Tornam a tancar un nou cicle, el d’un any complex, encara extrany. D’una extranyesa que s’està convertint en normalitat i que oneja damunt la incertesa, a voltes l’angoixa, però també la creativitat, l’adaptació com a aprenentetge, el discerniment del que és vertaderament important, i de com es tambalegen les estructures bàsiques, no només materials, sinó també emocionals, quan això que és vertaderament essencial per sostenir la vida i que ara tenim clarament identificat, no està garantit. Cal enfocar, posar bé l’energia, no en recuperar allò irrecuperable, sinó en construir estructures que sostenguin, ara i futur, la persona, l’entorn comunitari, el barri, el poble, la ciutat, un territori, un pais, un món. Pensar en construir essent conscient de totes les escales, des d’allò més íntim i qüotidià, que neix dels vincles amb les persones i l’entorn, i que ha de tenir present com afecta a escales superiors en magnitud i hi ha de poder encabir-s’hi sense generar conflictes a aquestes altres dimensions, fisiques i temporals. Això ho tenim clar tots els que, no només denunciam per on fan aïgues les actuals maneres de sostenir societats i móns insostenibles que hem convertit en “normals”, sinó que a més ens entestam a generar nous imaginaris col·lectius que siguin emancipadors: utopies reals i necessàries, factibles, possibles, desitjables i imprescindibles per garantir la vida. I en totes aquestes utopies té un paper essencial el vincle, la cura i la connexió amb els territoris que habitam, amb els cicles de renaixement, vida, decadència i mort que ens envolten i marquen els nostres temps, malgrat la nostra insconsciència. Amb la terra que ens nodreix i alimenta, amb la fertilitat d’uns sòls que, en escenaris futurs no massa llunyans haurem de recuperar per alimentar des de la proximitat i l’equilibri, l’accés equitatiu a la terra i als recursos que proveeix, la regeneració i l’adaptació als canvis que, derivats de les inèrcies dels desequilibris que hem provocat, es faran presents sí o sí. Una terra que haurem d’observar, preveure, i acompanyar uns cicles desestabilitzats en el que hauran canviat les regles del joc, on jugam en desavantatge i on tot el sabut s’haurà de tornar a reaprendre.
Així, en les nostres quotidienitats. l’autosuficiència, l’adaptació, el retorn a la terra, l’aprenentatge, la sobirania i la seguretat alimentària, haurien de ser una prioritat. Alhora a altres escales – les comunitats, els barris, les ciutats, els territoris,…- també haurien d’enfocar la sobirania i seguretat alimentària com una prioritat. Això es traduiria amb un canvi radical i estratègic de les prioritats de les polítiques pressupostàries immediates i a 10 i 20 anys vista. Un canvi radical en les polítiques en matèria agroalimentària, però no només, també en les formatives i educatives, en les relatives a la innovació i la tecnologia, en les polítiques de mercat, en les relatives als models de producció, distribució, comercialització i consum, en les relatives a model econòmic, etc. forçant activament un flux econòmic que tendeixi progressivament a alimentar (mai més ben dit) altres prioritats, les essencials, les que repercuteixin en la possibilitat de garantir la reproducció de la vida en termes d’equilibri, d’accés equitatiu als recursos, de regeneració, per poder conjugar verbs en futur.
Cada cop tenc més clar que aquesta és la clau de l’adaptació al futur incert d’una societat malalta, en estat crònic, en molts casos desesperada, sense opcions i que entreveu l’engany de les falses solucions que ens segueixen venent com a panacees universals, teconlògiques, “verdes”, financeres, etc. No es solucionaria amb un exercici pressupostari però si amb una estratègia a curt, mitjà termini que redifinint l’arquitectura social i econòmica que permeti transitar cap a escenaris que garanteixin la seguretat i sobirania alimentària. Preveient les condicions d’escassetat de recursos i energia que haurem d’afrontar, centrada en l’autoproducció i amb un esforç ingent d’estudi, formació i investigació relatiu a l’adaptació de les llavors i els cultius, als canvis en la hidrologia – capacitat de retenció de l’aigua, règims canviants i intensificats de sequeres i inundacions, els episodis meteorològics extrems, disponibilitat de recurs, etc. -. Centrada en la regeneració de la fertilitat de la terra, a la regeneració, adaptació i mimetització amb els cicles de la natura canviant, etc. En definitiva, un retorn a la terra, una reruralització de les nostres societats i dels nostres ritmes, una reconexió amb l’essencial que permeti ralentir la dinàmica suïcida de les societats, polítiques i economies actuals, cada cop més complexes, perverses, falses i ininteligibles. Un propòsit essencial per aquest nou cicle que encetam sense perdre l’esperança que, des de la rebel·lia i la cura per la vida, ens anima a continuar batallant.
_____________________________________________
Fotografia de portada: La Trapa, GOB Mallorca.
