En la història recent, el nostre no ha estat un país que s’hagi caracteritzat per la defensa del patrimoni com a bé comú. Ni en les etapes de creixença econòmica, ni en les de crisi. En el present escrit esbossarem alguns fets que evidencien aquest judici i defensarem la necessitat d’invertir aquesta tendència històrica a favor d’una societat més culta i un territori més respectat.
El període comprès entre finals del anys cinquanta i mitjan dels setanta del segle XX va ser de grans transformacions econòmiques i socials a Catalunya. Alguns dels processos amb major impacte social que va viure el nostre país durant aquells època van ser: la immigració i el boom demogràfic, l’èxode rural i la modernització de l’agricultura, l’auge de la industrialització i l’augment del consum, la popularització de l’automòbil i l’arribada massiva de turistes estrangers.
Els historiadors relacionen aquell període de creixement l’econòmic amb l’entrada de l’estat espanyol als organismes internacionals, l’arribada de capital estranger i la política desenvolupista (desarrollismo) promoguda pels governs franquistes tecnòcrates, que va tenir entre altres expressions tres plans de desenvolupament. Per a una societat que havia viscut, després de la Guerra Civil, dues dècades d’autarquia i de penúries, els anys de desenvolupament es van viure com una època beneficiosa, de canvi i noves expectatives. En aquest sentit, hi ha dades objectives (com per exemple de l’augment de la producció, de la demanda o del nivell de vida) que permeten parlar de progrés en sentit genèric durant aquells anys.
Si bé l’anterior és cert, no ho és menys, però, que el progrés d’aquells anys (batejat a l’època com a “milagro español”) es va produir de forma desigual i deficitària i que va comportar un seguit de desequilibris i mancances que van esdevenir una càrrega, quan no una hipoteca, per a les generacions futures. Ens podríem referir a molts aspectes crítics (com ara l’especulació, la segregació urbana, l’escassa inversió pública o la manca de control democràtic dels processos), però en aquest escrit ens centrarem només en un d’aquests dèficits: l’escassa sensibilitat del règim polític i la manca d’escrúpols de les classes hegemòniques de l’època envers el territori i els seus valors, que eren concebuts com a simples béns d’intercanvi i de consum i no com a part del patrimoni col·lectiu.
No és cap excepcionalitat que, en les societats empobrides que experimenten un creixement econòmic ràpid, es manifesti poc respecte envers el passat i els valors del territori (naturals, culturals, paisatgístics, etc.) i menys encara en el context d’una ideologia -com el desenvolupisme- que propugna el desenvolupament econòmic com a objectiu polític prioritari. Tanmateix, convé assenyalar que Catalunya va patir aquest fet amb una especial intensitat, com a conseqüència d’esdevenir la principal regió industrial de l’estat, d’experimentar un forta expansió urbana, dels efectes d’un règim polític autoritari i inculte i de les mancances de la pròpia societat catalana. Més enllà d’aspectes més coneguts, com la destrucció del paisatge litoral, n’hi ha d’altres de més generalitzats i no menys perniciosos, en especial la degradació, quan no la pèrdua, del patrimoni arquitectònic urbà de la majoria de poblacions. D’aquesta manera –a diferència d’altres països del nostre àmbit geogràfic- gran part de les viles o ciutats catalanes han crescut desfigurant els aspectes essencials de la seva fesomia urbana.
A mitjan del segle passat, a El pagès i el seu món, Josep Pla amb una prosa directa i contundent escrivia el seu punt de vista sobre la degradació del patrimoni arquitectònic tradicional.
En el decurs dels meus viatges a peu, travesso de vegades aquests pobles que, segons diuen, representen l’esperit dels segles. No m’agrada gens entretenir-m’hi. Ho faig sempre amb por […] He pogut viure l’última etapa del procés de saqueig. Si ara hi entro i transito pels seus carrers, puc comprovar les brutalitats comeses en els darrers mesos
El cert és que arribarà un moment que, en aquests pobles, no hi quedarà ni el més petit i insignificant testimoni d’una tradició de deu segles. Si al treball destructor del pas del temps s’hi afegeix el l’arrasament de les revolucions cròniques i el saqueig realitzat per la vanitat dels rics, no quedarà en aquest país ni una sola pedra en peu.
Des que tinc una ploma a la mà he denunciat aquest fet una infinitat de vegades, he escrit innombrables articles sobre la depredació, he qualificat aquest fets amb els adjectius més forts del diccionari. Però ni jo, ni les persones que s’han ocupat d’aquesta vergonya no n’hem tret res. Res absolutament.
En el text anterior, Josep Pla descriu la seva visió de les transformacions urbanes als pobles de l’Empordà, però va expressar opinions similars i amb una duresa semblant en diversos textos sobre altres comarques i poblacions de Catalunya que, amb major o menor intensitat, van viure un procés de dilapidació del patrimoni paral·lel al creixement econòmic. És rellevant el fet que Pla va descriure aquest procés uns quants anys abans de l’esclat immobiliari dels anys seixanta i setanta que, segons l’historiador Jordi Maluquer de Motes, va ser probablement l’etapa de major creixement de la història de Catalunya de qualsevol temps. Malauradament el pas dels anys no va fer més que confirmar les tendències que Pla havia apuntat:
Tothom sap que la riquesa, tan útil i necessària d’un cantó, de l’altre produeix expressions de mal gust, d’embrutiment, de singularitat i de niciesa que fan esborronar la pell.
Amb cruesa no exempta de sarcasme, Pla no repara en atribuir les responsabilitats dels despropòsits envers el patrimoni tant a l’actitud de la pagesia com a la pedanteria de les classes burgeses i l’aquiescència de persones cultes.
A la segona meitat dels anys setanta, l’aturada del creixement econòmic associada a l’increment dels preus del petroli i la crisi econòmica mundial, la transició política i el restabliment de l’autonomia van comportar canvis de gran abast a Catalunya; reptes crítics com la reconversió industrial, l’atur, l’autogovern i l’aprofundiment dels desequilibris territorials, però també l’oportunitat de repensar el model econòmic, molt dependent de la construcció i del sector immobiliari. Tanmateix, la reactivació de l’activitat econòmica a la segona dècada dels vuitanta va continuar reposant en l’activitat de la construcció i en el sector immobiliari. I, si d’una banda, es van corregir dèficits importants heretats dels anys de desarrollismo -especialment als barris marginals i als nuclis històrics- els nous desenvolupaments urbans es van promoure sense cap atenció a les especificitats i els valors culturals, ecològics i paisatgístics del territori, alhora que s’imposava el model de ciutat difusa, l’augment del consum de sòl i la dispersió de les activitats periurbanes en el sòl no urbanitzable. El resultat visible del boom immobiliari de les últimes dècades ha estat la proliferació de paisatges empobrits i banalitzats, amb una pèrdua notable dels seus valors.
Ha calgut que la crisi global de principis de 2008 i l’esclat de la bombolla immobiliària hagin fet sentir els seus efectes més devastadors per posar en evidència un model econòmic depenent de la construcció i en una hisenda local depenent de les plusvàlues generades en les operacions immobiliàries. Aquest model s’ha portat a la pràctica amb algunes veus crítiques de la societat civil -que han advertit reiteradament dels riscos que comportava- i que, en no poques ocasions, han estat desqualificades amb epítets com la cultura del no. D’altra banda, certes iniciatives innovadores sorgides de l’administració no han trobat la complicitat necessària dins la mateixa administració, que tampoc ha disposat dels recursos suficients, en un context de crisi, per a assolir els objectius marcats.
En l’actual etapa, no exempta d’incerteses, en què es parla d’estructures d’estat, l’experiència i el sentit comú apunten a la necessitat de no insistir en l’error, de no seguir malbaratant un dels nostres recursos més valuosos, el territori, ans al contrari ens cal rescabalar els seus valors i fer-ne una part essencial del nostre patrimoni.
La Conca de Barberà, com a altres comarques d’interior i de secà, al segle passat ha hagut de superar força dificultats per fer front a la pèrdua de població, a l’allunyament dels grans nuclis urbans i a l’estancament econòmic. D’altra banda, el fet de no haver sofert una expansió urbana i una industrialització de la mateixa magnitud que les comarques més dinàmiques, ha permès que conservés fins als nostres dies els trets més singulars del seu paisatge. Aquesta és una basa que ja ha començat a ser valorada per la gent de la comarca, però que encara ho ha ser molt més en el futur.
Ben gestionat, el paisatge de la Conca de Barberà gaudeix de tots els atributs per a esdevenir un paisatge d’excel·lència a Catalunya. No en va, conforma una àmbit paisatgístic clarament delimitat, amb una matriu agroforestal secular caracteritzada pel protagonisme de la vinya, amb nuclis de població que conserven un llegat molt notable de l’arquitectura popular catalana (amb dues peces excepcionals, Poblet i Montblanc, que són obres mestres -allò que els francesos en diuen grands sites), i amb un patrimoni cultural lligat al món rural i a la cultura vitivinícola entre el qual destaquen el Museu de la vida rural i la xarxa de cellers modernistes.
Però el patrimoni paisatgístic de la Conca de Barberà no adquireix el seu autèntic abast si no és en relació amb els conquencs i conquenques, al teixit social de la comarca i als seus representants a cada municipi, que són i han de ser tots ells els principals protagonistes de la gestió del territori i el paisatge. El Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona -eina de referència per a l’ordenació del territori, que identifica per a cada unitat de paisatge els seus valors, en destaca les singularitats, exposa les amenaces i oportunitats i estableix els objectius de qualitat paisatgística- assenyala entre altres accions la necessitat de protegir el patrimoni històric de la comarca, de mantenir els seus valors agroecològics i de promoure accions d’integració paisatgística dels polígons industrials al llarg dels corredors viaris. Per avançar vers un paisatge d’excel·lència, cap proposta política rigorosa, a escala comarcal o municipal, no es poden passar per alt les recomanacions ni els objectius de qualitat que proposa el Catàleg per al territori de la Conca de Barberà.
