Onzè capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
“Qui perd els orígens, perd identitat” és un vers de la meravellosa cançó “Jo vinc d’un silenci”, de Raimon, mestre i amic que m’acompanya des que el vaig conèixer quan jo encara anava amb pantalons curts i érem veïns al passeig de Maragall, “aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia” però tanmateix tan carregat dels meus records d’infantesa. Allà va començar la meva relació amable amb el vi, quina crònica sentimental he anat publicant tot aquest any i que avui acaba. Acaba amb el principi, perquè és la manera dels músics de manifestar la tonalitat d’una partitura.
A casa, al passeig Maragall 233, seu també de l’Acadèmia Musical Santa Cecília que ma mare havia obert el 1948, el pare em va ensenyar a apreciar el vi des de petit, amb dosis fisiològiques de moscatell amb gasosa, i encabat amb el xampany que era cava per les festes assenyalades, que o eren amb bombolla o no ho eren tant. El vi l’anàvem a comprar dia sí, dia no, a la “Bodega de los 15”, allà on el tramvia que valia 15 cèntims donava nom a la confluència dels barris d’Horta i el Guinardó. I a la primera fonda que vaig anar ja se’m van aparèixer els vins de marca… Al número 402 del passeig Maragall, allà on ja s’albira la plaça d’Eivissa que és la capital d’Horta, Can Gaig, que el 1993 assoliria l’estrella Michelin i que encara conserva, ara a les pastures de la Cerdanya, a l’hotel Mercer Torre del Remei, i al passatge de la Concepció de Barcelona, al Petit Comitè.
La mare d’en Carles Gaig treballava a l’empresa del meu avi, uns magatzems de grans al major. Era al costat de la fonda, que ja existia, i va començar a festejar amb el que després seria el pare d’en Carles: tots dos donarien el primer gran impuls a la Taberna Gaig, oberta des de 1869 al que aleshores era la carretera entre Barcelona i Horta, molt transitada per traginers i cotxes amb xofer de burgesies flamants que hi tenien segones residències o senyors que s’havien fet una torre discreta per allunyar de l’Eixample l’exposició de la “querida”. La meva mare, Núria Viladrich, i la mare d’en Carles, Maria Framis, eren amigues i, quan hi anàvem a dinar en família, totes dues acabaven petant la xerrada. En Carles i jo vam renovar generacionalment l’amistat, i quan es va casar amb la Fina Navarro, el meu regal de noces va ser plantar un piano de cua al Saló de Cent i tocar a la cerimònia, que començava amb la “Marxa Nupcial” de Mendelssohn. Érem a la plaça de sant Jaume, però no sortíem d’Horta, perquè oficiava l’alcalde Joan Clos, que havia viscut al barri i era un dels habituals del restaurant.
Gràcies a Carles Gaig vaig conèixer Pere Visa, que seria una persona decisiva en la meva introducció al gran món del vi: s’hi dedicava professionalment, hi entén com pocs n’entenen i la meritocràcia li obria totes les portes de totes les bodegues urbi et orbi. En Carles em va convidar a un tast que prometia ser de l’alçada del campanar de la parròquia de sant Joan, al carrer Campoamor, al costat de casa seva, i certament ho va ser. Era amb motiu del cinquantè aniversari de l’arquitecte Lluís Ariza, que a més a més resultava ser un gran connaisseur i conseller de Chateau Palmer, una de les grans marques de Bordeus. Allò va resultar ser un concili ecumènic d’estrelles Michelin, a la capella Sixtina de la Viniteca Vila, amb els papes Arzak i Adrià al capdavant, el cardenal Jean-Luc Figueras i l’abadessa Ruscalleda. En vaig fer una crònica vaticana a La Vanguardia del 15 de febrer de 1997.
Poc després, l’Ariza ens va fer una tournée enològica de gran nivell, associat, és clar, amb en Visa, que, com s’ha enunciat, tenia les claus de totes les basíliques enòliques: no debades es diu Pere, l’amo de llaves del cel. El març de 1999 vam fer cap a Vega Sicília, Pingus i Mauro, que són i seran dels millors vins del món. Aprofitant que el Pisuerga –que desguassa al Duero de la ribera que ens ocupa– passa per Valladolid, vam fer escala al País Basc per fer àpats memorables a can Arzak, a can Subijana (Akelarre), a cals Arbelaitz (Zuberoa) i a can Berasategui, que també van sumar-se a la comitiva Ariza & Visa, que ja venia estelada de Catalunya amb en Josep Pitu Roca i en Nandu Jubany. I en Gaig, és clar! Però la travessia d’en Carles Gaig per aquest article no pot acabar sense recordar aquella celebració tan especial de l’alto el foc permanent d’ETA del 26 de març de 2006. A un reservat del restaurant que aleshores dirigia a l’hotel Cram, en Josep-Lluís Carod-Rovira i jo ens vam fer l’homenatge en privat que ningú no ens faria en públic per les nostres contribucions a la distensió. Ell va fer ostres i popets, i jo, canelons i pèsols ofegats. Brindis amb Bollinger, el champagne que per antonomàsia sempre serà el d’en Pere Visa.
Més després d’aquell després, vam fer Bordeus. I, encara més després, les meves voltes periodístiques per Espanya i França amb en Pere Visa i en Lluís Ariza, immortalitzades per la gran fotògrafa Anna Boyé, de les quals els meus lectors ja han tingut esment en aquesta secció que acaba aquí, gràcies a la gentil acollida de Leandre Romeu, ànima d’aquesta La Conca 5.1, que estén la denominació d’origen a través dels ceps transfronterers de l’escriptura en xarxa.
Aquí s’acaba doncs la Crònica Sentimental del Vi, però per fortuna el vi no s’acaba mai. A casa, amb l’Àfrica ja estem mirant les compres de l’any vinent, marques de tota la vida i marques noves, pensant en algun viatge amb bodegues i en retornar a la darrera reencarnació del Can Gaig d’Horta, al Petit Comité, amb en Raimon i l’Annalisa. Recordarem les nostres mares: la que ell va deixar a Xàtiva, al carrer Blanc, i les d’en Carles i la meva, que van deixar al passeig Maragall parlant de quan eren joves, mentre nosaltres apuràvem una sobretaula mentre, sense deixar mai de ser joves, començàvem a fer-nos grans.
_____________________________________________________________
Fotografia de portada: Al menjador de Vega Sicilia, d’esquerra a dreta: Nandu Jubany, Juan Mari Arzak, Pedro Subijana, Lluís Ariza, Carles Gaig i Josep Roca.
