Que bategue

Ahir llegia per un de tants d’estos diaris digitals que molt probablement la vacunació massiva per al COVID-19 no arribaria fins al 2022. Verge santíssima, vaig pensar, que no sigui veritat. Fins ara sempre s’havia parlat del 2021, potser cap a la meitat de l’any, sí, però la idea de passar aquest any i el següent sencer pendents de no contagiar-mos em va desmoralitzar. Una mica.

No puc evitar ser molt conscient que estem protagonitzant una d’aquelles èpoques que passaran a la història, probablement sota algun nom estrany que algú que no ho hagi viscut batejarà. Que generacions futures miraran fotos nostres d’estos mesos igual que natros hem mirat fotos de principi de segle dels nostres avantpassats durant la febre espanyola en hospitals de campanya, amb vestits antics i mascaretes de roba. I pensaran: pobres, sort que estes coses ara ja no passen, com ho pensàvem il·lusos de natros fins no fa tant.

El cas és que ens ha tocat viure això igual que als nostres antecessors els va tocar viure guerres o fam o altres pandèmies en altres temps menys benèvols. Cada generació té la seua creu, suposo, i posats a escollir, potser em quedaria amb esta, que ens permet aferrar-mos als contactes habituals i anar a fer granissats al mig del poble amb quatre condicions afegides. Just ahir estava a una terrassa i va passar una batucada pel carrer. Persones de totes les edats amb mascareta i els seus timbals. Ningú a les voreres mirant-s’ho, més que la gent que estàvem asseguts en aquella terrassa. No em passava res però vaig tenir ganes de plorar al ritme de la percussió.

En un any en què s’ha cancelat pràcticament tot el lleure (totes les festes majors de tots els pobles i barris, totes les cercaviles, tots els festivals de música, els amors d’estiu, les abraçades espontànies i en definitiva, el que vindria a ser l’alegria de viure), que passés una batucada a les vuit de la tarda d’un divendres que ha perdut la categoria de divendres em va recordar que sota capes i capes de desànim, hi batega la vida. Aquella batucada era el contrapès que mantenia l’equilibri just entre l’abatiment i la joia. Mantinguem-lo, sota la pell, sota les costelles, una percussió rítmica, incansable, que ens recorde que no som més que un poble atemorit passant una mala època, adaptant-se a les circumstàncies, però passant-la al cap i a la fi.

Fins que s’acabe, que s’acabarà, i llavors quedarem tots a les voreres del carrer principal per vore-mos ara sí les cares senceres segurament somriure i aplaudir les cercaviles.

______________________

Fotografia de portada extreta de: https://www.diaridesabadell.com/2018/09/08/les-cercaviles-mes-seguides-de-la-festa-major/