“Puc tastar el vi?”, ens pregunta la filla al restaurant. Al meu record hi ha pa amb vi i sucre. Aigua del Carme per a les ferides. Mitja copa de cava als casaments. Vaig créixer amb això, però ara els temps són diferents i els menors no tasten l’alcohol fins que, als quinze anys, d’amagatotis, agafen una turca de llimonada i whisky a sota d’un fanal.
“Puc tastar el vi?”. I com que el vi és un bon vi, li diem que es mulli els llavis, però que primer ensumi. Que fiqui tot el nas a la copa, com veu que fem nosaltres. Té nou anys gairebé i ja sap que quan fem un bon dinar hi ha bon vi i llavors pot mullar-se els llavis o sucar-hi el dit. Ens sembla que això és una vacuna, precisament, contra el botelló. Sempre li expliquem que quan tenia tres anys, un dia a la Seu d’Urgell va olorar una copa de vi ranci i va exclamar: “Codonyat!”. Això ens va meravellar.
Cada matí, quan ens llevem, li dic que ensumi tres coses: el got del meu cafè, el pèl del gos, una crema… La canalla té un nas extraordinari. Sense tabaquisme i sense prejudicis. Però som en un restaurant i els comensals de la taula veïna, que han triat Viña del Cascajo o potser Clos Úlcera sense fixar-se en res més que el preu, ens miren amb reprovació. Com pot ser—ens diuen amb els ulls—que incitem una nena a l’alcoholisme? Mouen el cap amb cara de “sembla mentida” mentre la nena, curosa, es llepa els llavis i es mira el color del vi.
L’home engrapa la copa com si fos una piloteta antiestrès i xarrupa. De fet, tan ell com ella ja van força gats i no escolten gens les explicacions que els dóna la cambrera sobre els formatges de postres. Podria, de fet, oferir-los una taula de sabons de bany, que també se la menjarien.
