Aquesta setmana he rebut, amb gran alegria, la separata titulada Joan Solà, lector, firmada per l’amic Narcís Garolera. Es tracta d’una conferència que el doctor Garolera, el millor expert en Verdaguer que tenim al país, va pronunciar el 17 d’abril passat a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, amb motiu del lliurament del V Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà.
Joan Solà i la seva dona Adelaida, el mateix Narcís i la seva dona Pilar i jo mateix havíem dinat junts alguna vegada, a Vilafranca. Ens havíem trobat, també, molts altres camins: a Barcelona, a l’Espluga de Francolí… Solà havia estat professor de Garolera, tal com aquest mateix reconeix en l’opuscle que cito, i ho havia estat també meu, en un curs per a mi inoblidable de sintaxi catalana a tercer de filologia. Em fa l’efecte que devia ser el curs acadèmic 1988-89, ara fa trenta anys. Jo en devia comptar vint, per tant. I Solà, que era de l’any 1940, en devia tenir quaranta-nou (un menys que jo ara). Les pàgines de Garolera, tan ben escrites, m’han dut el record del gran lingüista català —un dels més importants després de Pompeu Fabra i Joan Coromines.
Garolera recorda els autors que Solà va llegir amb més fruïció al llarg de la seva vida. Jacint Verdaguer, posem per cas, de qui admirava els seus dos magnes poemes: L’Atlàntida i Canigó; Joan Maragall; Carles Riba, de qui estimava, per damunt de tot, la seva magnífica obra de traducció amb L’Odissea homèrica. Són referències, diguem-ne, clàssiques del segle XIX i XX. N’hi ha força més, esclar, que l’autor reporta: Guimerà, de qui tenia una opinió diversa, segons l’obra que considerava; Rodoreda, Pla, Sales, Gaziel, Sagarra, Espriu (en aquests dos casos últims, i coincideixo força amb el mestre, es fixava més en l’aspecte de narrador que no pas en el de poeta). Solà també va aplaudir la prosa de narradors actuals com Jaume Cabré i Quim Monzó. I ara apuntaré una cosa que, com és ben lògic, Solà no destacava, però que jo crec que es pot afirmar sense gaire risc d’error: el gran canvi estilístic a què l’autor de Mil cretins va sotmetre la seva pròpia obra a la primeria dels noranta —un canvi notable, que el va obligar a revisar els primers títols per a futures edicions o per fer-ne reculls d’obra completa com és ara Vuitanta-sis contes— estic convençut que va tenir (molt) presents algunes de les tesis de Solà sobre sintaxi, primer de tot, i sobre lèxic, tot seguit. Només cal revisar la majoria d’aquests canvis per adonar-se’n.
La conferència del Dr. Garolera m’ha refrescat també una de les idees que Joan Solà solia apuntar en les seves classes memorables: la de la necessitat de disposar de tractats d’estilística. ¿Què vol dir, això? Doncs que seria molt útil tenir a l’abast estudis consistents, que haurien de partir d’edicions crítiques rigoroses, sobre alguns dels autors més celebrats de la nostra literatura: volums que incidissin en “l’anàlisi objectiva de la llengua literària”. Els medievals, per començar: Llull, Metge, Eiximenis, March; Verdaguer o Maragall, que dèiem ara; la gran Rodoreda, el colossal Pla… Joan Solà xalava, sobretot, amb l’estil dels autors literaris, més que no pas amb altres valors de les seves obres: una debilitat professional, com també destaca l’amic Narcís. I ara voldria deixar anotada una curiositat personal: en Douglas Suttle, el meu professor particular de conversa en anglès, està traduint per a una prestigiosa editorial catalana el magne poema anglosaxó medieval Beowulf. En Doug fa uns quants anys que viu a Vilafranca, i ha adquirit un sorprenent domini de la nostra llengua, que li permet assumir reptes de tanta envergadura com aquest (i no sols això, sinó, de més a més, reeixir-hi). Doncs bé, és molt agradable i molt instructiu, per a mi, revisar de tant en tant la seva traducció, tan suggeridora, perquè em fa adonar —ens fa adonar a tots dos, no cal dir-ho— de l’extrema riquesa de la nostra llengua pel que fa, posem per cas, al lèxic.
Solà, de passada, també remarcava això, en exigir grans tractats d’estilística catalana: ambicionava obres que, una vegada per totes, posessin negre sobre blanc la valuosíssima aportació de Josep Maria de Sagarra a la llengua catalana, per exemple, tot revelant les grans línies d’estil d’aquest escriptoràs tant en vers com en prosa. Les pàgines de Garolera tenen, doncs, un gran valor. Un doble valor, de fet: d’una banda ens ofereixen una semblança parcial, molt interessant, de l’homenot Joan Solà (específicament, n’enfoquen el vessant de lector); de l’altra, reclamen, com havia fet tantes vegades el mestre, que s’estudiï a fons la llengua literària. Amb obres rigoroses d’estilística sobre els autors més interessants del panorama literari català, ben segurament quedaríem parats dels enormes tresors que hi descobriríem!
