El gener és com passar per la dutxa. Cada gener ve sota l’aparença de nova oportunitat per fer net. Per acabar amb les actituds que no ens agraden, les pròpies o pitjor: les dels que ens creuem. És possible que ens assaltin pensaments com ara “aquest any m’allunyaré de totes les persones tòxiques que m’envolten” o “no penso tolerar més comentaris masclistes/racistes/classistes de ningú amb qui comparteixi taula” i potser alguna d’aquestes actituds acabi calant. Potser sí que ho apliquem en algun moment. Però costa molt ser coherent. Mantenir-ho.
Cada any és el mateix: al desembre sembla que s’acabi el món i al gener, que hagi de tornar a començar la roda del temps. Tampoc cal fer-ho gros: el sol surt cada dia u de l’u amb o sense núvols i els fantasmes continuen fent la mateixa mida.
Ara que fa uns dies que hem estrenat número nou, potser ja ens hem desdit d’unes quantes de les coses que volíem, aquest any sí o sí, prendre’ns seriosament. No ens enganyem: ni ens hem apuntat al gimnàs, ni ens hem posat a dieta, ni hem trucat a la primera de la llista d’amistats amb qui tenim cafès pendents, ni sortim a córrer abans d’anar a treballar, ni hem començat a buscar una feina millor, ni ens hem posat a fer batch cooking els diumenges a la tarda.
Oh. Quina sorpresa. Potser és que som així. No costa tant acceptar-ho. No cal ser millors, a vegades n’hi ha prou a ser funcionals, solvents, estar mitjanament còmodes, i anar tirant. Vull dir que això de ser una “millor versió de nosaltres mateixos” no ens ho demana ningú. No passarem cap examen al final. Potser és que anem tan cansats que no hi ha prou suplements vitamínics al mercat per fer-nos millors persones.
Però ara que encara fem olor de net, és normal que estiguem temptats de projectar reptes que voldríem aconseguir durant aquest nou any. Potser ens haurem marcat fites, coses que volem que passin, que treballarem perquè passin aquest vint-i-tres. Però saps què? Que si no acaben passant segurament serà perquè n’hauran passat d’altres, qui sap si millors, o millors a la llarga.
I potser aquesta és la gràcia de tot plegat: que avui per sort no sabem què pot passar l’endemà.
