camins amb l’únic objectiu d’adquirir i acumular coses per tal de donar resposta a múltiples necessitats realment inexistents.
Asseguda al banc de pedra de la Font, recordo una bella frase d’Allan Watts que deia “El significat de la vida és simplement estar viu. És tant senzill, tant obvi i tant simple. I no obstant això, tothom s’apressa amb pànic, com si fos necessari, per a aconseguir quelcom més enllà de si mateixos”.
Pensant en la senzillesa del paisatge de la Font confrontada a l’estil gairebé rococó de la nostra societat on la felicitat s’equipara al volum d’objectes que es compren i a la rapidesa en desprendre-se’n d’elles i d’adquirir noves, enfilem el camí que ens porta a la Font del Roure no gaire lluny d’aquí.
Els plataners i les alzines es van succeint i la Font amb el seu càntir al mur de pedra s’erigeix a la falda de la muntanya com si no hagués passat el temps. Ens asseiem una estona als bancs de pedra que té també aquesta Font i contemplem la petita clariana. Diferent Font però els mateixos records.
S’aixeca una mica de vent i el moviment de les fulles dels arbres ens transporta de cop al present. Contemplem el paisatge de nou i ens adonem que no el posseïm sinó que hi estem connectats, simplement en som part, una petita part.
Desfem el camí que hem fet per arribar a les fonts; camí que compta, com si fos una estranya metàfora de la vida, amb varis desnivells. El paisatge de plataners, alzines, algun vell castanyer i pins ens acompanya durant el camí fins arribar a una clariana on trobem els grans blocs de pedra que quan érem petites anomenàvem la “Pedra de l’Indi”.
És un trajecte senzill, sense grans pretensions però que ens mostra el valor de la natura per si mateixa i la nostra relació amb ella. El paisatge és una extensió de nosaltres mateixos i una vegada ho descobrim el nostre principal objectiu hauria de ser el de tenir sempre cura del nostre entorn i reforçar la nostra connexió amb la natura; Connexió que ens permet reduir el soroll ensordidor de la vida diària i diferenciar entre allò que realment és important i el que no ho és, tot descobrint la meravellosa senzillesa de la vida. Amb aquests pensaments iniciem el darrer tram del camí fins a la Riera de Clarà.
