Confesso que havia escrit un altre text per avui. Un text naturalment impublicable ara mateix, de bonic, sense ser tampoc res de l’altre món, només era bonic perquè està escrit abans de. Potser el guardaré per fer-lo públic quan aquest desastre acabe, si és que els desastres acaben d’acabar mai o si sempre mo’n quedarà una engruna rossegant-mos per dins. Potser serà un text encara més bonic, quan tornem a sortir de casa, per contrast.
Són dies (setmanes?, mesos?) en què sembla que tot el que té relació amb abans de mos sembla passat en una altra vida. Anit mateix, en un programa gravat de TV3 sortien una rondalla del Delta de l’Ebre (eren Imma de Sopa i la Rondalla dels Alfacs) cantant davant de la barraca de la Casa de Fusta. Era un dia ennuvolat però això no té cap importància. Pot semblar una burrada però si res em torna a la terra, als orígens, a allò més genuí és la tonada de les rondalles del Delta. Estan totalment associades dins del meu cervell (i diria que dins dels cervells del meus conciutadans del Delta) a la festa, a l’alegria i la companyia estimada d’amics i família.
Vindrien a ser el contrari del confinament, les rondalles, en lo nostre imaginari. La cantadora rimava les meravelles del Delta “tu estàs en estes terres en què tot lo que veus és viu, tenim aquí molta horta, arrossars i un gran riu”. I vaig pensar llavors com la terra segueix lo seu curs, la primavera existint al marge nostre. No li ha importat mai, pensant-ho bé, a la primavera, si natros estem o no estem. De fet, si no estem, millor per ella. Els ametllers se vestiran de boda igualment sense que ningú els retrate este any i les flors dels cossis de les rotondes de cada poble floriran i es pansiran i no ho vorà ningú.
Potser quan passe la pandèmia, el món serà més gran, vull dir menys globalitzat i l’arròs serà del Delta i no del Vietnam i el vi serà de la terra i les taronges d’Alcanar i la gent anirà de vacances al Priorat o a la Ràpita i no a Nova York o de creuer. Ves a saber si cadascú haurà après a ser feliç amb allò que té més a mà, que quines coincidències, és lo que més s’estima. Ves a saber si quan puguem sortir, no mos voldrem quedar per aquí, prop de casa.
