Imatge típica del nostre camp. Bancals erms, boscos de pi blanc que omplen les parades abans cultivades, marges que cauen per la pluja o per les arrels, ermites en runes, camins descuidats, pallisses i masies abandonades… fins i tot pobles també abandonats.
Arreu hi ha llocs abandonats, a Catalunya i a la resta d’Europa. Arreu ens trobem amb els efectes del despoblament rural i l’abandó del sector primari en benefici de la ciutat i els sectors serveis i industrials. Segurament mai tornarà a ser el que era o sí, qui ho sap.
Tenim el fenomen que s’ha tipificat com a neoruralisme que ha revitalitzat alguns llocs, però el repte per a reviscolar és tan gran que és molt difícil canviar la tendència si no hi ha canvis estructurals.
I canvis estructurals significa facilitar que qualsevol persona tingui els mateixos drets de ciutadania visqui on visqui. Perquè això és també Estat del Benestar, que tothom pugui viure on vol viure amb la màxima qualitat de vida. Certament, no podem posar arreu hospitals ni universitats, però sí facilitar al màxim que la gent no hagi de marxar o que s’hi pugui establir sense dificultats. Ara mateix, la cobertura d’internet no és bona arreu, hi ha escoles rurals a on molts alumnes han de fer més de 20 quilòmetres o una distància similar per a anar un CAP. I mentre treballem amb pautes estrictament demogràfiques i no territorials, no avançarem. Quan mana el pes de la població i no la superfície del territori i no una combinació d’ambdues, costa revertir la tendència i més per part de l’administració.
El territori està abandonat o en venda. O ambdues alhora. I no pot acabar sent només un reducte de la gent que no ha pogut marxar o per edat o perquè són els romanents del sector primari, altrament imprescindible, o, com a màxim, un espai de segona residència algunes setmanes a l’any.
No sé què faran les administracions perquè són moltes les implicades i sovint infrafinançades (ajuntaments, consells comarcals, Generalitat), però sí que tinc clar que com a ciutadania podem fer-hi i molt. No podrem salvar-ho tot, però sí salvar el salvable. I això tant potser el que tenim més a la vora, els marges o les pallisses, com el que tenim més lluny i que implica col·laboració col·lectiva.
Navegant per internet trobes pobles abandonats o masies en runes que tenen un alt preu de venda i, com no, un alt preu de rehabilitació. Per exemple, el poble abandonat de Sant Marçal de la Quarantella amb 60 hectàrees agrícoles i tres masos a la venda per 2 milions d’euros fa poc temps. O bé la pròpia casa rectoral per 400.000 euros. Tot en mal estat.
I moltes d’aquestes propietats són propietat de bancs o antigues caixes ara desaparegudes o reconvertides també en bancs. Aquestes entitats financeres no recuperaran mai els diners deixats a particulars a través d’aquests immobles embargats, ja que estan al món rural. Potser va sent hora que les antigues caixes facin de nou obra social donant o cedint als municipis o a la ciutadania aquestes propietats i permetin la seva revitalització.
Perquè la ciutadania pot fer i molt. A França van fer un Verkami per a reparar un castell a través de 18.000 contribucions, que van recollir més de 1,6 milions d’euros. El fons han servit per a tirar endavant la recuperació i per a donar-li viabilitat després amb visites. I, irònicament, la titularitat del castell ha passat dels antics senyors als descendents dels antics vassalls.
Si l’administració no ho pot fer, ho pot fer una ciutadania empoderada. Al meu poble, l’Espluga de Francolí, l’entitat Casa Llavassa ha recuperat amb obra de vila i amb molta passió ha recuperat unes antigues bordes a Durro (Vall de Boí) per a reconvertir-ho en una casa de colònies. No podríem fer el mateix al propi terme municipal amb el Mas d’en Xup o la Masia de l’Escriu? I així amb la resta d’espais en risc de desaparèixer de la Conca de Barberà?
Potser ara més que mai, es fa bona la dita de “Sols el poble salva el poble” en totes les accepcions possibles.
Sols el poble salva el poble!
