Què significa transitar?

En aquests temps que corren, som molts els col·lectius, entitats i moviments socials que, des de les evidències de crisi sistèmica i multidimensional que la crisi sanitària ha posat en evidència, exigeixen polítiques per una transició ecosocial.

Però què significa transitar en les polítiques sectorials d’ordenació del territori, de planificació d’infraestructures, de gestió de l’aigua, de conservació de la biodiversitat? què significa transitar en les polítiques socials de sanitat, educació o igualtat? què significa transitar en la decisió d’uns pressupostos anuals? i sobretot, com transitar quan la situació ja ha esdevingut col·lapse per l’enfonsament del sistema econòmic basat en el monocultiu turístic intensiu?

Com transitar dins la urgència social i econòmica com a conseqüències devastadores de la caiguda en picat de la temporada turística en unes illes que han deixat de saber fer quelcom més que no sigui servir (al turista i a la indústria turística)?

Transitar implica un procés. Un procés que hauria de ser lent, pautat, amb un full de ruta integral clar cap a un objectiu definit a priori. Que parteixi dels desequilibris actuals (socials, econòmics i ambientals més que diagnosticats) i els tengui presents per avançar cap a un sistema de producció, distribució i consum que atengui les necessitats de cobertura dels bens materials que sostenen la vida en el propi àmbit territorial partint dels principis de justícia ecològica, climàtica i justícia social.

Si l’exercici fou partir de zero, resset, tabula rasa, sembla que la cosa podria imaginar-se. La crisi sanitària ha representat això, en certa manera. Una aturada total del sistema i un temps per a la reflexió a partir de les evidències de les injustícies que l’afectació de la pandèmia ha deixat paleses. Tant aquí a casa nostra, com a casa nostra, la biosfera global.

El problema rau, quan, des de la urgència de la caiguda sobtada del castell de naips que representa el sistema capitalista, i que es sosté sobre l’opressió i la injustícia, els esforços s’adrecen a mantenir-lo en peu sense atendre la realitat de qui el sosté i en quines condicions. El problema rau en que l’esforç polític s’adreci a respondre a les exigències d’aquells que es trobaven a la part més alta del castell amb els seus privilegis garantits i consolidats, al menys fins ara. El problema està en quan es mira cap a dalt i no s’atenen les veus d’abaix i dels que no tenen veu. El problema rau en que l’esforç es destini a posar de nou en marxa les inèrcies de les polítiques que ens han duit fins aquí.

A les llles, la resposta política ha estat, des de la urgència del col·lapse sobtat, ignorar el diàleg social més enllà de sindicats majoritaris i patronal. La resposta ha estat intentar tornar posar en marxa les polítiques d’infraestructures, d’ordenació territorial, turístiques i sectorials, com si res no hagués passat. La resposta ha estat entendre que les polítiques socials  – àmbit en el qual s’han donat millors respostes – no havien d’anar de la ma i en sintonia de les polítiques econòmiques i sectorials que mouen els diferents àmbits de producció i generació de llocs de feina. La resposta ha estat no voler aturar per replantejar, sinó posar-se unes cucales i seguir estirant el carro que fa voltes, i no circulars que no duen enlloc, sinó en una espiral que s’enfonsa a les profunditats de l’abisme social, ambiental i econòmic.

Per això calien polítiques de rescat social immediates i calmar la urgència. Salvar les persones i no els interessos econòmics. Per això, calia asseure’ns tots els actors socials, polítics i empresarials, per entendre que això era un avís i que calia replantejar totes les polítiques des d’una visió integral, de manera conjunta, i explorar les vies per poder assumir, com a territori, aquestes polítiques. E entendre l’inici d’un procés col·lectiu on territori, recursos naturals i persones han de ser la base de la reconstrucció, però no des de la vessant de l’explotació com fins ara, sinó des de la vessant de l’equilibri i la cura, del respecte i l’agraïment. Apostant per la desarticulació de les dinàmiques de poder que sotmeten les decisions polítiques i incideixen directa i negativament sobre el teixit social d’unes illes que, encara avui,  esdevenen un territori amb infinitat de possibilitats obertes per tirar endavant una transició cap a una altre economia que posi les garanties per al sosteniment de la vida, al centre de les seves prioritats polítiques.

Així ho creim des dels col·lectius que hem impulsat el procés de La Vida Al Centre (www.lavidaalcentre.org). Col·lectius que, des del mes de maig i partint de l’adhesió a un Manifest de propostes col·lectives per una transició ecosocial, hem treballat en un procés intern d’estructuració d’una base social àmplia i diversa que abasta tot el territori. Una iniciativa que sorgeix de la coincidència de totes. Des d’entitats d’inclusió social, als col·lectius feministes, a col·lectius en defensa de la sanitat pública, a col·lectius vinculats a l’agroecologia, moviment ecologista, joves i jubilats organitzats, col·lectius culturals, de l’economia social i solidària, cooperatives,  etc. – en la necessitat de confluir en una força i veu única des de l’àmbit social. Una iniciativa que ha esdevingut en procés col·lectiu per avançar-nos a la crisi social i econòmica que viurem, exigir mesures que no atemptin contra les persones i articular una base social forta i diversa per donar una resposta col·lectiva als reptes i amenaces als quals ens enfrontem.

Transitar cap a la justícia ecològica, climàtica i social que permeti garantir la vida no esdevendrà, en l’escenari actual, un camí fàcil i plaent com hauria estat desitjable, però cal ser-hi forts i cohesionats per empènyer, i exigir-lo, posant la vida al centre. I en el camí, que serà dur, cuidar-nos des del vincles i xarxes de suport mutu i la cooperació. Entre totes, tot!

____________________________

Fotografia de portada: GOB Mallorca