— Si et creus Carmen de Lirio no entres a casa —li va etzibar Fuster, de Sueca estant, des de darrere de la porta, barrant-li el pas.
— Carmen dels collons! —va replicar Raimon, que deixava clares, així, les seves intencions.
El temor de l’escriptor Joan Fuster, després que aquell jove xativí hagués guanyat, amb Salomé, el Festival de la Cançó Mediterrània de 1963 per la cançó «Se’n va anar», era del tot comprensible. Tant ell com Salvador Espriu compartien la preocupació per si, amb l’èxit, Raimon perdia els orígens i es decidia a canviar d’idioma per raons de mercat. De fet, ja li havien ofert d’editar un disc en castellà per una xifra quantiosa, tal com havien acceptat abans Josep Guardiola o Jorge Sepúlveda, i com faria, més endavant, Joan Manuel Serrat. Però Raimon no va dubtar ni un segon davant la temptació fàcil: «Som tan pocs que si els que podem cantar en català no ho fem, això s’acaba de seguida». Amb el seu primer disc, conformat per «Al vent», «La pedra», «Som» i «A colps», i amb una fotografia de portada d’Oriol Maspons on sembla un actor del moviment free cinema, havia venut, segons les xifres oficials —sempre mal·leables en funció dels interessos dels editors—, unes 40.000 còpies. Els d’Edigsa, que hi van guanyar diners a cabassos, no se’n sabien avenir. Raimon s’havia erigit com «la veu iniciàtica» de la cançó en català.
«Pare, vol que cante?». Aquella primera pregunta, proferida amb sis anys d’edat des de l’escenari d’un teatre de poble després de llegir-hi un text que ja no recorda, sembla avui, des del present avantatjós, premonitòria. El pare, president de la Banda Nova de Xàtiva —la que representava les classes populars—, va accedir-hi, suposem que entendrit. Qui pregunta ja respon, escriuria, anys a venir, aquell xiquet menut i entremaliat, a «I després de creure tant», inspirat per la lectura de Wittgenstein. La cançó triada llavors, però, havia de tenir, per força, un aire ben diferent: «Angelitos negros», d’Antonio Machín, un clàssic de l’època. Ramon Pelegero Sanchis havia après a recitar abans que a llegir i escriure, i sense alçar gaires pams de terra ja s’havia proposat, amb una ingenuïtat neta, d’actuar en públic. L’ensenyança de fons és fusteriana: es comença començant.
Abans d’agafar la guitarra i fer-la sonar pels escenaris recolzant un peu damunt d’una cadira, Pelegero, fill del país de les bandes de música, havia tocat el flautí i la flauta a la Nova de Xàtiva durant uns anys fonamentals en la seva formació musical. Li feien interpretar, sobretot, pasdobles, però també peces de música clàssica que el van començar a convertir en un mozartià convençut. A casa, entre familiars socialistes i anarquistes, santa Cecília se celebrava amb devoció. Un germà del pare cantava a les processons i la família, per part de mare, duia el malnom dels Guitarrons. La música l’havia acompanyat sempre, des de petit.
Al carrer Blanc, territori gris, i no de dies blaus, de la infantesa, va créixer en un ambient de derrota. La sensació era que en aquella guerra que no havia viscut —però de la qual sentia a parlar sovint amb pors i cauteles— «tots, tots havien perdut». «En eixos xiquets no jugueu», els advertien els grans, i ell no entenia, encara, el transfons, en aparença arbitrari, d’aquella prohibició tan selectiva. Amb el temps, tanmateix, lligaria caps. Un veí del barri, del mateix carrer, denunciava ara i adés el pare de Raimon, militant de la CNT, que entrava i sortia de presó entre acusacions per haver presidit el Sindicat de la Fusta. En una d’aquestes sortides, de fet, Josep i Dolors, amb l’entusiasme descordat, l’havien concebut a ell, el darrer de cinc germans. Raimon era producte, doncs, de la llibertat. Una llibertat que s’impregnaria en el seu caràcter fort, d’intel·lectual que només es deu a la pròpia consciència, i en les seves cançons, algunes de les quals esdevindrien himnes populars contra la llarga nit del franquisme.
La primera que va compondre, a raig, l’any 1959, va ser «Al vent», portada pel vent de la casualitat en un viatge en vespa des de València amb l’asturià Andrés Mori. «Ell m’havia parlat d’Astúries i jo li volia mostrar que Xàtiva també és molt bonica», afirma. S’obrien, tot just, els temps d’un Raimon de crits existencials que desnuaven la força del seu món interior, en què buscava la pau i buscava Déu, es recordava que només «som una llum que s’enfuig» i tirava la pedra per preguntar-se on anirà l’home després d’aquesta vida. Tot i les lectures precoces de Machado, Espronceda i Cernuda, i de Hierro, Celaya i Salinas a la universitat, els maîtres à penser d’aquest lector de poesia exigent van ser, sens dubte, els existencialistes francesos, com Camus i Sartre, de qui en valoraria més, amb els anys, l’obra novel·lística i no tant els assajos. Amb tot, ja és curiosa —o potser n’hauríem de dir subtil—, de vegades, la influència de l’atzar. Quan va sortir a la llum «Diguem no» —amb l’afegitó d’un adverbi temporal, «Diguem no ahir», imprescindible per esquivar la censura—, Raimon encara no havia topat amb L’home revoltat, que comença així: «Què és un home revoltat? Un home que diu no». Les circumstàncies polítiques i socials l’havien portat a dir no sense que cap llibre l’exhortés a fer-ho.
Amb la llengua arraconada, la literatura catalana —llibrets de falles de Julián J. Piera i versets de sant Josep a banda—,va empeltar en ell més tard. En el cinquè centenari de la mort d’Ausiàs March, a la Universitat de València, on estudiava Filosofia i Lletres, el catedràtic Miquel Dolç li va proposar de llegir uns versos del poeta de Gandia (el poema XXIII, l’elogi a dona Teresa). En aquell acte va conèixer Fuster, que li va regalar, poc després, l’obra completa d’Espriu, el va acompanyar, el desembre de 1962, al Fòrum Vergés de Barcelona, per participar en una actuació amb Els Setze Jutges —decisiva per enlairar-lo com a cantant—, i va escriure’n una biografia meritòria, d’allò més sucosa, quan Raimon, a vint-i-quatre anys, comptava amb una biografia més aviat escassa.
Hauria pogut dedicar-se a la fusta, com el pare, ebenista, que durant la postguerra les va passar magres perquè ningú, o gairebé ningú, no comprava ni es renovava els mobles de casa. Els claretians, però, van recomanar que en Ramon —Pele per als companys de classe— no deixés d’estudiar. També hauria pogut fer carrera acadèmica com a historiador, amb un doctorat ja rumiat sobre el moviment obrer al País Valencià, però la música es va consolidar, de seguida, com un mitjà de vida plausible. En les converses amb Raimon hi ha una expressió que plana sempre sobre l’intent d’explicació de determinades decisions: «La importància de les xambes». Altrament, per exemple, no hauria conegut Annalisa Corti, còmplice inseparable de la seva trajectòria vital i artística. «Ella va venir a València en el seixanta-quatre. Jo m’havia quedat a la ciutat perquè m’havien suspès les milícies universitàries. Si les hagués aprovat, no hauríem coincidit», rememora. A Raimon, aquell any, que el defenestressin per motius polítics li va resultar, a la llarga, favorable. El capità, un andalús amb qui compartia simpatia mútua, li havia dictat les respostes de l’examen de revàlida, però un cop revisades pel tribunal, aquell homenot se li va acostar a l’orella i amb una veu de cassalla li va esventar: «Pelegero, nos han suspendido. Joder, es que llevas un fichón…». Sense més remei que completar el servei militar des de València ciutat, un bon dia va conèixer-hi una turista italiana d’ulls bruns, provinent d’Ostia, de qui es va enamorar a l’instant. Beneïda fitxa policial i beneïdes xambes, devia pensar.
Ja pot atorgar tant de poder a la sort tant com li plagui, però la capacitat de treball, la constància i l’afany de precisió són elements que també compten, i molt, en l’equació que cal formular-se per resseguir el seu recorregut com a cantant. Capaç de contrastar amb un ornitòleg, Joaquim Maluquer, la referència d’uns teuladins en una cançó, el seu treball profund sobre un total de disset poemes d’Ausiàs March representa, ras i curt, un llegat cultural de primer ordre. «Veles e vents», que va contribuir a popularitzar, junt amb «Al vent», és de les poques cançons que diu que li van sortir rodades, sense un gran esforç d’assaig-error, en bona mesura per l’impacte de l’estrofa d’obertura, aquella que convoca els vents favorables i desfavorables en els camins dubtosos per la mar. De March el fascinen «el treball sobre la llengua» i «la personalitat poètica». «Sempre és el que més pateix i el que més estima. És superlatiu, i això fa un cert efecte», explica. Quan va visitar el professor Martí de Riquer per consultar-li aspectes de la pronúncia dels versos marquians, l’erudit va aconsellar-li que no patís gens, que la seva fonètica ja era, de naixença, l’adequada. «Les coses s’han d’estudiar bé», es repeteix encara, amb tot, Raimon.
Després de March posaria veu a Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda i Jaume Roig —amb un fragment d’Espill recitatiu que porta el tetrasíl·lab rimat cap a la música rap abans del rap en català—. Per a molts de nosaltres, llecs en la matèria, l’entrada a la literatura catalana dels segles XV i XVI ha estat gràcies, i abans que res, a Raimon. «L’elogi dels diners», d’Anselm Turmeda, el recita sovint, sobretot si se li demana l’opinió sobre qüestions relacionades amb la política, i en veu alta es planteja: ¿Qui gosaria equiparar, o bé reduir, la cruesa moderníssima de Turmeda davant d’un sobrecitat «poderoso caballero» tractat de «don»? La versió dels versos de Turmeda li va costar una denúncia d’un home de Mataró que assegurava que Raimon «cantaba contra la Iglesia y contra el Santo Padre». La cara dels policies de la Jefatura, mentre mirava de convèncer-los que aquells octosíl·labs tan ben parits estaven datats al 1397, no devia tenir pèrdua. Les mecanògrafes, més pràctiques, s’afanyaven a sol·licitar-li autògrafs. D’anècdotes amb la censura en conserva moltes, que des de la distància temporal es demostren tan il·lustratives d’un temps i d’un país com hilarants. Com la del recital de Lleida en què li van prohibir «Veles e vents» perquè els censors no n’entenien la lletra i en sospitaven, o quan un agent li va exigir que s’estalviés qualsevol menció «a la realidad» —quan en el fons volia dir «actualidad»—, o el dia que els qui van perdre el permís per actuar van ser els organitzadors, pels carrers d’Elx, i no va haver manera de rescatar-lo, ni, per tant, de cantar.
Raimon no només ha estat un difusor extraordinari de l’obra de poetes catalans, entre els quals convé destacar, a banda dels ja esmentats, Salvador Espriu, amb les Cançons de la roda del temps i altres cims interpretatius com «Indesinenter» o «He mirat aquesta terra» —basada en l’estructura d’uns versos de Mendinho—. Per damunt de tot ha estat, ell també, poeta. Ho palesa el llibre D’aquest viure insistent, però també el seu corpus de cançons. Sembla que porti integrat l’Alcover-Moll al cap, tragina la llengua viva de la seva mare, construeix imatges poètiques potents, aporta reflexions afilades, pinta escenes amb els colors — i amb «tots els colors del verd»— i té la gràcia d’aprofitar recursos formals com l’al·literació sense abusar-ne —quina meravella, «les veus vives del vespre», amb la fricativa labiodental sonora, de «La mar respira calma».
Tinc al davant un Raimon amb més records que projectes, però que encara xiula la melodia despreocupada d’«He passejat per València sol» i la «Napolitana en xativí» per a Annalisa. No enyora els escenaris i serenament es confon entre la multitud, però aquests mesos ha estat treballant en la revisió d’un dietari, Personal i transferible, que aquesta tardor l’ha acostat de nou al públic. És la continuació de Les hores guanyades, de 1981. Un primer document —és molt probable que se’n publiqui, com a mínim, una segona part— dels seus dietaris complets, que recorren la dècada dels vuitanta des de la seva mirada crítica, i que repesquen també llibretes dels setanta i de dos viatges al Japó (de 1977 i 1992). A part de l’interès històric i biogràfic, aquests textos destaquen pel valor literari: les descripcions del penyal d’Ifac i de la mar ens hi ensenyen novament el Raimon poeta, i els comentaris de lectura el crític literari sagaç que hauria pogut ser si s’ho hagués proposat.
Quan travessem el llarg passadís del seu despatx li revenen els records com una olor que puja rabent fins al cervell. És com si recorregués, de cop, mig segle de vida. No pot contenir l’esbufec: «Mare meua». «La vellea és molt bruta», diu, i es recorda de la mare i del carrer Blanc. El pas del temps ocupa moltes de les nostres converses durant més de cinquanta dies. No hi perd mai, tanmateix, el sentit de l’humor. En la distància curta, és atent i divertit. «Fes anys però no et facis vell», em recomana. És el Raimon de «Soliloqui solipsista», d’«Hauràs de fer com si» i de «Si jo fos un cantant de cantants». El dels jocs de paraules. De les conyes a Ovidi Montllor i dels mots inventats per saludar els desconeguts —«estríliquis!»— amb Pi de la Serra. El que va assegurar al mànager de Pete Seeger, en un viatge als Estats Units, al 1970, després d’una promesa emfàtica («If you remain here i’ll make you a celebrity»), que ell ja era una celebrity a Xàtiva.
«Els mitjans ja m’han preparat l’obituari, però sobreviure és una manera de fotre’ls», confessa. Contra la mort, la vida. Contra els adversaris, els amics (els de debò, com Alfaro, Fuster, Ventura, Torregrossa i tants altres) i la saviesa d’un «ja s’ho apanyaran». I contra els qui durant la Transició el van voler relegar —des de Francisco Umbral, a El País, pontificant que l’èxit era degut a l’existència de Franco, fins als qui que no li han perdonat, ni llavors, ni ara, la seva veritable independència—, el patrimoni cultural d’una obra que podem estar segurs que perdurarà.
Enfrontar-se a la idea de parlar-ne en un article significa un desafiament. Homenot dels retrats de passaport de Pla, biografiat per Fuster i per Antoni Batista, introduït per Espriu i per J. M. Castellet, elogiat per Claude Roy a París, entrevistat per Eduardo Galeano, estudiat musicalment per Enric Gispert i Josep Vicent Frechina. ¿El que es pretén d’escriure no ha estat expressat abans amb més fondària i ofici per tots ells? La pregunta em persegueix durant setmanes, però la necessitat de deixar constància d’aquesta vida viscuda —que no tornarà— al seu costat, d’aquest rellotge d’emocions que no s’esborra, a la fi, s’imposa. En Raimon he vist el roig encès de Miró, admirat en ètica i estètica, l’escepticisme d’arrel fusteriana, el perfeccionisme espriuà i la manera ampla d’entendre la cultura de Vázquez Montalbán. Amb Raimon he après, a la pavesiana, que lavorare també stanca, que el criteri propi te’l cobren, que tenim una classe «digerint» més que no pas dirigent, que la consciència de la ignorància no eximeix de la ignorància, que l’adulació desarma si no et «despagues» de tu mateix i que si l’amor es cuida persisteix. I, sobretot, que tal com va concloure per a la posteritat Pedro Salinas a La voz a ti debida —un dels llibres més estimats per Raimon—, és una alegria viure en els pronoms.
