Acabem de deixar enrere una altra castanyada (la nit d’abans-d’ahir), un altre dia de Tots Sants (el d’ahir) i, al llarg del dia d’avui, hi deixarem també el dels morts. El temps passa indefectiblement, ineluctablement, i, contra això, no s’hi pot fer res.
Jo no tinc gaires records d’aquests dies. Les celebracions festives, en el meu cas, sovint han estat tan íntimes que no n’ha quedat gaire rastre en la memòria. Sí que em ve al cap una tarda de fa molts anys, devia ser a mitjan dècada dels vuitanta, que era a Reus amb una cosina meva de la Selva. Ens vam trobar al bar del Centre de Lectura amb uns amics d’ella, que anaven tots, com jo mateix, ben peluts, i vestits amb aquella mena d’abrics amb coll de borreguillo que, en aquells anys, ja estaven deliciosament passats de moda (ara en sol portar un el cantautor Nacho Vegas). Em sembla que aquella tarda vaig descobrir el sentit de l’adjectiu àcrata (ho dic en un sentit literal, no pas metafòric). Un d’aquells nois guarnits amb xolles va dir “més castanyes, més castanyes!”, mentre un altre obria una paperina feta amb una pàgina de diari i n’abocava el contingut damunt la taula —de marbre, en aquells anys—: tot de castanyes que encara fumejaven. Segurament feia més fred que ara, i al volt de la taula hi havia gotets de moscatell, que era la nostra beguda, llavors que encara no bevíem gaires coses més; la que ens solia convidar a l’alegria i a una certa desinhibició.
També fou en aquella època que vaig descobrir la poesia de Joan Vinyoli. I, probablement, també prop d’aquells dies que evoco, devia llegir per primer cop el seu poema “Castanyada amb lectura de poemes i un mort d’accident”, dedicat a la memòria del pintor Ramon Rogent, que va perdre la vida en un accident de cotxe, en algun lloc de França, quan anava a fer una visita a Picasso. És aquell poema que diu:
Burgesament ens hem reunit a celebrar la castanyada,
però no panellets, no moniatos, no
fruita gebrada avui. Hom servirà poemes.
I que el silenci cremi pels difunts.
Sembla que tots hem arribat, el cercle
s’estreny, es fa mes íntim.
Tot és senzill, però solemne,
com sempre que un poeta pren la veu.
Qui és, però, que no va ser invitat
i compareix de sobte a la impensada,
com un que s’equivoca? No m’enganyen
els ulls, no, no, veig la imprecisa
cara gravada, la corbata sense nus,
el franc somriure net
dels partidaris de la vida. Temo,
però, que tot en ell em sembla
terrible i trasmudat.
Absurd, una ventada
matant un ble quan tot demana llum,
un cop de pedra expressament tirada
contra el sol ull d’un borni, m’han semblat
rou matinal, cançó d’ocell, si ho penso,
mirant això.
Per què no ens prevenies,
dient-nos que tornaves del barranc
on has caigut, sense ni temps
d’haver-te canviat, ni de rentar-te,
que ets tot de sang urgent i escarni de la vida?
Ressuscitat conill ple de pintura
vermella, en escorxat estremiment,
decapitat pollastre fent uns passos
horribles fins a caure en el gran toll.
Em giro i veig la nit, miro endavant
i veig la nit.
(No juguis tant a cartes,
home, per molt irreparable
que sigui l’existir.)
Doneu-me vi.
Així passem les hores, ofegant-nos
al fosc d’un soterrani, mentre corren
els arbres cegament cap a la nit.
Avui, diumenge 30 d’octubre, reprenc aquest poema que he llegit tantes vegades, i torno a trobar-hi versos que ja em van commoure fa un fum d’anys. “I que el silenci cremi pels difunts”, posem per cas —un vers que, de manera ben encertada, va servir per titular la magnífica antologia bilingüe (català-castellà) del poeta barceloní feta per Carlos Marzal i Enric Sòria l’any 2010—. O també “mentre corren / els arbres cegament cap a la nit”. És un poema molt vinyolià, certament. Explica una experiència (de retrobament, d’absència, de visió d’un mort). De tant en tant, uns versos enigmàtics, intercalats en el relat: allò de la pedra llançada contra l’únic ull d’un borni. Aquella força del correlat objectiu, amb què el poeta relaciona el mort, el pintor aparegut inesperadament: un conill i un pollastre en una situació agònica. I, al final, com tantes altres vegades, una referència a allò obscur i amagat, al viatge òrfic: el fosc soterrani.
Abans de marxar de pont, vaig passar als meus alumnes un full en què hi havia diversos poemes que celebraven aquests dies tan plens de simbologia: castanyes, moniatos i morts. Aquest que acabo de transcriure no, que no hi era. Però sí un altre de Vinyoli titulat “La castanyera”, que forma part del llibre Domini màgic (1984). Vegem-lo:
És, doncs, així que neixen els poemes?
La castanyera torra les castanyes,
que espeteguen obrint-se,
i heus-els, ah, tot d’una,
vermells i grocs: un home que s’allunya
pel camí del barranc d’on ja no es torna més,
amb l’escopeta i la canana, buit
el sarró, tristos els ulls.
En un tombant,
la casa sola amb la bombeta groga,
bruta, apagant-se, i un batec somort,
intermitent de porta, teranyines
pertot, la màrfega esventrada. Sents udols?
La nit va fent-se ella mateixa espessa,
ja, negre, el bosc exclou tota possible
sortida del barranc. Ara tinc por
d’embrollar-m’hi del tot fins a desaparèixer.
És, també, un poema molt típic de Vinyoli. Primer vers a banda, comença amb una imatge molt concreta —la de les castanyes coent-se al foc—, però de seguida el poeta se’n va cap a una altra banda, ens hi fa anar a nosaltres, de fet, i aquell fruit torrat original es converteix en poemes (i, doncs, Vinyoli reprèn el lema del primer vers). Aquest poema en concret, ¿com ha nascut? ¿Què ha fet passar dels poemes —i la pregunta retòrica inicial: ¿com neixen?— a unes castanyes, i d’aquestes a un caçador solitari (caçador o no, la figura del solitari apareix molt sovint en la poesia vinyoliana)? “La nit va fent-se ella mateixa espessa”, ens adverteix. Ha estat ara, molts anys després d’haver-lo llegit centenars de vegades, que reparo en el barranc, que és la mort, clara reminiscència del primer poema reportat. És el temps de la tardor, la festa de la castanyada. El barceloní va escriure el segon poema a la primeria dels vuitanta. Hi ha, doncs, un marc mental donat: aquesta festa de Tots Sants i els morts, que ens serveix, any rere any, per recordar els que ens han deixat. Aleshores és ben plausible que a l’autor li vingués al cap aquell poema anterior, de vint anys abans, recollit en l’obra Realitats (1962), i que vinculés aquella inicial assimilació dels poemes i les castanyes (la gènesi dels primers, com una irrupció sobtada i fins estrepitosa, semblant a la de les castanyes que no han estat marcades cautelarment amb un tall) amb el barranc per on es va estimbar Ramon Rogent, que havia motivat el poema dedicat a la seva memòria. La diferència, però, és que, en el precedent, el retornat procedeix del barranc i, en el més recent, sembla més aviat un jo hipotètic —un home, que, ves per on, jo identifico amb el mateix poeta— qui s’hi encamina de dret. La tardor, la mort.
Penso tot això, tal dia com avui, vigília de la castanyada, diumenge. I també se’m fa present, tot d’una, que, una altra pila d’anys enrere, quan encara vivia a casa dels meus pares, tal dia com avui vaig descobrir venturosament el disc The Köln Concert, de Keith Jarrett, que ja em va fer per sempre més amic i admirador d’aquest músic genial.
