Després de la crescuda sobtada del Francolí el passat 22 d’octubre, el meu article no pot anar destinat a una altre fet que no sigui aquest. Però deixeu-me que no parli tant dels terribles danys ocasionats en aquest fatídic dia, sinó del perquè crec que hem arribat a aquest punt i què hauríem de fer a partir d’ara.
D’entrada, és ben cert que episodis com el viscut s’haurien de considerar excepcionals i tractar-los com a tal. Malgrat això, cal recordar que tothom també considerava que les riuades de l’any 1994 havien estat excepcionals i només han passat 25 anys entre un episodi i un altre. Sí, 25 anys poden semblar molts o pocs, però en escala hidrològica son realment pocs. Alguns articles sobre els aiguats de l’any 1994 consideraven aquell episodi com el màxim en un període de retorn de 100 anys, és a dir, que de mitjana son episodis que tenen lloc una vegada en cada període de 100 anys. Alguns articles fins i tot parlaven d’un període de retorn de 500 anys. I ara ens ha retornat en tan sols vint-i-cinc, amb magnituds lleugerament diferents, però amb elements que ens han fet recordar molt el que va passar llavors. Mala sort? Error de les estadístiques? O que en 25 anys han passat moltes coses a banda i banda del riu?
Fa uns dies, arran de les crítiques a l’Agència Catalana de l’Aigua per no haver “netejat” suficientment les lleres del riu, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, assegurava que “no es tracta de llera neta ni llera bruta” i que “no podem convertir els rius en canals artificials d’aigua perquè en cas de riuada faria molt més mal”. Si bé comparteixo bona part del que diu el conseller sobre aquesta qüestió, alhora considero que hi hauríem d’afegir que tampoc podem convertir els entorns dels rius en espais artificialitzats, inhabilitats per filtrar l’aigua de pluja i amb bona part de les aigües pluvials canalitzades al riu. Per altra banda, crec que no ajuda gens a la conservació dels ecosistemes fluvials parlar popularment de “riu net” com a sinònim de riu on hem tallat tota la vegetació que ens fa nosa.
Per tot això, com a professional del medi ambient i autor de diferents estudis sobre el Francolí, considero que hem de replantejar-nos moltes coses d’ara en endavant. La situació d’artificialització dels entorns del riu en les darreres dècades, sumat als efectes del canvi climàtic que ens accentuaran els episodis de pluges sobtades i violentes, em fa creure que hem de fer un gir de guió en els projectes de conservació i millora dels ecosistemes fluvials. Hem d’anar més enllà de l’eradicació d’espècies exòtiques i la reforestació, a vegades feta només per dir que hem plantat un arbre a la nostra vida. Hem de plantejar accions que contribueixin a la restauració integral del riu, per exemple, evitant la presència de construccions que, en episodis de màxima violència del riu, puguin estar en potencial situació de risc. Això implica, sens dubte, revisar totes aquelles autoritzacions d’ocupació de zona inundable que s’han fet en els darrers anys i buscar-ne els responsables davant les catastròfiques evidències. També fent actuacions de restauració de la vegetació de ribera, fent que aquesta reforci els marges del riu. També caldrà deixar de banda la idea de convertir els marges dels rius en trama urbana en passejos, per molt naturalitzats que siguin.
Sens dubte ara és hora d’unir-se a la riuada solidària, ajudar a totes aquelles persones que han patit destrosses i greus pèrdues, i així anar tornant a la normalitat. Però la normalitat ho deixarà de ser aviat si no afrontem la gestió dels rius catalans com una combinació de gestió d’ecosistemes, gestió de riscos i planificació urbanística.
__________________________________________
