Arriba a la vinya després de vàries setmanes de no haver-la trepitjat; li sembla una eternitat. El braç encara li fa mal però avui tant li fa. Necessita ser-hi. Observa els ceps amb certa amargor; voldria dir-los que no ha estat culpa seva que no hagi pogut tornar en tot aquest temps. Alguns pàmpols encara perduren arrugats i amb aquell color que tant l’enamora. No podia ser pas bona aquella calor al novembre, es diu mentre toca delicadament algunes de les tiges més fràgils. Quan van veremar, ja va intuir que s’apropava una tardor difícil. Però no preveia quedar fora de combat ni que hauria de romandre avorrida a casa, veient la vida córrer per la finestra i l’actualitat atrapada a la pantalla. Ja ha passat un mes. I tot el que ha succeït en tan poc temps, des d’aquell octubre de revolta.
S’ajup al costat d’una soca. Veient-la així, talment sembla que volgués parlar amb ella. Potser és el que fa, encara que no murmuri cap paraula. Així, a la vinya i en silenci, s’hi ha passat moltes hores, i aquests vells ceps l’han vist en tantes situacions que és com si la coneguessin. L’han vist treballar de valent, suar, esgotar-se fins a caure rendida. L’han vist excitar-se quan se sentia lliure per estimar a qui volgués damunt la sorra i branquillons. L’han vist preocupada quan amenaçava la sequera, i contenta, quan la collita ha sigut bona. L’han vist emocionar-se, quan el seu fill va collir un gotim per primera vegada. I l’han vist plorar; de dolor intens i profund, quan va perdre el pare; de ràbia i impotència, quan un incendi va arrasar la terra veïna. Un sentiment que va tornar a sentir amb força aquell dia, quan la injustícia la va cridar a pujar a la ciutat i a manifestar-se amb tantes altres persones, indignades com ella, i va acabar malferida i fora de circulació pels cops rebuts.
Aquestes darreres setmanes, ha anat seguint els esdeveniments des de casa, amb la recança de ser-ne sols una mera espectadora. Però els forts aiguats i la virulència amb què la darrera tempesta ha tractat la terra l’han obligat avui a tornar a la vinya, malgrat no estar recuperada del tot. Volia veure-ho per sí mateixa, valorar els danys i solucions sobre el terreny. I ara que ho veu, la ràbia persisteix, però el coratge augmenta. Mentre agafa impulsivament un grapat de sorra, es diu a sí mateixa amb fermesa que no es deixarà vèncer. Que caldrà remuntar, tornar a estar forta i vital, recuperar la part de la vinya malmesa. Seguir treballant per la terra, com ha fet sempre. Un reguitzell d’imatges li venen al cap d’aquell dia en què ella i moltes altres es van alçar. Nota el frec del vent, alguns pàmpols secs que voleien; els ceps, com si volguessin abraçar-la. L’esperança, que saluda.
*En homenatge a Riuada Solidària i a totes les preses i presos polítics.
__________________________________________________
Il·lustració de Laura Peiró Aguaron
