Girona, la Florència catalana. La Vilella Baixa, el Manhattan del Priorat. Sant Ramon, l’Escorial de la Segarra. La Conca de Barberà, la Toscana catalana. Girona és Girona, La Vilella Baixa és la Vilella Baixa i Sant Ramon és Sant Ramon. I, òbviament, la Conca és la Conca.
Algunes vegades ens definim i ens defineixen en funció dels demés I no del que som. Comparar coses que no tenen res a veure ni geogràficament ni culturalment ni paisatgísticament acaba sent una mostra de provincianisme. Considerar que això nostre no és singular, sinó una còpia barata nostrada del que està dins la centralitat mental de la gent no ajuda a promocionar aquell patrimoni cultural o natural. Qui vulgui anar a Nova York a veure gratacels, anirà allà, no anirà al Priorat. Al Priorat hi trobarà un paisatge que sí que és singular I que, entre altres coses té un poble amb una arquitectura que ha sabut salvar els desnivells amb enginy, tant al nucli urbà com als costers.
Posar aquestes etiquetes a això nostre (o el de qualsevol altre lloc) pot ajudar a posicionar alguna cosa per primera vegada al mapa. Els exploradors colonials del segle XIX tenien el costum de fer servir aquestes comparacions cada cop que descobrien algun jaciment o paisatge nou. Això reforçava el prejudici de què allò “descobert” (quan ja havia estat descobert pels seus habitants des de feia mil·lennis) era una còpia de la cultura occidental superior. Això és “com” aquesta ciutat occidental que coneixem, però curiosament mai era “igual” o “superior”. Aquest cànon artístic ha servit per a considerar què era vàlid i què no masses vegades de manera injusta. És una constant de la història, decidir què és acceptable I què no en funció de la ideologia i la mentalitat del moment. Així hem perdut, grans mostres de patrimoni en “benefici” de la societat contemporània, ja que això antic o d’algun lloc perifèric era considerat de poca rellevància. Grans ciutats medievals, jaciments arqueològics, centres de culte de diverses confessions, palaus, castells, … tot ha quedat anorreat per certs prejudicis.
I emprant aquesta mentalitat en definir-nos i presentar-nos al món encara fa que això nostre esdevingui més irrellevant. Si som la versió petita i perifèrica d’alguna cosa rellevant, no caldrà plorar molt si es perd, no caldrà vetllar-ho davant qualsevol amenaça i, sobretot, no compensa fer el viatge per anar-hi quan pots anar al model original, que és més “gran” i “millor”. El concepte de província ve del llatí i es refereix a territoris vençuts que han estat ocupats. No estem parlant ara de territoris geogràfics, però sí de territoris mentals a on unes coses ocupen el centre i la resta és perifèria prescindible.
Perquè això que passa aquí, passa també arreu. Quantes Venècies hi ha pel món? Només n’hi ha una, malgrat que qualsevol ciutat amb canals passi a ser automàticament considerada la Venècia del Nord, de la Xina o de Ganímedes. I retornant a Nova York, coneixeu el Manhattan del desert que hi ha al Iemen fet exclusivament amb tovot?
Es tracta de Shibam, una ciutat bellíssima feta de colors ocres i blancs I que està considerada Patrimoni de la Humanitat. Posant-li aquest epítet provincià comparant-la amb un altre lloc amb el que no té res a veure més enllà d’una característica (les alçades dels edificis), fa que ens oblidem d’altres atractius únics inexistents en altres parts del món.
Posant el valor de cada cosa, valgui la redundància, la posem en valor. Com va dir un profeta jueu fa 2000 anys, al César el que és del César. I a la Toscana el que és de la Toscana, i a la Conca el que és de la Conca. I la Toscana no té Conesa, Montblanc o Poblet.
