2020. Crònica d’un any calamitós.
Perdoneu l’inici dramàtic però no m’he pogut resistir a la potència d’aquest vers de Maria Àngels Anglada, que, val a dir-ho, al·ludeix a uns fets molt més terribles que els que reporto aquí.
El 2020 va començar amb normalitat: com ve sent costum, l’hivern feia bons els pronòstics de l’anunciat canvi climàtic, amb un gener temperat i un febrer tòrrid. Mentre això passava s’anava covant la gran tragèdia que presideix l’any i per a la qual se’ns acaben els qualificatius per definir l’estat amb què deixa la societat. Com diu la dita, les desgràcies mai no venen soles i quan amb prou feines portàvem 15 dies d’aquella situació insòlita que se n’ha dit confinament, cap a finals de març, l’atzar meteorològic infligia una nova punyida al sector vitícola: una gelada de primavera castigava severament la vinya, en especial el trepat, també la garnatxa –testimonial a la comarca, d’acord-, la resta quedant-ne més o menys indemnes o poc afectades.
Però el repicó havia de venir unes setmanes/mesos més tard: Una malaltia sempre latent a la vinya i que es manifesta només alguns anys, segons les condicions climàtiques, es mostrava en la major virulència vista en els darrers temps. L’havíem patit, amb diferent rigor, el 2013, el 2010 i el 2008, però no amb la severitat amb què aquest 2020 s’ha presentat, de manera global a tot Catalunya i encara força enllà, en multitud d’àrees de la resta de l’estat i a les zones mediterrànies franceses. Aquí a la Conca també, tot i que comparat amb el Penedès, per exemple, encara podem dir que hem salvat bastant els mobles.
El míldiu, o “mildé” -com es pronuncia popularment a la comarca- és una malaltia que apareix en primaveres humides i que afecta normalment la fulla, assecant-la i privant el cep d’una bona maduració del raïm i del bon agostament per al correcte creixement de l’any posterior. Aquesta és l’afectació corrent, però en segons quines circumstàncies ataca, a més a més de la fulla, el raïm tendre, encara per florir o just quallat, cas en què pot assecar-lo completament i reduir la collita, en casos extrems, a…. zero, cosa que ha passat en moltes vinyes del Penedès i algunes de la Conca, especialment el Merlot. Tot i que aquest ha estat un cas límit, l’afectació en raïm ha sigut severa en varietats com la garnatxa, macabeu i ull de llebre, no massa en trepat i parellada.
Si em permeteu ara un incís de biologia estricta, us parlaré d’aquest flagel diabòlic. El míldiu és un organisme de nom científic “plasmopara viticola” i tot i que haureu sentit a dir pertot arreu, a la TV, radio, premsa escrita, inclús a la web del DAR, que és un fong, això no és cert, el que passa és que el seu comportament i les condicions de creixement recorden les dels fongs. El míldiu pertany a un extens i variadíssim conjunt d’ésser vius anomenats “protistes”, caracteritzats per tenir cèl·lules eucariotes –com les nostres- però no pertànyer a cap dels tres grans regnes que conformen la vida visible a ull nu: “animals, plantes i fongs”. Dins dels protistes, el míldiu pertany a un grup anomenat “Oomicets” (Margulis, 1998), que el formen tot un extens conjunt de microorganismes que s’han especialitzat, cadascun d’ells, a parasitar un vegetal específic, normalment cultivable. Per posar un exemple, un oomicet va ser la plaga que va devastar els conreus de patata a la Irlanda del S. XIX, provocant la coneguda fam i gran mortaldat de la seva població.
La malaltia és originaria de l’est dels Estats Units i va entrar a Europa a la dècada dels 70 del Segle XIX, segurament amb exemplars de vinya americana utilitzats com a portaempelts en la lluita conra la fil·loxera. La seva primera descripció és de 1878 a França, a partir d’allí es va estendre per tot Europa i la resta del món. Els que ens dediquem a això del vi no podem deixar de pensar quin paradís no devia ser la viticultura abans de les malalties americanes -l’oïdi o malura, el míldiu i la fil·loxera-. Sense aquesta última podríem plantar la vinya a peu franc, o sigui sense empeltar. Però en fi, somiar en paradisos perduts no du enlloc.
Al final, arribada la verema, hem pogut posar xifres a la tragèdia i globalment a la Conca podem parlar d’una disminució de la producció que va del 20% al 50%, esporàdicament més amunt. En el cas del trepat, la reducció ha estat més deguda al fred que al míldiu, però en la resta de varietats ha estat més decisiva la plaga. És un malastre més que se suma a tots els que portem aquest any. Les ajudes que han posat en marxa les administracions en poden ajudar a pal·liar els estralls però està per veure fins a quin punt.
I un altre any que s’acaba, i en vindran més, amb alguns raïms que no maduraran mai, però molts altres que sí, i tindrem veremes amargues i veremes joioses però sempre, sempre, ens acompanyarà, malgrat tot, l’esplendor del vi dins d’una copa.
