Quan les cases feien olor de vi

“L’oblit està ple de memòria”, va escriure el poeta Mario Benedetti. Rescatar-la és gairebé una obligació en un país de vins que tot sovint ha viscut més de present i futur que de passat. Al Bages, que va ser la regió catalana amb més vinya de Catalunya abans de la fil·loxera, el Centre d’Estudis i la Denominació d’Origen van començar fa dos anys a teixir complicitats per aglutinar i aprofundir en la memòria històrica del món del vi i de la vinya que fins aleshores s’havia anat recuperant de manera dispersa i per lliure. “Cada vegada hi ha menys persones que ens puguin explicar la manera tradicional de fer vi i, al mateix temps, volem tenir informació de varietats i tècniques ancestrals que puguin servir ara per afrontar el repte del canvi climàtic”, explica la historiadora Mireia Vila, l’ànima de Cep Tina Vi, que és com anomenen el projecte del qual en participen 33 ajuntaments, tots els del Bages i quatre del baix Moianès. 

Reunir coneixement per conservar-lo i per difondre’l després, és la missió de Cep Tina Vi. Durant el 2019 es van fer entrevistes a testimonis de diferents poblacions del Bages, persones d’edat més aviat avançada i famílies de la comarca que feien vi a casa, per tant, dones i homes dipositaris d’aquesta tradició. “Vam rebre molt de material fotogràfic i documental amb l’ajuda decisiva de les biblioteques per fer tràmits com la recepció o l’escaneig”, ressalta Vila. El 2020 va ser l’any de la consolidació del projecte perquè tots els ajuntaments de la regió s’hi van involucrar, però per altra banda la pandèmia va obligar a ajornar les entrevistes que estaven planificades. “Hem continuat el projecte amb la recerca de documents i d’imatges a través de la biblioteca, hem potenciat les xarxes socials i el web i ara estem acabant de produir una exposició itinerant que ben aviat es podrà veure”, avança la historiadora Mireia Vila. Les xarxes socials bullen aquests dies amb continguts que son fruït de dos anys de recerca:

A mitjan segle XX, Navàs era un dels principals municipis vitícoles del nord del Bages. Van coexistir fins a 4 vinaters que distribuïen vi cap a zones de muntanya. Poblacions de l’Alt Berguedà, del Lluçanès i fins i tot del Ripollès eren consumidores del vi local, sobretot negre.

Cardona és un dels pobles més peculiars pel que fa a la vinya. S’hi han conservat varietats que gairebé no trobem enlloc més de la comarca, com el fumat, que és un raïm amb una un gra gros i una pell molt dura, ideal per a poder-se guardar penjat i consumir-ne durant l’any.

Quan els avis i àvies ens diuen que abans tot era vinya, no exageren pas gota! Ceps a tocar de les cases, castells, ponts, estacions… Ceps pertot! Obrim la galeria PAISATGES DE VINYA amb un recull d’imatges dels nostres pobles entapissats de vinya!

“La verema”, de Carme Santaeulària (Castelladral, 1980). Cavar a mà, trepitjar amb els peus… Fins no fa pas gaire, moltes famílies del Bages i baix Moianès feien les feines vitivinícoles de manera tradicional.

Sabíeu que abans el vi es guardava en bots de pell? Poca gent de Manresa recorda ja el boter Quinqué, del carrer Guimerà. El seu fill Ramon no va continuar l’ofici, però coneix totes les operacions. Amb ell ens endinsem en el laboriós art de la boteria.

“Quan les cases feien olor de vi”, és el títol de la mostra que reunirà tota la memòria desempolsada per Cep Tina Vi. “Volem reflectir-hi que no ens hem centrat tant en aspectes tècnics de la viticultura que poden no ser d’interès per al públic en general. En canvi, sí que hem incidit en aspectes socials com mostrar que no fa tants anys la vinya era omnipresent al Bages i marcava la vida de famílies i pobles sencers, la manera de relacionar-se, condicionava el calendari anual”, explica Mireia Vila. “Evidentment que la vinya hi tindrà un pes a la mostra, però des d’una altra perspectiva, del que suposava treballar-hi, del temps que s’hi invertia en anar-hi a peu…”.

El Bages té documentades més de 2.600 construccions de pedra seca i a propòsit seu Mireia Vila ressalta el valor de la recerca que estan fent: “Amb aquest projecte també volem entendre el nostre entorn. Tenim centenars de barraques de pedra seca però potser s’han explicat des del punt de vista tècnic i constructiu, però no des de la vessant social: Què representaven? Què s’hi guardava? Per què eren importants? La vinya estava molt lluny de les cases i els treballadors s’hi passaven el dia. La barraca era la seva segona casa. Quan lliguem elements és quan fem identitat, és quan entenem d’on venim i és la manera més clara i contundent de fer nostre el llegat”. 

L’exposició que ultima Cep Tina Vi també mostrarà la verema, com amics i familiars s’organitzaven en colles i com s’ajudaven. Retratarà l’ambient de cooperació i festiu que s’hi vivia. També inclourà aspectes com el fet de pagar parts a l’amo: “Les vinyes no eren de qui les treballava sinó que tenien un propietari i tenim molta informació sobre la picaresca de ronsejar a l’hora de pagar i perdre el mínim possible de diners, fruit de l’esforç dels petits pagesos parcers”, explica Vila. Un altre dels capítols de la mostra està destinat a la gastronomia: “Hem recollit les múltiples formes de collir i elaborar amb el raïm. Les melmelades (l’arrop), el guardar-lo penjat… Incidir en tot això en una època en què no hi havia gaire cosa per menjar ni beure, ens fa entendre que el vi i el raïm eren els aliments energètics estrella”. La mostra es nodrirà essencialment d’imatges, textos i documents audiovisuals, però s’han inclòs també dos objectes simbòlics: una bota i un porró. Mireia Vila explica que és “per mostrar els hàbits i les maneres de consumir vi que hi havia aleshores. Avui el consum és més esporàdic i abans era company de vida, de treball. El porró era a la cuina i sempre que hi passaves per davant, feies el traguet”. 

De la recerca que s’ha fet fins ara, ha sorprès veure en nombroses imatges la magnitud de la vinya a la regió del Bages. “Les generacions actuals estem acostumades a veure bosc on abans hi havia feixes de vinya i camps. En queden com a testimoni els murs de pedra seca. A la gent li sorprèn veure que el paisatge que tenim avui en dia, només ple de pins, estava solcat de vinyes i hi havia molts menys arbres… I aquest contrast ens ajuda ara a plantejar-nos la viticultura i el conreu en terrasses, que és una manera de gestionar l’excés de massa forestal que tenim i que per altra banda també ens adverteix que quan hi havia més cultius no teníem tants incendis”, reflexiona Mireia Vila. L’exposició està pensada també per remoure consciències i ve a advertir-nos de la importància de salvar no només la viticultura sinó tot un mosaic de cultius per fer habitable la vida a la Terra en els propers anys.

Mireia Vila és historiadora vinculada permanentment al patrimoni i a l’arqueologia. També del Centre d’Estudis del Bages i reconeix que en aquest territori tot respira vi: “Tot el que hi ha al Bages acaba tenint un vincle amb la vinya, encara que sigui indirecte. Els masos, les excavacions arqueològiques, la documentació d’allà a on busquis, trobes cups, premses, sindicats agrícoles… A nivell professional el món del vi l’he tractat molt però indirectament i sempre l’he percebut com una cosa molt identitària”. Ara, al capdavant de Cep Tina Vi s’hi ha pogut submergir a fons i de ple, navegant per documents i converses que l’han fet viatjar fins a principis del segle XX i fins i tot al XIX. Amb el material disponible, admira especialment “tot el que gira al voltant de la verema als pobles, les persones que hi arribaven de diferents llocs, ja fossin amics o familiars, que hi anaven cada any. Era una festa constant. També era una època de retrobaments i era divertit perquè mentre collien tastaven el raïm i al vespre sempre hi havia un bon àpat preparat per les mestresses que també havien anat a veremar al camp. M’hauria traslladat a aquella època… En pobles grans com a Artés, es llogava a gent de fora. Els cafès, en temps de verema, feien ball i alguns nois van conèixer allà a la seva parella”. 

Definitivament, la història del vi és la dels vincles entre les persones.  I en paraules de l’enòleg i amic Toni Sánchez Ortiz – que també fa vi al Bages – “el vi és l’eina socialitzadora més gran que la història ha vist mai”.