En aquest article (primer dels dos que dedicaré a aquest tema) no tinc cap intenció de respondre a la pregunta del títol. Podeu pensar que ho he fet per enredar. Doncs no, només és per convidar a la reflexió. Seria molt pretensiós per part meva voler donar resposta a una pregunta que ni els teòrics del turisme i ni els de la cultura han estat capaços de respondre de forma consensuada i inequívoca.
Però tinc més preguntes:
Els ous neixen a la nevera?
La llet es fa dins del bric?
Els cigrons no surten del pot de vidre?
Les preguntes podrien continuar: Els creatius ens prenen per imbècils?
He volgut començar amb unes preguntes que escoltàvem i llegíem la passada primavera en la campanya de promoció de la segona edició del «Benvinguts a pagès», reconeguda iniciativa de l’Agència Catalana de Turisme (ACT) de la qual se n’ha parlat a la Conca 5.1 i en molts canals que tenen per objectiu posar en valor el producte de proximitat, els elaboradors i el paisatge.
En veure i escoltar la campanya vaig tenir clar que el país té un problema de base si els creatius que contracta l’ACT posa unes preguntes tan estúpides i ridícules en boca de criatures per motivar potencials turistes a visitar pagesos, ramaders o formatgers.
Constatar que tenim uns pares tan estúpids i ridículs com les preguntes de la campanya sí que evidenciaria que tenim un problema de país, un problema estructural, de cultura. Sincerament, crec que estem millor: que tenim més cultura del que ens podria fer pensar l’anunci. Acceptem que l’educació de la canalla no depèn exclusivament del sistema escolar sinó de l’entorn familiar. Doncs també la cultura turística (la cultura, en general) rau en allò que es fa i es veu fer a casa.
No crec que amb les preguntes dels anuncis algun adult prengui consciència de la necessitat de sortir un cap de setmana, allotjar-se en un entorn rural, visitar explotacions agrícoles i ramaderes, i tastar i comprar productes de la terra. Si els teus fills no són capaços de respondre les preguntes que es fan en la campanya publicitària, com a pare o mare no vagis a buscar les respostes a pagès, mira primer a casa teva.
Qui surt a gaudir de les experiències del «Benvingut a pagès» segurament ja ha practicat el turisme rural, dona valor al producte de proximitat de qualitat i n’és consumidor habitual. I ja s’ha encarregat que els seus fills, des de ben petits, coneguin la connexió que hi ha entre la terra, els animals, el paisatge, la gent i allò que tenim a taula. Perquè segurament, de forma natural, ha inculcat uns valors (que són cultura) que es transmeten a través del consum quotidià de productes.
I això ens porta a pensar que el turista cultural (i aquí entra qualsevol tipus de patrimoni, també l’enogastronòmic) es fa, sí, però el podem fer néixer des del bressol. A banda de la importància que té l’escola, on es treballen aquests valors, qui tingui una mínima sensibilitat pot ajudar des de casa (sigui amb el Teo, la Pilarín Bayés, les Tres Bessones o qualsevol altre mitjà) a que una criatura de tres anys estigui en condicions de respondre les preguntes que es formulaven durant la campanya publicitària de la passada primavera.
No dec ser l’únic en afirmar que la campanya publicitària estava a la frontera de l’estupidesa, la presa de pèl i la més absoluta inutilitat. Potser algú hauria de mirar de no malbaratar diner publicitant la tercera edició del «Benvingut a pagès» en la mateixa línia. Es tracta d’una iniciativa adreçada a un públic (target) motivat, que coneix i valora el producte de proximitat i el territori, prou sensibilitzat per saber valorar l’esforç que suposa mobilitzar durant un cap de setmana productors, restaurants i allotjaments d’arreu del país, gent amb valors, gent amb cultura viatgera, consumidors de qualitat i disposats a pagar un preu just per un servei acurat. Per tant, cal adreçar-s’hi amb un mínim d’intel·ligència si el que volen és que «Benvinguts a pagès» es consolidi, augmentin les propostes que li donin solidesa i qualli entre el públic.
I si volen guanyar-se un públic poc sensible, poc sensibilitzat, gens militant de la cultura gastronòmica i el turisme sostenible, sisplau que no ho vulguin fer d’aquesta manera tan ridícula i de vergonya aliena. Segur que trobaran altres maneres més efectives.
El Parlament Europeu va prendre la decisió de nomenar 2018 any Europeu del Patrimoni Cultural i l’Agència Catalana de Turisme va tenir l’encert de tematitzar el 2018 com a Any del Turisme Cultural.
D’això en parlaré en el proper article. Ara es crearan comissions, taules de debat, jornades de reflexió i altres fòrums on marejar la perdiu sobre la cultura i turisme. Es valorarà si interessen prou els museus, com fer que el patrimoni monumental generi més visitants, com treure major rendiment a les festes populars com a element d’atracció turística,…
Tanmateix sóc dels qui pensa que la màxima expressió del turisme cultural és el menjar i beure. El què i el com. I per a ser un turista inquiet culturalment, l’arrel és a casa. Qui valora el que té prop, valora les expressions culturals dels altres.
Si ens fem valdre com a consumidors de producte de proximitat, si ens interessa saber d’on prové allò que mengem, si assumim que producte i paisatge van de la mà tindrem consolidada una base que ens permetrà parlar de turisme cultural.
Si ens adrecem al nostre públic amb preguntes estúpides que l’agredeixen i el denigren, estem abocats al fracàs.
