El 22 d’octubre del 2019 es produïa la riuada més impactant dels últims anys a Catalunya. Una riuada que va afectar de manera especialment rellevant els municipis de L’Espluga de Francolí, Montblanc i altres zones de la Conca de Barberà i va deixar al seu pas diverses víctimes, destrosses materials irreparables, i canvis d’una gran dimensió en l’àmbit del paisatge, dels negocis i de les persones que habiten el territori.
Però aquell mes d’octubre encara tenia reservat un altre fet històric per a la comarca, en aquest cas, positiu. I és que el 30 d’octubre del 2019, Josep Maria Vergès Bosch, arqueòleg, investigador de l’Institut Català de Paleocologia Humana i Evolució Social (IPHES) de la Universitat Rovira i Virgili i professor associat de la mateixa institució, faria el que ha estat un dels descobriments més importants en la història de la Cova de la Font Major i del paleolític a Catalunya: un conjunt de gravats de fa uns 15.000 anys que no havien estat vistos fins a la data.
Vergès es trobava a la Cova de la Font Major investigant en el marc del projecte de recerca “Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona”, dirigit per l’IPHES, en què també hi participa el grup de recerca GRESEPIA, del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV. Els integrants de l’equip de l’IPHES buscaven restes de fauna domèstica (ovelles, cabres, etc.) mentre que els membres de GRESEPIA estaven estudiant la sala del llac, on creien que hi podia haver un santuari de l’edat del bronze. Aquell dia 30 d’octubre, en el moment en què aquests darrers es disposaven a desar el material i abandonar la Cova, van fer notar a Josep Maria Vergès que havien vist gent vestida amb neoprè que sortia d’una galeria lateral. Es tractava de persones que duien a terme una de les rutes d’aventura que ofereix l’Oficina de Turisme de L’Espluga de Francolí. Si bé alguns membres de GRESEPIA també l’havien visitada, ell no ho havia fet encara. I, un cop els va haver ajudat a recollir, va acostar-s’hi per curiositat. Després d’arrossegar-se durant el primer tram, es va incorporar i ja va caminar amb normalitat. Quan per fi va poder aixecar la mirada del terra, no era conscient que estava a punt de fer una troballa històrica.
Davant seu es dibuixaven unes ratlles, primer, i, tot seguit, un cavall. Vergès reconeix haver-se quedat astorat en aquell moment. Si el que el seu cervell començava a pensar era real, estava davant d’una descoberta única. De seguida va detectar de forma clara que aquells gravats eren d’estil paleolític, gairebé inexistents a Catalunya. La primera certesa va ser que n’hi havia d’haver més, ja que els éssers humans en el paleolític no representaven elements de forma aïllada. La primera trucada, per Ramon Viñas Vallverdú, professor AdHonorem de la Universitat Rovira i Virgili, investigador del grup de recerca d’Autoecologia Humana del Quaternari i expert en art rupestre, a qui va demanar que vingués a la Cova per tal de certificar que els gravats eren autèntics i l’abast de la descoberta.
Vergès i Viñas van confirmar que els gravats eren autèntics i que es tractava d’un conjunt únic i prou ampli per començar a analitzar-lo tot a fons. A partir d’aquí van vindre setmanes de treball intens fins que, al passat mes de febrer, es va presentar la troballa al públic i als mitjans de comunicació. En aquesta presentació es va posar de relleu el fet que els gravats de la Cova de la Font Major esdevenen el primer santuari paleolític de fa uns 15.000 anys trobat a Catalunya i es va remarcar l’excepcionalitat de la descoberta, que marca una fita en la història de l’arqueologia catalana.
Des de llavors la feina, malgrat els entrebancs de la pandèmia de la COVID-19, ha continuat. Josep Maria Vergès s’ha passat dies i mesos dins de la Cova recercant elements i conjunts fins a catalogar unes 360 representacions, la majoria símbols abstractes, mentre que s’han identificat una setantena de representacions figuratives d’animals, principalment cérvoles, cavalls i bous. Tots ells es corresponen a diverses etapes representades amb respecte al que coneixem com a paleolític superior (entre fa 10.000 i 35.000 anys). En aquest sentit, s’han trobat representacions de l‘etapa del Magdalenià (fa 15.000 anys) o de l’etapa del Gravetià (fa 20.000 anys). També s’ha trobat alguna representació que podria ser del període del neolític i de l’edat del bronze.
Els gravats es van crear sobre una capa de llims arenosos força tous (inclosa dins dels conglomerats en els quals es formà la cova), en una zona de difícil accés i reduïdes dimensions. L’escassa consistència del suport fa que es puguin malmetre o, fins i tot, esborrar, amb el mínim contacte, i això, donades les petites dimensions de l’espai on es troben, és fàcil que passi si no es té molta cura. De fet, diverses figures es troben malmeses, i d’altres han desaparegut a causa del trànsit dels visitants que, desconeixedors de la seva existència, tocaven les parets i, fins i tot, abans de la museïtzació de la cova, les ompliren de grafits. Per aquests motius, no es poden visitar.
La feina actual de Josep M. Vergès i de Ramon Viñas és resseguir les diverses cavitats de la cova buscant nous gravats i editant un catàleg amb totes les representacions. Setmana rere setmana van apareixent nous gravats, si bé alguns es veuen molt poc a causa dels motius esmentats més amunt. En paraules de Josep Maria Vergès, aquest “serà un gran santuari! De primera divisió!” I és que l’excepcionalitat dels gravats i el fet de ser únics a Catalunya permeten afirmar que l’exclamació de l’investigador no és exagerada. A Catalunya només s’ha trobat, en termes d’art rupestre, una figura a Sant Carles de la Ràpita, una representació a Margalef i una representació abstracta (unes línies) a la Cova gran de Santa Linya a la Serra del Montsec. En canvi, zones com el Cantàbric, la zona francesa dels Pirineus i algun petit nucli a Màlaga i Cadis són rics en aquest tipus de representacions de l’època del paleolític. El conjunt de L’Espluga de Francolí estaria integrat dins de l’estil d’art rupestre – regió Mediterrània, que es diferencia de la del Cantàbric pel fet que, en ser una zona més freda, hi predominen les representacions de mamuts, rens, bisons, etc. En canvi, a la zona Mediterrània, hi trobem cavalls, cérvols i urs (avantpassat dels braus).
Des del consistori del municipi, Laura Poblet Badia, regidora de Turisme i Comunicació, afirma que “s’ha donat suport a la troballa des del primer moment” i que “va ser un motiu d’alegria molt gran després de la Riuada”. Ara el repte que l’Ajuntament de L’Espluga de Francolí té per davant és veure com es donen a conèixer i s’expliquen uns gravats que troben en un espai que no és accessible pels visitants. Això sí, des del consistori no es renuncia a articular un projecte que pugui contribuir a divulgar aquesta troballa per a tots els públics i tots els agents implicats coincideixen que ha de ser en l’espai de la mateixa Cova de la Font Major.
És per això que, en aquest moment, més enllà dels dos investigadors de l’IPHES, diverses persones de la secció de documentació del Departament de Cultura estan treballant a la Cova per a documentar la troballa en 3D a partir de l’ús de la tècnica de la Fotogrametria. Un cop tinguin aquest model acabat, es podrà optar per crear una visita virtual o fer una rèplica amb les impressores 3D dels gravats. En relació amb això, una de les idees és reproduir els gravats en un espai accessible de la Cova perquè els visitants puguin apreciar tot el conjunt de forma fàcil, a més de posar a disposició de personal investigador, de persones interessades i de la societat en general un catàleg en format 3D.
Fins ara, el que s’ha fet ha estat introduir un audiovisual nou a la visita de la Cova que explica la troballa. També s’han instal·lat uns plafons a l’exterior de l’entrada de la Cova que expliquen el que s’ha identificat i el que s’està buscant, en un espai apte i còmode que serveix per informar al visitant mentre es treballa en les opcions que s’han explicat sobre aquestes línies.
Es tracta d’un projecte a llarg termini, a causa de l’alta despesa econòmica que comporta i de les dificultats sobrevingudes per la crisi sanitària de la COVID-19, que faran alentir tot aquest procés. Un procés que, tant Josep Maria Vergès com Laura Poblet, creuen que ha de ser un projecte en xarxa entre diverses institucions i organitzacions com ara l’Ajuntament de L’Espluga de Francolí, altres ajuntaments de la comarca, el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, la Universitat Rovira i Virgili, els grups de recerca del territori, el Departament de Cultura, la Generalitat, el Govern de l’Estat, la Unió Europea, etc.
Una altra de les vies que comenta Poblet és crear un espai d’art rupestre del territori de la Conca de Barberà. És a dir, crear un catàleg i un oferta turística que ajunti les pintures rupestres de Mas d’en Llort i el Mas de Ramon de Bessó de Montblanc, el jaciment paleolític del Molí del Salt de Vimbodí i Poblet i els gravats de L’Espluga de Francolí. Ella és partidària de treballar tot el territori de forma conjunta i fer xarxa comuna entre tots els jaciments de la comarca per tal de crear una proposta turística i formativa global i un centre d’interpretació conjunt. En aquest sentit, Vergès coincideix en el fet que la transferència del coneixement, la divulgació i l’explicació d’aquest projecte són clau i s’ha de treballar des de tots els agents implicats i de forma continuada.
Sigui com sigui, la gran pregunta que tothom es fa a data d’avui és com és possible que, fins al 2019, no s’hagin detectat aquests gravats, tenint en compte que es tracta d’una cova descoberta fa més de cent anys i visitable des de fa desenes, per on han passat centenars de milers de persones. Vergès apunta alguns possibles motius com a resposta: els grafits que s’han anat fent al llarg dels anys i que havien cobert els gravats originals o la no expertesa científica de la majoria de persones que han accedit a la galeria on es troben. Si bé l’investigador apunta a l’absència de la llum del frontal durant el seu accés a la galeria com a una de les causes que van fer que ell veiés els gravats on d’altres no els havien vist mai. I és que, segons Vergès, la intensitat de la llum blanca dels frontals impedeix veure aquest tipus de representacions. No deixa de ser paradoxal que, per una vegada a la vida, la penombra sigui sinònim de claredat. Que l’absència de llum il·lumini el coneixement. Que la clau que hi dona accés aparegui quan no enfoca la llum.
