Després de l’impacte del llarguíssim estiu del 2022 i veient les seves conseqüències en les successives collites d’enguany, estem obligats a fer-nos aquesta pregunta.
Fa anys que sentim a parlar del Canvi Climàtic. Carl Sagan ja explicava l’escalfament global en la seva mítica sèrie de TV “Cosmos”, rodada a finals dels 70. La majoria ens vam creure el missatge, en som ara conscients, ens preocupa, alguns fins i tot, en certs moments, tenim tímids comportaments amb la intenció d’estalviar algunes emissions de carbònic, per allò de les bones obres.
No hi ha però cap iniciativa política (diguem seriosa i efectiva) que vagi en la direcció de combatre’l. No culpem als polítics, però. Sabem que un polític que prengués mesures en aquesta direcció no guanyaria les següents eleccions i sabem també que cap país emprendrà en solitari iniciatives amb aquest propòsit, ja que això el duria a perdre competitivitat econòmica i a un més que possible esclat social. En quan a les cimeres de l’ONU per al canvi climàtic, són una mena de representació de bones intencions però que neixen ja condemnades: qui, en una cursa amb tants participants, sota competència tan ferotge i amb el recel instal·lat com a principal aspecte de les relacions mútues, serà el primer a minorar la marxa, amb el risc -això pensen tots els països- que algú t’avanci pel costat rient-se de les teves bones intencions?
Hem vist aquest any alguna llei a Espanya i a Europa que pretén reduir el consum energètic, però no ens enganyem, és fruit de la guerra d’Ucraïna, no pas de l’emergència climàtica. Hem sentit veus també, en especial la d’un comissari fatxenda, recomanant abaixar el termòstat de la calefacció, o apujar el de l’aire condicionat; hem hagut d’esperar al 2022 per a sentir això i, repetim-ho, només a causa d’una guerra. Trist, tot plegat.
Els conceptes de transició energètica i energia verda, tan martellejats ara mateix, són -disculpeu- més aviat falòrnies, petades endavant. La realitat indefugible és que sostenibilitat i economia de consum no són compatibles: o l’una, o l’altra.
Anem doncs cap al col·lapse, això ho sabem tots, però intentem, en la mesura del possible, gaudir del temps que ens queda per aquí i els que vindran darrera ja s’ho trobaran. Al cap i a la fi aquest es el comportament propi de tot ésser viu que habita aquest planeta, amb la diferència que els humans tenim consciència, presumiblement.
Perdoneu l’exordi i anem al gra: com afectarà la climatologia a l’agricultura, en especial la de secà, típica de la nostra comarca?
Doncs enguany n’hem tingut un tastet, o més ben dit, un glop amarg. Un glop que ja sabem que si es repeteix massa sovint farà a-b-s-o-l-u-t-a-m-e-n-t inviable l’agricultura que hem conegut fins ara, la dels cultius tradicionals mediterranis de secà: cereal, olivera i vinya (l’ametller fa anys que ha estat erradicat, només en queden les despulles disseminades pels termes). Aquest 2022 i el seu estiu en versió onada de calor sostinguda des de mitjans de maig fins a finals de setembre, amb les seves minses precipitacions, ens ha posat de patac i amb evidència sagnant davant d’aquesta perspectiva terrible, amb tot el pes de la paraula.
El dubte és si el que hem patit el 2022 serà un fet esporàdic o es convertirà més aviat en la norma. Si estem en el segon cas, el fet pot comportar un terrabastall equiparable al de la fil·loxera, en el sentit d’un anorreament agrícola complet fins que es trobi una solució que permeti la renaixença, i que només podrà venir d’un canvi en el tipus de cultius (adoptant conreus adaptats a la nova realitat climàtica) o bé amb la instal·lació massiva de sistemes de rec, cosa poc viable en la nostra comarca, fins allà on jo sé, i que en el cas que sigui possible -com a les planes de Lleida i altres zones de Catalunya- suposarà un canvi en tota l’estructura social de la ruralia, amb el domini de grans corporacions inversores, cosa gens falaguera, deixeu-me dir, però en tot cas una tendència que ja s’apunta en els indrets esmentats.
No acabem però amb aquest panorama tan amarg i pensem que abans del col·lapse podrem redreçar el rumb, que aturarem la inèrcia climàtica i trobarem la manera de viure preservant l’entorn que ha permès la nostra aparició i el nostre desenvolupament com a espècie.
