A través d’aquest altaveu que és la Conca 5.1, en els últims temps hem pogut llegir moltes reflexions al voltant de la Conca de Barberà. Una mena d’exercici coral de reflexió sobre el present, del tot necessari per encarar el futur. Amb aquest article miro de fer una aportació més. Des del punt de vista de la gestió turística de qualsevol territori, una gestió que sempre ha de ser transversal, connectada amb les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen i, molt especialment, amb la gent que hi viu.
Potser per això sigui bo rellegir l’article del Leandre Romeu titulat “Què, ens hi posem?” i el document inicial de “Compromís per la Conca”, dues primeres passes per intentar transformar la manera de fer les coses ara que estem en temps de crisi, de canvi.
Per començar, a risc de fer-me pedant per fer cites de frases cèlebres, en comparteixo dues de clàssiques que conviden pensar si podem aplicar-les si el que volem és repensar la Conca de Barberà, el Camp de Tarragona, Catalunya o qualsevol altre territori. “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força.” Antonio Gramsci, escriptor, polític i filòsof sard (1891-1937). “Si volem que tot segueixi com està, cal canviar-ho tot.” Giuseppe Tomasi de Lampedusa, escriptor sicilià (1896-1957).
Hem arribat a un punt en el desenvolupament econòmic i social de la Conca de Barberà que dóna símptomes d’esgotament en la fórmula de consensos i equilibris que afavoreixen allò que és més local respecte allò que és més global, diguem-li comarcal. Les prioritats polítiques queden cenyides als límits dels termes municipals. Només cal revisar els recents programes electorals d’arreu i de tots els colors per veure per part de les candidatures una manca absoluta de visió comarcal. No els cal. Lògic si tenim en compte el sistema d’elecció dels representants polítics dels consells comarcals, indirecte com en el cas de les diputacions.
Per tant, som on som perquè venim de tres dècades en les que molt pocs han pensat el territori en clau de petites unitats més o menys uniformes, i les institucions han estat vistes com una manera de repartir càrrecs, enfortir aliances i satisfer interessos personals, enlloc de ser únicament l’eina de desenvolupament que havia de ser. En el seu article, el Leandre Romeu aposta per elaborar un pla estratègic comarcal, un gran pacte de comarca, transversal i inclusiu. Documents similars s’han redactat a tot arreu, però massa vegades el consultor acaba posant per escrit allò que vol llegir i sentir qui el contracta.
No és senzill implicar tots els agents que calen per desenvolupar una tasca tan ambiciosa. Tanmateix el document “Compromís per la Conca” ens proporciona un element d’esperança. Començar, fer la primera passa, i després ja s’incorporarà qui consideri que té alguna cosa a dir. Es tracta d’una declaració d’intencions tan oberta que ben pocs podrien argumentar una negativa a signar-lo. A més, la seva filosofia es pot traslladar a qualsevol altre territori: no diu res que no sigui adequat per a qui cregui (de veritat) en conceptes tan de moda com el treball cooperatiu, la filosofia de la col·laboració, el win-win o el sumar per multiplicar.
Tant de bo es comenci a elaborar aquest pla sense necessitar que una administració faci el primer pas. Que no calgui la contractació de consultores, sinó que sorgeixi de la capacitat que tenen els agents de la comarca per fer coses, en aquest cas pensar, dialogar i posar per escrit propostes argumentades. El turisme apareix sempre en totes les anàlisis, les diagnosis i en moltes de les propostes. És el que té ser transversal. El que passa és que no sempre les propostes acaben en accions reeixides que assoleixin els objectius desitjats. Ves que no sigui que les dues primeres fases no hagin estat mal realitzades.
Ho dic perquè penso que partim d’una anàlisi incorrecta de la situació, una sensació que he anat reforçant amb el pas dels anys veient de prop el comportament dels turistes en una oficina de turisme i l’evolució dels agents que interactuen amb ells (empresaris, entitats i institucions). Lligant conceptes de l’article del Leandre Romeu i un altre del Carles Bertran on parla de marca territorial, una aposta col·lectiva i compartida, m’adono que el punt de partida ja mereix una reflexió important. No patiu, no cap en aquest article i no m’allargaré.
Pot funcionar la marca Conca de Barberà? Sempre havia pensat que només associada al vi i al segell de qualitat que pot aportar la seva denominació d’origen. Després de tants anys no podem seguir repetint aquella frase tan patètica que despulla el treball mal fet: “és que som uns desconeguts”. Ha de ser Conca de Barberà la marca? L’Observatori del Paisatge de Catalunya va identificar 135 paisatges a Catalunya. A la Conca de Barberà en descriu tres de ben clars, acceptats de fa temps per tothom. Paisatges que són físics, però també humans i de tarannà. Els comento.
La Conca de Poblet és el que coneixem com a Conca estricta més Cabra del Camp. El nom no està mal trobat. Està clar que per a “vendre” és millor anar de la mà d’un recurs monumental de primer ordre com és el segell Patrimoni Mundial que no pas un adjectiu que ens pot evocar una dominatrix del sado.
Baixa Segarra, una denominació tan evident que no necessita massa explicacions. Dedicar recursos a integrar aquesta zona a l’altra és malbaratar-los. Segurament el que cal és que la Baixa Segarra faci el mateix procés de repensar-se, més enllà de si políticament està en una comarca o en una altra. El que està clar és que les propostes més adequades per a la Baixa Segarra mai arribaran des de la Conca estricta.
Muntanyes de Prades, un sector de la comarca extens però amb poca població representada ja que malgrat incloure sis municipis només el nucli de Vilanova de Prades hi és dins. Un concepte geogràfic que genera debat i manca d’entesa secular, amb discussions eternes al voltant de temes de simple aparador i voler figurar com és posar portes al futur (i mai present) parc natural. Potser perquè els que en parlen ho fan des de l’òptica de la Conca estricta.
Hi ha encara dos paisatges més. El de Garrigues Baixes i la Vall del Corb que inclou els nuclis de Vallclara i Senan, i part del terme de Vimbodí i Poblet. I el de l’Alt Gaià, amb el terme de Pontils i part del de Sarral. En aquest cas els de l’Observatori del Paisatge venen a dir que són sectors que caldria relacionar amb municipis d’altres comarques.
Després de la referència a les unitats de paisatge definides per l’Observatori, creieu que podem començar a pensar la comarca a partir dels seus paisatges? Que la gent de cada paisatge faci l’exercici d’integrar-se en un pla estratègic com el que suggeria el Leandre Romeu? Penso que sí. I potser a partir d’aquí arribarem a la marca turística que reivindica el Carles Bertran.
Després de 30 anys veiem els problemes d’identificació territorial que té la Ruta del Cister. Aquesta orde té centenars de monestirs arreu d’Europa i, per tant, podríem fer dotzenes de rutes sense passar per casa nostra. Tinc l’experiència d’haver estat treballant promocionant el nostre territori en diverses fires turístiques a l’estat espanyol i a Catalunya (de 1996 a 2009). Sóc incapaç de recordar les vegades que vaig haver de respondre la pregunta ”on és la Ruta del Cister?”. I la resposta sempre anava associada a topònims més o menys reconeixibles: Poblet, Montblanc i Santes Creus, i si estava massa lluny ho solucionava amb l’interior de la província de Tarragona. No vull semblar crític amb el nostre territori i les nostres marques locals: també m’han preguntat sovint “on és la Costa Daurada?”. I la resposta han tornat a ser topònims com província de Tarragona i Salou, i més recentment Port Aventura. Per això sóc dels que creu fermament en Camp de Tarragona com a marca supracomarcal.
I tornant al tema, no ens enganyem, la marca Conca de Barberà, malgrat el vi, tampoc és fàcil d’ubicar. Quins són, doncs els problemes? Cal identificar-los i començar a pensar en els mercats, perquè no hi ha un sol mercat turístic. Per al mercat català, el principal, encara som aquells desconeguts que deia abans. Més enllà existim poc de no ser que ens sapiguem posicionar en nínxols concrets, donant resposta a les demandes i necessitats de petits segments amb unes expectatives determinades. Hi ha una vintena de claus que ajuden a tenir èxit en la gestió d’una marca per a que resulti encertada i generi projecció, prestigi i desenvolupament econòmic.
Un d’ells és el relat. Quin relat tenim a la Conca de Barberà? Podem resumir-lo en tres conceptes? Ens resultaria més fàcil trobar un per a la Conca de Poblet i un altre per a la Baixa Segarra (seguint amb la denominació de l’Observatori del Paisatge)? Abans, però, hi ha altres coses a decidir: on ubiquem la marca, quins són els espais físics fonamentals, els que tenen capacitat real per a que resultin experienciables per part del visitant. Aquí no valen els equilibris als que feia referència abans, aquí cal realisme i prioritzar sense cap altre argument que allò que resulta singular, allò que pot atraure i satisfer els visitants. Un cop fixem els espais físics caldrà afegir l’aspecte immaterial que els donarà força: llegendes, història, històries, etc.
Si tenim això, encara que només siguin els dos primers passos, ja haurem fet més camí del que hem aconseguit fer fins ara. Veurem que podem crear noves propostes i començar a generar el relat que deia. I acabarem veient que només podem tenir una marca, un valor, quan n’hi ha més d’una perdem força perquè destinem recursos a esforços que estan condemnats a topar. Acabo fent una altra cita i torna a ser al títol de l’article del Leandre Romeu: “Què, ens hi posem?”
